17 de juny 2009

Balanç de dos anys de govern (el tripartit a l’Ajuntament de Reus) - 17-6-09

Avui crec que toca fer referència al balanç que dels dos anys de govern han fet els partits que hi ha a l’Ajuntament de Reus. Més que res perquè hi ha certs punts que anomenen com a positius i, com a mínim, cal posar en dubte si ho són, positius.
En matèria d’educació es feliciten per les EBE de les quals en el seu moment ja vaig parlar i que entrarien en contradicció amb les polítiques d’immigració ja que, realment, tot i que es venguin aquests espais de benvinguda educativa com un millor acolliment als nous catalanoparlants, realment, com deia, els estan fent un flac favor perquè l’únic que fan és retardar la seva entrada a les aules ordinàries i, per tant, a l’aprenentatge real dels nous arribats.
Un altre tema prou conflictiu i del qual he parlat, també, en algunes ocasions és el tema urbanístic de la ciutat, que revela que darrere hi ha interessos que no es diuen perquè, d’altra manera, no s’entén aquesta voluntat desmesurada de construcció quan hi ha moltíssims pisos buits al centre de la ciutat i després d’haver petat la bombolla immobiliària i de les constants notícies sobre aquest tema tot preveu que aquesta situació vagi en augment, sobretot si es tira endavant un projecte tan ingent i tan aberrant com el de l’ARE, amb 7000 nous habitatges. I per més que això es vengui com que hi haurà més pisos de protecció oficial, crec que una cosa no treu l’altra i que les polítiques de caire urbanístic haurien d’apuntar cap a una altra banda i no cap a fer extensible l’àrea urbanitzada de Reus, sobretot per això que deia, que ara hi ha ja moltes construccions velles i noves que estan desocupades, segurament s’hauria de vetllar, doncs, per aprofitar aquestes construccions que ja hi ha. De fet, el mateix alcalde ha dit que «preveuen el doble de les necessitats de pisos protegits que hauríem de tenir» (reusdigital.cat).
Un altre aspecte és el de Metrovacesa i la seva real necessitat, crec que Reus ha demostrat en moltes ocasions, el cas més recent seria el Pallol, que el que li agrada, a la gent de Reus i a la gent que de fora que ve a comprar a Reus, és que Reus és un centre comercial obert, el que agrada és poder anar passejant per Reus mentre compres. Això ho avalen el poc èxit de les galeries que hi ha a Reus i el cas, com deia, del Pallol, que no acaba de funcionar. En una entrevista al Diari de Tarragona l’alcalde manifesta que ara ja hi ha el comerç indispensable; però, és clar, la previsió tant de l’alcalde com dels seus companys al consistori és la de preparar un Reus per al futur, sense tenir en compte que potser aquest futur no passa per aquest gran creixement poblacional que ells preveuen.
És curiós, però, que malgrat tot l’alcalde, i ara cito el diari El Punt, digui que l'Ajuntament «ha de treballar pel bé general», perquè la ciutat que preveuen compta poc amb el bé general i precisament perquè compta poc amb el bé general és que deia que al darrere hi ha d’haver uns altres interessos. I és que si a ningú agrada que ja hi hagi tota la construcció que hi ha ara desocupada, quan l’ARE estigui construïda la situació serà alarmant. I tot, a costa d’haver fet malbé per sempre més una zona ara com ara verge i verda, que poc en queden i menys en quedaran si tot tira endavant, a l’àrea de Reus. Sembla com si es volgués treure profit de cada pam de terra, com si encara llàstima que la ciutat no té més territori per urbanitzar-ne més. L’alcalde diu que si no ho entenem és que «cal fer més pedagogia», doncs que no es pensi que si fa més «pedagogia» ens podrà convèncer. Tenim clar, com a mínim alguns, que el que cal és que es comenci realment a pensar amb el bé general, que es comenci a pensar amb la ciutat que la gent vol, sens dubte una ciutat que integri la gent i que vulgui que la gent es quedi, i jo en sóc un bon exemple d’això. Un altre model de ciutat segurament perdrà tot aquest encant, tot aquest caràcter genuí, tant en relació a la gent com en relació al model comercial reusenc i el que s’aconseguirà és que Reus perdi tot l’encant que té.
Aquests són només alguns aspectes a tenir en compte a l’hora d’aquest balanç que s’ha fet des de l’Ajuntament, aspectes que tot i que ens venen com a positius, disten molt de ser-ho. Cal no deixar-se prendre el pèl i fer valdre realment les persones que ja viuen a Reus en tot aquest projecte de ciutat, que en definitiva és la millor manera, també, d’aconseguir que hi hagi d’altra gent que vulgui venir, perquè els que ja hi viuen els diguin que a Reus, s’hi està i s’hi viu bé.

10 de juny 2009

Balanç de les eleccions europees - 10-6-09

Avui suposo que toca fer balanç de les eleccions, unes eleccions amb clar domini de la dreta i amb clar domini de l’abstencionisme, aquest darrer punt previsible, fet al qual s’hi ha sumat una pujada del vot blanc i nul. Al Principat queda clar que s’ha passat factura al tripartit i que aquestes eleccions els han de servir de toc d’alerta, així baixen les esquerres i puja CiU. A la resta de Països Catalans la dreta també triomfa, és el cas del PP –a les Illes i al País Valencià– o del partit del president francès, Nicolas Sarkozy, la Unió per un Moviment Popular (UMP) –a la Catalunya del Nord. De fet, que enmig de la gran crisi en què ens trobem que la postura majoritària hagi estat la dreta, ha de fer-nos pensar a tots.
Iniciativa Internacionalista no va aconseguir portar Alfonso Sastre a Brussel•les. Al País Basc és on va comptar amb més vots. Va ser la tercera força a Guipúscoa i a Navarra, on va superar amb escreix els vots d'Aralar i quasi va empatar amb el PP al conjunt del territori basc, però feia falta un suport més gran per part dels diferents pobles que l’integraven del que es va donar. Al Camp va ser l’opció extraparlamentària més votada, amb quasi l’1% dels vots, per sobre de partits com Unión Progreso y Democracia o Ciutadans –en l’àmbit estatal, però, ha quedat al darrere d’Unión Progreso y Democracia, amb l’1,23% de vots totals, sense tenir-ne prou per poder donar el pas al Parlament europeu. Tornant al Camp, destaca el cas de la Vilella Alta que, segurament, devia ser l’únic o un dels únics pobles dels Països Catalans on Iniciativa Internacionalista va resultar la candidatura vencedora, amb un 38,98% dels vots emesos. A Reus, malgrat tot, els vots d’Iniciativa Internacionalista van quedar per sobre de la mitjana del Principat, que va ser el 0,85%, –a les Illes va ser del 0,61% i al País Valencià del 0,19%– i a Reus va representar l’1,05%. Altres ciutats del Camp, però, queden per sobre del percentatge de Reus, a part del cas de la Vilella Alta i d’altres poblacions del Priorat en què el percentatge de vots destinats a Iniciativa Internacionalista supera amb molt la mitjana, poblacions com El Morell (1,86%), La Pobla de Mafumet (1,31%), Alforja (1,88%), Maspujols (2,15%), La Selva del Camp (1,28%), Riudoms (1,16%), Riudecols (2%), Vilaplana (1,95%), Vinyols i els Arcs (1,10%), Alcover (1,31%), La Masó (9,82%), Montferri (5,62%), El Pla (1,40%) i Vilabella (2,25%) . A Tarragona, en canvi, el percentatge va ser inferior al de Reus (0,93%).
Des del País Basc del sud s’ha denunciat que aquests comicis han patit certes irregularitats a l’hora d’informatitzar les dades que han afectat els diferents partits i, també, és clar, Iniciativa Internacionalista. Així, María Teresa Fernández de la Vega no s’hauria votat a ella mateixa, ja que a Beneixida, que és d’on és, no figura cap vot al PSOE, mentre que el POSI en treu 215 i esdevé, així, la força més votada.
Semblantment, la candidatura POSI ha obtingut 113 vots a Amezketa, i Iniciativa Internacionalista cap, segons el còmput del Ministerio del Interior espanyol, dades que són força sospitoses per la gran presència de votants de l’esquerra independentista en aquesta població.
Als Països Catalans, a part de Beneixida, poblacions com Alcoi, Benicarló, Cardedeu, Cornellà, Granollers, Manresa, Sabadell, Sant Feliu de Llobregat, Sitges o Torrent presenten un desajustament entre les dades de l’ajuntament i els del Ministerio del Interior.
Així, en el cas de Cardedeu, per exemple, al web municipal de l’Ajuntament hi ha l'acta amb el resultat, que no coincideix amb l'acta del Ministerio del Interior. En aquest cas, Iniciativa Internacionalista perd deu vots, la candidatura de Los Verdes en guanya dos, Unión Progreso y Democracia en guanya sis, el partit Republicà Català en guanya tres i Democracia Nacional en guanya deu.
Iniciativa Internacionalista preveu que, a partir d’aquestes irregularitats, han perdut com a mínim 1.800 vots només al País Basc del sud, vots que els interventors d’Iniciativa Internacionalista van comptar com a seus i que, en l’escrutini per l’estat espanyol, han passat a d’altres candidatures; per això ara es demana la col•laboració de la ciutadania a manifestar irregularitats de les que en siguin conscients, per tal d’intentar resoldre aquest greuge; per fer-ho cal posar-se en contacte amb la candidatura a través de correu electrònic a l’adreça: web@iniciativainternacionalista.org. També demanen que avui s’assisteixi als recomptes per estar el màxim a sobre de tot el procés i el màxim a l’aguait de qualsevol errada.
En aquesta denúncia (de la que se’n fa ressò el diari Gara) destaquen, en especial, el cas dels Països Catalans i de poblacions com Vilafranca del Penedès, una de les poblacions més potents de l’esquerra independentista, en què el total de vots emesos és de 293, mentre que la CUP en treu al voltant de 1.700 –tot i que, recordem, la CUP en aquestes eleccions donava llibertat de vot, la diferència és molt sospitosa.
La quantitat ingent de vots en blanc als Països Catalans és també una dada en què es basen per argumentar-ho. I és que al Principat hi hagut 57.457 vots en blanc (i 15.224 vots nuls), al País Valencià 20.412 vots en blanc (i 12.477 vots nuls), a les Illes 4.767 vots en blanc (i 2.118 vots nuls).
Aquesta irregularitat més que evident posa en dubte el sistema de vot espanyol i, com a tal, es tracta d’un greu atemptat a la democràcia, per si amb tot el que ja hi ha, com per exemple la pretesa il•legalització d’Iniciativa Internacionalista, no n’hi hagués prou. Com que afecta tothom, però, és d’esperar, o així ho vull creure, que s’intentarà resoldre.

3 de juny 2009

TV3 a les Illes - 3-6-09

Avui penso que em toca parlar del cas de TV3 a les Illes, o sigui del fet que després de 23 anys d’emissió, abans d’ahir, el dia 1 de juny del 2009, aquesta emissió deixés d’emetre’s.

És evident que TV3 cada cop és menys «la nostra» i que quan parlen d’«aquí» a TV3 per a ells no significa el mateix que per a mi –i que, vull pensar, per a molts altres catalans, que pensen que «aquí» és el Principat, perquè ja sabem que demanar-los tenir de referent els Països Catalans és massa, només es mantenen al Temps, i amb prou feines! Hi ha, per tant, una manca de referents compartits, una manca de criteri nacional, que per als que manen evidentment no es deu interpretar com una manca, sinó que els referents i el criteri nacional deuen ser ben bé uns altres.

Per això ara, com si amb el cas valencià no n’hi hagués prou, o precisament per això, per continuar aquesta escomesa, ara, doncs, és el torn de les Illes! El senyal de TV3, de la TV3 que fins ara veien, de la TV3 que veiem nosaltres a casa nostra, i ells també, fins ara, ha estat substituït pel de TVC Internacional, que ara s’anomena TV3Cat, però aquesta cadena no inclou esports, documentals, films ni sèries de producció externa, per això ahir l'Obra Cultural Balear va denunciar en un comunicat que «La direcció de TV3 tracta les Illes Balears com si fossin un país estranger».

De moment, amb el tripartit a casa, s’ha aconseguit ben bé esbocinar aquella certa unió que amb TV3 hi podia haver entre tot el territori català, malgrat que TV3, com deia, no ho tingués clar o no ho volgués així, i per això el referent Països Catalans, brilla per la seva absència.

És lamentable i vergonyós que es permeti aquesta fragmentació, que sense cap tipus de pudor i amb polítics que es diuen catalans, tant els uns i com els altres, perquè afortunadament a les Illes no hi ha o no s’hi ha creat el problema identitari del País Valencià. En el segle xxi que tant fàcil és moure’s d’un lloc a l’altre, que sembla que tot és a l’abast de tothom, a casa nostra, ves per on, se’ns priva de sentir-nos un de sol –que ja sabem que ho volen, tenir-nos fragmentats, que la unió fa la força i això no pot ser, però també hem de poder dir ben clar i català que és una vergonya que els polítics ho permetin sense més, que en el segle xxi, que és el segle de les comunicacions, permetin que a casa nostra aquestes comunicacions s’acabin!

És curiós que un fet positiu com és el de la reciprocitat entre TV3 i IB3 que van signar els governs català i balear i que el passat mes de març va entrar en vigor, acabi girant-se en contra. És curiós, però donem opció al dubte i esperem que després de les reaccions que aquesta nova situació ha despertat, hi hagi una rectificació.

27 de maig 2009

Iniciativa Internacionalista (i 2) - 27-5-09

Avui m’agradaria tornar a parlar d’Iniciativa Internacionalista-La Solidaritat entre els Pobles perquè tot i que ja en vaig parlar la setmana passada, aleshores ho feia amb uns termes i ara ho faré amb uns altres, perquè afortunadament pocs minuts abans que comencés la campanya per a aquestes eleccions al Parlament europeu es donava confirmitat a la candidatura que esdevenia, per tant, legal. El Tribunal Constitucional estimava el recurs d'empara presentat per Iniciativa Internacionalista-Solidaritat entre els Pobles (II-SP) contra l'anul•lació, per part del Tribunal Suprem, de la seva candidatura per a les eleccions al Parlament Europeu del proper 7 de juny.

Per això, doncs, vull que aquesta sigui una opció que, com a mínim, es tingui en compte a l’hora d’emetre el vot el proper diumenge 7 de juny, perquè amb aquesta candidatura poden tenir veu a Europa els grups socials als quals l’estat menys en dóna i als quals l’estat més maltracta perquè menys té en compte, perquè menys vol tenir en compte, perquè allò que busquen és el que l’estat no està disposat a donar, a canviar; recordo, en aquest sentit, que aquesta candidatura, encapçalada pel dramaturg Alfonso Sastre, està integrada per col•lectius i grups de suport internacionalistes, anticapitalistes i independentistes d'arreu de l'estat, grups que ens permeten pensar en una nova etapa, una etapa d'esperança, d'il•lusió i de mobilització per aconseguir fer visible una realitat que, mal que pesi a alguns, no es pot ni silenciar ni il•legalitzar: Espanya és una presó de pobles on els drets polítics i socials són liquidats.

Cal tenir en compte que, a casa nostra, diverses persones i col•lectius del Camp han creat un Grup de Suport a la candidatura d'Iniciativa Internacionalista per intentar aconseguir portar Alfonso Sastre a Europa. En aquest sentit hi ha material de la campanya al Casal Despertaferro, a Reus, i al Casal La Sageta de Foc, a Tarragona. A més, hi ha preparats dos actes de presentació de la candidatura, un a cadascuna d’aquestes ciutats, que crec que són especialment interessants per tal de tenir-ne més informació. A Reus, el proper dilluns 1 de juny, a les 8 del vespre, al Teatre Bravium, hi haurà la presentació de la llista d'Iniciativa Internacionalista i del grup de suport de Reus amb la intervenció de José Estrada, cap de llista del Camp, Héctor Álvarez, coordinador del Camp i membres del grup de suport de Reus. A Tarragona, l’acte serà el dijous 4 de juny a 2/4 de 8 del vespre; aquest serà l’acte central de la campanya d'Iniciativa Internacionalista al Camp amb la intervenció no només de José Estrada, cap de llista del Camp i un membre del grup de suport del Camp, sinó també de Josep Garganté, cap de llista dels Països Catalans que, en alguna ocasió, ha dit que aquesta candidatura s'ha presentat per combatre «l'Europa dels rics i els miserables polítics professionals», que crec que és una cosa que val molt la pena tenir en compte perquè precisament es tracta de dues coses que ara estan molt en crisi: els rics i els polítics professionals i que, per tant, demostren que Iniciativa Internacionalista apareix en un context històric en què, especialment, ens afecta a tots i a totes el que demanen. Si es vol tenir més informació es pot fer una fàcil cerca per Internet o posar-se en contacte amb el grup de suport del Camp a: iniciativainternacionalista@pobleviu.cat

Passant a un altre aspecte, que res té a veure amb tot això que acabo de dir ara, vull recordar que la CUP-Reus està enmig de les jornades de primavera que ha organitzat: «Un altre Reus és necessari» i que aquest divendres hi haurà l’últim acte d’aquestes jornades, a les 8 del vespre, com sempre, a la sala d’actes del Centre de Lectura. Aquesta sessió va dedicada a «Municipalisme i participació ciutadana» i la moderarà Jordi Martí, entre moltes altres coses membre de la CGT i comptarà amb la presència a la taula rodona de Manolo Tomàs, portaveu de la Plataforma en Defensa de l’Ebre; Xavier Joanpere, activista social, i Jaume Soler, exalcalde d’Arbúcies i membre de la Candidatura Unitària i Popular d’Arbúcies des de la seva creació el 1978. Us convido, també, a assistir a aquest acte, doncs. Sense que es vinculi una cosa amb l’altre perquè com ja vaig dir la setmana passada, la CUP dóna llibertat de vot de cara a aquestes eleccions al Parlament europeu.

20 de maig 2009

Iniciativa Internacionalista - 20-5-09

Avui m’agradaria parlar d’Iniciativa Internacionalista, encapçalada pel dramaturg Alfonso Sastre, perquè desafortunadament ha estat il•legalitzada pel Tribunal Suprem i crec que, independentment del que faci, o del que volgués fer, cadascú el dia de les eleccions al Parlament europeu, cal proclamar ben alt i clar que ja n’hi ha prou de la llei de partits, una llei de partits que existeix amb una sola finalitat (perquè hi hauria molts altres partits d’extrema dreta que serien susceptibles de ser il•legalitzats per aquesta llei), però només existeix per tapar la boca a l’esquerra abertzale o a tot allò que s’hi pot o s’hi vol vincular; una llei de partits que, per tant, no fa altra cosa que demostrar de manera evident que a l’estat espanyol no hi ha una democràcia real. No es pot explicar, sinó, d’altra manera que molts ciutadans es quedin sense poder votar el partit que els representa. En el cas de la Iniciativa Internacionalista crec que tot això queda especialment clar perquè s’hi veu implicada gent d’arreu de l’estat que ha apostat per una candidatura d’esquerres i internacionalista a les properes eleccions al Parlament europeu. Una candidatura que va seguir tots els passos legals per presentar-se i que, fins i tot, en un primer informe del Servei d’Informació del Cos de la Policia Nacional referit a ella es deia que: «Els atestats preliminars enviats pels dos cossos descarten que la coalició clandestina hagi participat en la creació d'II-SP o que hagi promogut la llista. Els serveis antiterroristes coincideixen que no consten contactes recents de membres de l'esquerra abertzale amb aquesta plataforma i destaquen que els 54 candidats i el 10 suplents d'Iniciativa tenen un passat immaculat i que no tenen antecedents en llistes anul•lades en anteriors comicis. A més, ni el programa o les consignes defensen la violència per assolir objectius polítics». Després, però, a través de mitjans de comunicació com Norte de Castilla i ABC se n’ha forçat una altra versió que ha desencadenat amb la seva il•legalització.
Per tal de poder intentar la proposta endavant, Iniciativa Internacionalista dilluns va presentar un recurs al Tribunal Constitucional contra l’anul•lació de la seva candidatura en què, entre altres coses, nega el vincle amb Batasuna i condemna la violència. De totes maneres, tinguem en compte una cosa, que Batasuna és il•legal a l’estat espanyol però no a l’estat francès. Penso que aquesta sola puntualització ja ha de fer pensar molt en tot aquest assumpte, perquè a l’estat espanyol hi ha una especial por a donar veu a l’esquerra abertzale i per això intenten justificar democràticament amb la llei de partits aquesta presa de paraula, però és evident que de democràtica no en té res, la llei de partits. En aquest sentit, veig especialment rellevant remarcar unes paraules de la pròpia candidatura, extretes del seu web: «Creiem que la línia divisòria real és entre els que estem contra la corrupció i els que la practiquen o consenteixen. Entre els que defensem i practiquem els valors democràtics i els que els menyspreen. Entre els que defensen la justícia social i la pau o els que es beneficien de l'explotació, del patiment i d'alimentar els conflictes.»
A l’espera de la resolució del Tribunal Constitucional, només vull recordar que la CUP ha donat llibertat de vot, però que aquesta llibertat de vot, no treu que puguem condemnar un fet tan antidemocràtic com aquesta il•legalització, que és el que es va fer amb una nota de premsa que es va fer arribar ahir als mitjans de comunicació.
D’altra banda, canviant radicalment de tema, i amb això acabo, vull recordar que aquest dimecres hi ha un nou acte de les jornades que la CUP-Reus ha organitzat per aquest maig titulades «Un altre Reus és necessari» que, com que ja en vaig parlar, només apunto que avui tracta «La planificació urbanística: especulació o sostenibilitat» amb Sergi Saladié, professor de geografia de la URV; Gerard Nogués, regidor de la CUP a Valls, i Xavier Jiménez, membre de GEPEC i de Reus Viu; a més com a moderador comptarà amb el Jordi Escoda. Penso que donada la situació és un tema més que interessant. Serà a les 20.00 a la sala d’actes del Centre de Lectura.

Ascó - 13-5-09

Avui voldria parlar d’Ascó i de la campanya Apaguem les Nuclears de la que ja vaig parlar temps enrere, que és la que s’està movent per tal d’intentar que no renovin els permisos a les nuclears catalanes, per a la qual cosa ara està recollint signatures que faran arribar al Parlament de Catalunya. A part, però, en aquests moments també s’estan movent per demostrar-nos que la multa que el Ministerio de Indústria, Comercio y Turismo ha imposat sobre Ascó I per l'alliberament de partícules radioactives que es va detectar entre el 2007 i el 2008, ocasionat a partir de quatre infraccions greus i dues de més lleus –que, però, no es van notificar fins a l'abril del 2008–, no és res més que una presa de pèl, perquè malgrat que sembli una quantitat enorme haver de pagar 15,4 M d’euros, realment, si es té en compte la seva facturació diària i la quantitat de dies que va durar la fuita, encara hi surten guanyant; o sigui, i centrant-nos en la fuita del 2007, que van guanyar més diners durant els dies que hi va haver aquesta fuita que no pas els en fan pagar ara amb la multa. Una fuita que, com deia, no es va fer pública fins cinc mesos després, el 5 d’abril, quan va ser denunciada per Greenpeace. I que, com recordareu, vulnerava tots els nostres drets com a ciutadans a estar informats, sobretot, en un fet que afecta la nostra salut i el nostre benestar.
Doncs bé, Ascó I té una facturació diària de 600.000 €, de manera que la multa que se’ls ha aplicat, tot i que pugui semblar ingent, els suposa només la facturació de 25 dies i 16 hores de facturació, mentre que la fuita es va produir durant 72 dies. Iberdrola i Endesa, per tant, encara han guanyat la facturació de 46 dies i 8 hores, segons informa la campanya Apaguem les nuclears.
Cal tenir present que tot i que hi ha qui vol fer creure que l’energia nuclear és una bona aposta, també hi ha qui manifesta obertament –malgrat que sovint aqusta altra informació es vulgui amagar– que realment aquesta aposta ha resultat ser un vertader fiasco, per tots els problemes que en deriven, com manifesten l’Agència de l’Energia nord americana o Oras Tynkynnen, un dels principals assessors del primer ministre finlandès.
A més, també cal tenir en compte que la potència elèctrica instal•lada a l’estat espanyol supera en més d'un 30% el grau més alt de la demanda interna, i que, com es va veient, el tema de la seguretat, vinculat al de la contaminació, no es té massa controlat; avui dia el 70% de les incidències nuclears de l'estat es registren a Ascó i a Vandellòs, de manera que aquestes nuclears només representen un gran perill per la seguretat i la salut de la població. De fet, les tres que funcionen a casa nostra han tingut, en els darrers anys, amb el 40 per cent de la potència de totes les centrals nuclears de l’estat, més del 60 per cent dels incidents comunicables al Consell de Seguretat Nuclear (CSN) i el 75 per cent dels incidents greus. I tot això sense parlar de l’irresoluble problema que suposen els residus.
És per tot això que la campanya Apaguem les nuclears fa una crida a participar a la marxa de Camposines fins a Ascó que es durà a terme el proper diumenge (recordeu que el web de la campanya és apaguemlesnuclears.cat). Cal tenir en compte que, en aquesta marxa, es defensa la salut de tots i totes; cal tenir en compte que, en relació a les nuclears, se’ns dóna a conèixer només el que es vol per tal de fer negoci els uns amb la seguretat dels altres; cal tenir en compte que hi ha fonts d’energia alternatives com: l’energia solar, la fotovoltaica, la geotèrmica, la de la biomassa... Per tant, cal tenir en compte, que l’aposta per l’energia nuclear ha de quedar aparcada perquè s’invalida per ella mateixa i cal apostar per les moltes altres alternatives que tenim a l’abast i, sobretot, per una política d’estalvi energètic ben conduïda, per tal de ser molt més respectuosos amb la salut i el medi. L’executiu de Zapatero es va comprometre a reduir progressivament el pes de l’energia nuclear a l’estat espanyol, cal que en demanem l’evidència i que no es tracti d’una reducció progressiva, sinó d’una eliminació total i efectiva, ens hi va la vida i no podem permetre que hi juguin, és nostra.

10 de maig 2009

Un altre Reus és necessari - 6-5-09

Avui m’agradaria parlar de les jornades de debat que hem organitzat la CUP de Reus sota el nom «Un altre Reus és necessari» per aquest mes de maig. Es tracta de tres taules rodones que pretenem que serveixin perquè es tractin certs aspectes que creiem que cal que es debatin, que cal que la gent conegui una mica millor, perquè o bé ens toquen de manera directa o bé de manera indirecta, però que també cal tenir en compte a l’hora de pensar en el futur de la nostra ciutat, un futur que a nosaltres ens agradaria que agafés una altra línia que no per la que en aquests moments sembla que s’aposti per la nostra ciutat, un futur que integri les persones i les tingui en compte a totes per igual i consideri el nostre entorn com un bé que cal protegi i, per tant, el respecti. Sempre tot això com a eina de construcció nacional, perquè entenem que l’amor a la terra comença en aquest entorn més immediat, en l’entorn municipal.
Les tres taules rodones compten amb tres ponents especialitzats amb cada tema a tractar i que, per tant, creiem que el que poden dir pot interessar a tots i un moderador que és una persona aliena a la CUP perquè pugui moderar amb equitat o perquè no es posi en dubte que això sigui així. Perquè pretenem que siguin unes jornades com he dit de debat, o sigui participatives, en què cada ponent presenti el seu punt de vista de cada tema però que després sigui la ciutadania qui prengui la paraula i participi en cada taula rodona donant el seu punt de vista o preguntant allò que més li interessa de cada tema als ponents. Són unes jornades fetes per a la ciutadania i només amb aquesta interacció tenen sentit. Totes les sessions són a les 20.00 a la sala d’actes del Centre de Lectura de Reus.
La primera de les sessions és aquest divendres i l’utilitzarem per parlar de la cultura com a eina d’integració social, per fer-ho tindrem: a l’Anna Saperas Tuset que és la directora del Centre de Normalització Lingüística de l’Àrea de Reus Miquel Ventura i que ens enfocarà el seu punt de vista des de la llengua catalana i des dels diferents projectes que s’impulsen des de la Generalitat per aconseguir que la llengua catalana sigui una eina d’integració social, l’enfocament dels cursos, el Voluntariat per la llengua…; a l’Enric Aguadé que com a exdirector de la Biblioteca Central Xavier Amorós ens aportarà la seva visió des de la part més intel•lectual de la cultura, o de la part que es veu més intel•lectualitzada, ja que ens parlarà dels diferents usos que pot realitzar una biblioteca; i a Salvador Palomar que, com a membre de Carrutxa, ens parlarà d’aquesta integració social a partir de la cultura popular i la festa.
La segona sessió serà el dia 20 de maig i servirà per parlar de la planificació urbanística i si volem que aquesta es basteixi sobre l’especulació o sobre la sostenibilitat, evidentment l’aposta de tots els ponents serà aquesta darrera tot i que cadascú hi faci referència des de diferents aspectes; així, Sergi Saladie, geògraf, professor de la URV, ho enfocarà des del punt de vista energètic; Gerard Nogués, regidor a l’Ajuntament de Valls per la CUP, des del punt de vista de les ARE; i Xavier Jiménez, membre del GEPEC i de Reus Viu –que aprofito l’avinentesa per dir que Reus Viu es presenta aquest dijous a les 20.00 al Teatre Bravium–, ho centrarà més en el cas exclusiu de Reus i des del punt de vista medi ambiental.
La tercera i última de les sessions serà el dia 29 de maig i hi tractarem el tema del municipalisme i de la participació ciutadana amb persones tan destacades com Manolo Tomàs, portaveu de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, que ens parlarà de la vitalitat que encara hi ha i que encara cal que hi hagi, malauradament, d’aquesta plataforma; Xavier Joanpere, activista social, farà referència a la conveniència de seguir militant per les causes que el sistema anomena perdudes; i Jaume Soler, exalcalde d’Arbúcies per la Candidatura Unitària i Popular d’Arbúcies, ens parlarà en concret del tema de la participació des de l’àmbit municipal.
Com deia a l’inici, per tant, es tracta de diferents aspectes que creiem que són interessants per a la nostra ciutat i que ens ha de servir conèixer-los per poder construir una ciutat més respectuosa amb els ciutadans i amb l’entorn, una ciutat de la que realment ens en puguem sentir orgullosos, una ciutat que ens integri i a la que vulguem pertànyer; fer possible aquest altre model de ciutat no només és possible, sinó necessari i està a les nostres mans; els ponents seran qui ens podran donar idees per saber com fer-ho. Per això, com deia, és important que la gent assisteixi a les jornades i exposi, si convé, cada cas concret per abordar amb els ponents la millor manera de resoldre’l o perquè tots, com a mínim, sapiguem que hi ha altres maneres de fer les coses. Esteu tots convidats!

Català - 29-4-09

Avui m’agradaria parlar, aprofitant que va ser Sant Jordi i sembla ser que per Sant Jordi aflora cert sentiment analític de la llengua, de la situació de la llengua, vull dir; doncs m’agradaria parlar de la nova campanya publicitària de la Generalitat, una campanya que ens convida a «encomanar» la llengua.
És evident que els parlants tenim molt a dir en el futur de la nostra llengua i és evident que si nosaltres no som els primers en utilitzar-la, davant l’allau ingent d’immigrants que tenim, la situació anirà de mal en pitjor. No podem demanar que els altres respectin la nostra llengua si nosaltres no som els primers en respectar-la. Cal que donem exemple del que volem aconseguir i cal, per damunt de tot, que ens mantinguem parlant en català, si volem que aquells que no el parlen ho acabin fent, perquè si no els mostrem que el català és indispensable per viure a casa nostra, òbviament optaran pel camí més fàcil i se n’oblidaran.
Si ens centrem en la campanya, però, i analitzant campanyes anteriors com la Norma o com quan el català era cosa de tots o quan va aparèixer la Queta, ens adonarem que sovint les campanyes de la Generalitat passen la pilota als parlants, quan el que realment fa falta és una ferma llei de política lingüística, que ja la tenim, però llavors una ferma voluntat de posar-la en pràctica, que és el que fa falta. I aquí és on volia arribar? De què ens serveix que se’ns animi a utilitzar el català en tots els àmbits si la Generalitat no posa les eines per què això sigui així? Sembla més aviat com si la Generalitat volgués complir amb el seu expedient de promoure la llengua, sense que realment ho estigui fent.
Anem a casos pràctics, de què ens serveix que se’ns digui que encomanem la llengua, si quan algú decideix aprendre català i va als centres de normalització lingüística es troba que hi ha una llista d’espera i que no pot entrar a cap curs? Potser cal centrar-se més en dotar d’infraestructures humanes els centres de normalització lingüística, si és que aquesta és una tendència general… O no és absurd, no es contradiu, la campanya amb el pes de la realitat, en aquest sentit?
Però, és clar, aquest seria només un exemple molt concret. D’altres exemples els podem trobar en tants i tants d’àmbits en què la llei de normalització lingüística no es compleix i no passa res, aquesta és una llei que no cal complir-la sembla ser, perquè ningú vetlla perquè així sigui i, per posar un altre exemple, en una escola no passa res si un professor no fa les seves classes en català, i de moment, mal que pesi a alguns, per via legal l’educació a Catalunya és en català.
I posats en aquest àmbit, cal tenir en compte una altra cosa, la voluntat sempre de fer de la llengua una cosa ben fàcil, per fer-la ben agradable, no fos cas que algú deixés de voler aprendre la llengua perquè és difícil i avorrida. Les classes en una aula d’acollida a part de ser en català també han de ser d’allò més amenes. Crec que està bé dotar la llengua d’una imatge simpàtica i que arribi amb força a la gent, però també crec que a vegades el llegir ens fa perdre l’escriure, m’explico, crec que a vegades aquesta voluntat de fer-ho tot agradable, fa que siguem poc exigents amb la llengua i que, a llarg termini, la persona en qüestió que aprèn la llengua decideixi que en té prou abans d’hora; penso que lligat amb aquesta voluntat de fer-ho tot fàcil i amè, el que aconseguim és que l’aprenentatge de la llengua sigui una cosa interminable, potser cal ser més durs, més contundents a l’hora d’ensenyar la llengua, sense que això ens faci perdre el vessant divertit que pugui tenir i molt menys la visió de la facilitat d’aprenentatge de la llengua; perquè s’estarà avançant molt més ràpidament i és d’aquesta altra manera que en podrem demostrar la facilitat d’aprenentatge.
Això ho veia en els meus alumnes quan vaig ser tutora d’una aula d’acollida, que ni ells entenien perquè allí les coses eren tan fàcils. Evidentment tots volien venir-hi i el lligam que establies amb els alumnes era molt bo; però a efectes pràctics se’ls estava fent un flac favor. En canvi, ara, amb els meus alumnes d’Euskal Herria, la majoria amb només un curs –perquè les classes de català que faig un alumne les pot fer totes amb només un curs, un curs acadèmic, s’entén, que inclou diferents classes de català–; doncs amb només un curs obtenen un nivell de català intermedi, sense viure a Catalunya, s’entén; mentre que si a Catalunya seguissin els camins marcats, això seria inviable, perquè el ritme d’aprenentatge marcat és molt més lent. Evidentment no són casos massa comparables entre ells, perquè en un cas era secundària i en aquest altre és la universitat, però sí que penso que són casos que ens permeten qüestionar-nos quina és la via que realment ens afavoreix més. I bé, que cadascú hi reflexioni que, de fet, tornant al que deia abans, aquí la potestat la té la Generalitat i és en les seves mans on està tot. Encara que això no ens priva que tinguem una opinió a favor o en contra de les seves actuacions.

La Guspira - 8-4-09

Avui voldria fer referència a la presentació de l’Assemblea de Joves La Guspira, de Tarragona i en vull parlar perquè és gratificant veure com a Tarragona, en concret, hi ha una forta embranzida dels moviments socials vinculats a l’Esquerra Independentista; però, també, en general, arreu de les comarques del Camp i arreu del territori dels Països Catalans, fet però que també ens ha de fer pensar que alguna cosa no funciona i que per això la gent s’organitza.

L’Assemblea de Joves La Guspira es va presentar amb la ferma voluntat d’apostar per la independència, el socialisme i el feminisme en l’àmbit juvenil i des d’una perspectiva transversal. Una assemblea de joves que s’inscriu dins de l’Esquerra Independentista del Camp –que, recordo, es tracta d’una coordinadora de col•lectius polítics o socials que treballa des de la base per assolir aquesta independència i aquest socialisme, per al qual, com deia, aposta La Guspira–, i, com a tal, per tant, com a membre de l’Esquerra Independentista, s’integra dins de la campanya 300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència!, que és la campanya que aquest any duu a terme l’EIC, i van informar, en l’acte que es va dur a terme al Casal Sageta de Foc de Tarragona, que també s’inscriuen dins de la plataforma Aturem la crisi Combatent el capitalisme!; a part d’altres activitats i accions que des d’ara duran a terme.

La Guspira neix apadrinada per Francesc Argemí, el Franki de Terrassa que, en l’acte va explicar el seu cas, perquè, recordem-ho, va ser condemnat a 2 anys i 7 mesos per injúries a la bandera espanyola, per uns fets que no es van poder demostrar, i compta amb el tercer grau penitenciari. Recordem-ho perquè nosaltres també tenim presos polítics i, com ja he dit en d’altres ocasions, cal ser-ne conscients i estar alerta perquè des de l’altre vessant hi estan molt i no perden pistonada, per això aprofiten qualsevol ocasió per inculpar el més innocent de tots, per això qualsevol dia ens pot tocar a nosaltres. Cal que ens solidaritzem amb Franki de Terrassa perquè és injusta la situació que li toca viure, una situació que li toca viure per tenir clares les seves arrels i la seva pertinença al país, que és precisament el que fa ràbia als de l’altre costat.

L’acte de presentació de La Guspira va acabar amb l’actuació del jove cantautor Josep Romeu que ara ja s’està fent conegut per arreu de la contrada, precisament per la seva implicació en tot aquest teixit de l’Esquerra Independentista i, en concret, per tant, de l’Esquerra Independentista del Camp per oferir amb la seva música i les seves cançons una eina a tot aquest moviment, aquest precisament és l’objectiu del Col•lectiu Cançó dins del qual també podem trobar Cesk Freixas, Feliu Ventura, Pau Alabajos o Meritxell Gené, que reivindiquen la cançó protesta perquè encara cal protestar, encara les coses no estan com es voldrien, i la crisi n’és una bona mostra.

Des d’aquí, doncs, tot el meu suport a noves empentes com les de La Guspira que treballen per construir un món millor, un món més abocat a totes les persones, tractant-les amb igualtat i respecte sigui quin sigui el seu origen i sigui quina sigui la seva condició social. Cal dir ben alt i demostrar-ho en fets que, com diu Lluís Llach, «no és això, companys, no és això» i vertebrar aquest altre món que es vol per a tots i totes, un món més humà, més responsable i més conseqüent. Pensem-hi.

CUP-Reus - 1-4-09

Avui m’agradaria parlar de la presentació oficial als mitjans que vam fer aquest dissabte a ¼ d’1 del migdia a les Peixateries Velles la CUP-Reus.

Fins ara havíem estat enviant comunicats i havíem estat presents en alguns actes, però vam creure que era interessant presentar-nos oficialment als mitjans.

D’aquesta manera vam donar a conèixer la nostra nova imatge corporativa, una imatge que parteix del logo de la CUP, evidentment, però també del de la Rosa de Reus, ja que el nostre àmbit és municipal, a partir del qual s’utilitzaran icones diverses segons l’àmbit en qüestió que estiguem treballant en un moment o altre, de manera que s’utilitzarà paral•lelament al logo de la CUP-Reus alguna altra d’aquestes icones.

La presentació de dissabte també va servir per presentar el nostre projecte polític, un projecte polític que parteix de la ciutadania per mostrar que encara es pot creure en la política malgrat aquest cansament general que sembla haver-hi (en relació a l’aspecte polític), un cansament que segurament prové d’un desencís previ, del fet d’haver deixat de creure en la política davant del que hi ha i del que passa cada dia.

Nosaltres, doncs, volem demostrar que som ciutadans que creiem que un altre model polític és possible; un alre model polític que pensi realment amb les persones i no només amb aspectes lucratius d’alguns; un altre model que passa, evidentment, per un procés més obert i participatiu en què la gent pugui dir-hi la seva perquè tot estigui encarat a la gent; aquest és el nostre projecte polític; un projecte polític que té amb compte totes les persones i que les tracta amb igualtat i, per tant, sense diferències de classes, sexes o races.

Un projecte polític que parteix de la base, del fet muncipal, com a manera d’entendre el país, com a manera d’entendre el futur del país, com a manera de treballar per l’alliberament nacional del nostre poble, perquè creiem en el dret de decidir de les persones i en el dret d’autodeterminació dels pobles, començant pel nostre. Un amor i un respecte a la terra que es manifesta, en primer lloc, en l’aspecte medioambiental i urbanístic, perquè no entenem que es pugui estimar la terra i que se la pugui degradar al mateix temps; el nostre projecte vetlla per la sostenibilitat del territori.

En definitiva, però, esperem que el nostre projecte sigui el projecte de totes i tots, i per això el fem extensiu a la ciutadania reusenca, perquè se sumi al nostre treball diari i perquè s’adoni de la fortalesa del nostre projecte en les properes eleccions, que és l’últim aspecte que vam donar a conèixer, el fet de voler-nos presentar.

Mossos - 25-3-09

Avui m’agradaria parlar de l’actuació dels mossos la setmana passada en el desallotjament dels estudiants de la UB i en les posteriors manifestacions contra el pla Bolonya. Les imatges que hi ha parlen per si soles.

En aquest sentit vull recordar, també, Tomàs Sayes que ja porta quasi un mes en vaga de fam per aquest motiu: mostrar el seu rebuig al pla Bolonya i esperar, amb la seva acció, respostes al respecte, Tomàs Sayes que necessita mostres de solidaritat per saber que la gent està amb ell; que la seva lluita no és en va, que sabem que hi és i que sabem què està fent, una acció, en defintiva, a favor del futur dels estudiants, a favor del futur dels catalans.

El divendres passat, el 20 de març, els mitjans es van concentrar davant de la Generalitat per tal de protestar davant les agressions patides, també en aquest cas les imatges parlen per si soles i per això es van deixar imatges que evidencien la forta càrrega policial que els va tocar patir també al col•lectiu.

Penso que els Mossos d’Esquadra no han de ser una força de repressió sinó de protecció, que ja s’hauria d’haver acabat, teòricament, l’època en què la policia espantava, són, o haurien de ser, un servei a disposició del poble, que hauria de saber estar per sobre de moltes actuacions i mostrar la seva enteresa i la seva fortalesa en la responsabilitat a l’hora de desenvolupar les seves accions però sempre que es pugui sense haver de recórrer a la violència perquè és evident que, en un cas com el que refereixo, no hi ha una igualtat de forces, ells van preparats, ben equipats i armats davant d’una altra gent que només posseeix, com a molt, la seva capacitat de reacció i d’astorament davant dels fets; tenint en compte que, en el cas dels periodistes, és molta menys perquè estan desenvolupant una feina, a no ser que sigui aquesta feina la que es vulgui fer perillar, en el sentit que no surti a la llum.

Tot això, però, parteix d’una presa de decisions prèvia i, per tant, cal exigir responsabilitats, perquè no es pot permetre que tot això passi com si fos la cosa més normal del món, perquè no ho hauria de ser, perquè no pot tornar a passar. Els Mossos d’Esquadra s’han excedit en les seves actuacions, cal denunciar-ho i esperar-ne alguna resposta que ens asseguri que, fent servir una comparació que s’ha utilitzat molt, l’època franquista ha quedat enrere.

Tot això, recordem-ho perquè els estudiants manifesten la seva oposició al pla Bolonya, a favor d’una universitat pública i de qualitat; en una societat democràtica la resposta hauria de ser tota una altra, o és que no tenen com argumentar la seva presa de posició davant del pla Bolonya i per això no els queda cap més remei que aplicar la força bruta per fer callar els que s’hi oposen?

A la Universitat del País Basc em sembla molt casual que enmig del clima per les eleccions i de tot el tema de Bolonya a la facultat on treballo jo, a la facultat de lletres, es parli de treure quatre carreres, és com si es volgués desviar els estudiants de temes més polèmics, que el d’acabar amb les filologies ho és, però la reacció és més calmada, en part per tal com s’ha plantejat tot, que potser... hi haurà quatre filologies que ja no s’impartiran, que s’està en negociacions... Sigui com sigui des d’aquí a les pancartes de la facultat es mostra, i ho cito talment, la solidaritat amb el poble català.

Ara que la lluita continuï i que les forces que, en principi ja no són d’ocupació, però que demostren que sí que continuen sent-ho de repressió, s’adonin que han abusat del seu poder i que una reacció així no es pot tornar a donar.

Fa poc a Reus precisament l’Esquerra Independentista ja formulàvem en una taula rodona a l’Arxiu Històric que tant és si es diuen Policia Nacional com si es diuen Mossos, que hi ha una continuïtat pretesament amagada, però una continuïtat, de les mateixes polítiques d’actuació al darrere. Ara que s’ha fet ben palès, no podem permetre que les coses es quedin així, calen responsabilitats.

Per últim unes paraules de Lluís M. Xirinacs en relació a la policia, realment, en relació als grisos, però fet i fet, com deia, és el mateix: «Sabeu que sou traïdors perquè altrament no gosaríeu pegar tan fort i tantes vegades a gent pacífica i desarmada. Esteu inconscientment disgustats amb vosaltres mateixos. La vida us ha fet caure en una ratera.»



Reus Viu - 18-3-09

Avui m’agradaria parlar de Reus Viu, la plataforma que ahir es va presentar per tal de denunciar els abusos urbanístics que pateix la nostra ciutat. Així després de Valls Viu, un plataforma que es va crear a Valls amb la mateixa finalitat, ara malauradament és el torn de Reus. Ara és el torn de dir prou, de dir que nosaltres volem un projecte de ciutat diferent. Per això diversos col•lectius: el GEPEC, la Plataforma Martí Verd (que agrupa els afectats pel polígon industrial de la carretera del Morell), l’ADV Ecològica Gent del Camp, el Casal Despertaferro, Maulets, l’AJR i la CUP-Reus, ens hem agrupat amb la voluntat ferma d’intentar aturar la construcció d’una ciutat en què l’últim que compten són les persones que hi viuen, ja que no està pensada en benefici d’elles sinó en benefici de les persones que, valgui la redundància, n’han d’obtenir algun benefici econòmic. Només així s’explica que es projectin un total, entre tots els plans urbanístics previstos, de 17.500 nous habitatges, quan s’estima a la baixa que n’hi ha 7.000 de buits i que de les 223 hectàrees que hi ha ara de sòl industrial es vulgui passar a les 600 que hi ha projectades per al 2011, unes hectàrees que es guanyen a la zona verda i d’explotació agrícola que hi ha ara i que obliga certes persones a abandonar els masos on han viscut sempre o que, malgrat tot, no té en compte el valor històric que d’altres on no viu ningú poden tenir. D’aquesta manera, per tant, es demostra una manca de respecte pel paisatge, així com per un entorn favorable no només a la socialització de les persones, sinó també saludable.
Es projecta, per tant, una ciutat sense personalitat, una gran urbs en què plana el rendiment econòmic i no el benestar de les persones que necessiten un entorn més respectuós amb el medi ambient i més abocat a la seva interrelació que no el que es projecta. D’aquí que les entitats mencionades, per tant, haguem signat un manifest a favor d’un planejament respectuós amb els valors socials, culturals i ambientals de Reus i que fomenti el benestar de la ciutadania. Si la campanya de l’EIC: Al Camp, aturem l’ofensiva del ciment, en què ens trobem immersos, ja es queixa d’aquesta degradació que, com a ciutadans, estem patint; a través de Reus Viu es pretén afermar aquest punt de vista en relació a la nostra ciutat, per manifestar contundentment que nosaltres no estem d’acord amb la política urbanística que des de l’Ajuntament de Reus s’impulsa, una política urbanística que no mostra altra cosa que una falta de sensibilitat i de respecte vers els ciutadans de la ciutat que veuran com la ciutat es converteix en una ciutat ànonima, en una ciutat que va perdent la personalitat i va creixent a un ritme desmesurat que no s’adiu amb la realitat, que no s’adiu a les seves necessitats. Ja n’hi ha prou d’especular amb el nostre benestar i, en definitiva, amb les nostres vides!
De tot això cal conscienciar els polítics que ara ens governen i la gent, perquè no es trobi el dia de demà vivint en una ciutat estranya; i això és el que es pretén fer des de Reus Viu, conscienciar la gent del model de ciutat que ens estan imposant i recollir signatures de tota la gent que tampoc hi estigui d’acord. I sí que estigui d’acord, en canvi, a preservar la Boca de la Mina, l’entorn agrícola de la ciutat i els masos que hi ha, i el manteniment de les activitats més tradicionals vinculades a aquest entorn; que estigui d’acord a respectar el paisatge, dotar la ciutat de més zones verdes i de grans parcs, etc. En definitiva i parafrasejant el nom de la plataforma, que estigui d’acord en un Reus viu i no en un Reus gris per la força i la duresa que el ciment representa. En d’altres casos ja he fet comparat Gasteiz (des d’on parlo) amb Reus, i no hi ha comparació, aquí les zones verdes són innumerables, a Reus, és cert, no plou tant i aquestes zones verdes no poden ser tan verdes, però sí que poden existir, sí que es pot contemplar dotar d’espais sense edificacions; sembla però que això no comporta cap benefici, perquè, com deia, les persones no comptem, i per tant és un aspecte que sovint s’obvia, mentre que d’altres que s’haurien d’obviar esdevenen la consigna a seguir.
El primer acte de protesta de la plataforma serà aquest dissabte, 21 de març, que hi ha projectada una caminada de protesta promuguda pel GEPEC als terrenys on es vol construir l'Àrea Residencial Estratègica (ARE) del Passeig Nord de Reus. La caminada arrencarà a les 10 del matí des de la plaça Mercadal. Recordem que l’ARE és un dels projectes urbanístics amb més impacte ambiental i social, dels projectats a la ciutat. A més, divendres passat es va saber que l'ARE de Reus, serà la primera a iniciar-se a tota la vegueria del Camp i, que tot i que se n'ha reduit l’extensió, serà la més gran de totes les que es faran al Principat.
Des de la plataforma també es convoca la ciutadania a participar en la manifestació que es farà diumenge a Barcelona en contra de la política urbanística, territorial i ambiental de la Generalitat de Catalunya.
Us animo a sumar-vos-hi, perquè el nostre futur està en joc.
Per acabar, només una última reflexió, tot això, malauradament, no passa només a Reus, a molts d’altres llocs del territori també s’està primant el ciment a l’espai obert, un espai obert que dóna peu a què la gent hi faci vida, a què la gent es trobi i es conegui, a què els municipis respirin i siguin vius; però no perquè sigui una tendència extesa l’hem d’acceptar, si nosaltres no creiem amb aquest projecte ho hem de manifestar i hem d’intentar que el dia de demà no ens trobem en una ciutat que ens bandeja com a persones i que només ens valora com a aportació econòmica. Tot això, precisament, va fer que la jove cantautora Meritxell Gené amb la cançó «Ciutat estranya», en què musica un poema del també lleidatà Màrius Torres, fos la música de campanya de la CUP, a elles (a la cançó i a Meritxell Gené) us emplaço perquè hi puguem pensar a través dels versos d’un dels nostres grans poetes i a través d’unes de les veus més joves i a la vegada que amb més força es projecta del nostre panorama musical. Pensem si aquesta és la ciutat que volem, si volem que la ciutat ens sigui estranya o volem que ens integri i ens respecti, que ens aculli i ens hi puguem sentir realment «com a casa». Pensem-hi, demà potser serà massa tard.

12 de març 2009

Apaguem les nuclears - 11-3-09

Avui m’agradaria parlar de la campanya Apaguem les nuclears engegada pels Jóvens de les Terres de l'Ebre i la Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya (CANC), una campanya que pretén evitar que es renovin les llicències de les centrals nuclears d'Ascó i Vandellòs. La renovació d'aquestes llicències s'ha d'estudiar, perquè caduquen, a partir de l'any que ve, i es pretén evitar que es dugui a terme per acabar amb les centrals nuclears. En cas contrari, en cas que no s’eviti la seva renovació, el Ministerio d’Indústria parla de donar-los 20 anys més de vida.
De moment, l'objectiu principal de la seva campanya és recollir signatures, que faran arribar al Parlament de Catalunya com a proposta de resolució per exigir que no es renovin les llicències i mostrar, amb les signatures, que és molta la gent que ho veu així. Ja són molts els col•lectius que s’han sumat a la iniciativa, però cal que tots siguem conscients de què ens hi juguem i que actuem amb conseqüència. Del web apaguemlesnuclears.cat es pot baixar el full de signatures, però segur que ben aviat als punts habituals de Reus podrem trobar-lo; és la seguretat de tots i totes que està en joc, de manera que no podem deixar de donar-hi suport. Recordem, tot i que tots ho sabem ja, que l’energia nuclear té efectes molt nocius sobre la salut i el medi, sobretot si se’n considera tot el cicle, des de la mineria de l’urani fins als residus: radiacions ionitzants que provoquen mutacions, malformacions, càncers; enormes emissions de CO2...
La campanya es va presentar el passat 7 de març amb 2.000 signatures al darrere i s’està organitzat a través d’assemblees territorials i, precisament, el dissabte passat es va crear la territorial del Camp.
A part de les signatures, també es vol fer recordar a Zapatero que es va comprometre a presentar un pla de tancament de les nuclears amb un termini raonable. El seu executiu va afirmar apostar per reduir progressivament el pes de l’energia nuclear –que suposa al voltant del 20% del total– i, al mateix temps, augmentar el de les renovables i ara és el moment de demostrar aquesta aposta, sobretot amb Garoña que és la primera central nuclear de qui caduca la llicència. La seva decisió, d’allargar o no la vida de les centrals nuclears, suposadament, anirà lligada a l’informe que en cada cas en faci el Consell de Seguretat Nuclear (CSN), de manera que si d’aquesta anàlisi se’n desprengués que les instal•lacions no són segures, s’haurien de tancar, mentre que si la resposta és positiva, malgrat tots els incidents, la decisió definitiva serà la del Govern.
En el cas d’Ascó i Vandellòs, doncs, és al 2010 i al 2011 quan vencen les llicències (Ascó I i Vandellós II, el 2010 i Ascó II el 2011) i la no renovació d’aquestes llicències significaria el començament del compliment de la promesa del senyor Zapatero i el començament de la fi de les nuclears a l’estat espanyol.
La campanya, però, no només qüestiona l'energia nuclear, sinó que, de fet, planteja tot un canvi de model energètic; un canvi de model necessari perquè avui dia el 70% de les incidències nuclears de l'estat es registren a Ascó i a Vandellòs, de manera que només representen un gran perill per la seguretat i la salut de la població. De fet, les tres que funcionen a casa nostra han tingut, en els darrers anys, amb el 40 per cent de la potència de totes les centrals nuclears de l’estat, més del 60 per cent dels incidents comunicables al CSN i el 75 per cent dels incidents greus.

Recordo, a més, que la creació de les centrals nuclears va lligada a la indústria armamentística i que després se n’hi han donat altres usos, però que ha representat un gran fiasco per la gran dificultat a l’hora de controlar-les, de controlar que no hi hagi fuites de gasos radioactius perquè qualsevol mínima fissura pot provocar un dany irreversible.
Com deia, els accidents, o «anomalies» a les centrals d’Ascó i Vandellòs són nombrosos, però sovint s’amaguen o, si més no, la informació que es facilita no és massa fidedigne, com és el cas de l’últim incident que ha trascendit de la central d’Ascó, el de l’abril del 2008, quan es va informar del problema amb un reactor per la dispersió de matèria radioactiva, tot i que 5 mesos abans (novembre 2007) també hi havia hagut una fuita i s’havia silenciat.
La zona sud del Principat està molt mal tractada en aquest sentit, el de la seguretat de les persones, per l’acumulació no només de centrals nuclears sinó també de petroquímiques i fàbriques diverses, no en va és la zona on més asmàtics hi ha, per exemple. Ja és hora, per tant, que, com a mínim, les centrals nuclears deixin de funcionar, tenint en compte que, malgrat tot, encara hi ha tot un llarg període de possible radiació després de dur-ne a terme el tancament, amb els residus. És amb les nostres vides que es juga per obtenir una electricitat que nosaltres, els afectats, no necessitem, ja que majoritàriament aquesta electricitat va cap a França; no podem permetre, doncs, que es jugui amb les nostres vides perquè alguns n’obtinguin un benefici econòmic i, a més, nosaltres n’anem pagant el manteniment. Les Terres de l’Ebre que és on s’ubiquen les tres centrals nuclears a què faig referència no s’han vist pas compensades amb una major riquesa social i material. La Ribera d’Ebre, la primera comarca catalana en PIB, és de les darreres en renda familiar disponible i de les primeres en pobresa oficial. Ascó i Vandellòs no han fet sinó perdre població des que hi ha les nuclears
Les alternatives són moltes i a l’abast, tenim l’energia solar, la fotovoltaica, la geotèrmica, la de la biomassa... i, sobretot, una política d’estalvi energètic ben conduïda, per tal de ser molt més respectuosos amb la salut i el medi; de manera que l’aposta per les centrals nuclears es pot deixar de banda.
Aquest divendres, per si algú se’n vol informar millor, hi ha un acte de presentació de la campanya a 2/4 de 8 a l’auditori Felip Pedrell de Tortosa amb Xavier Garcia (escriptor i periodista), Marcel Coderch (enginyer), Sergi Saladié (geògraf), Antonio Ribes (exregidor d’Ascó) i Juli Loras (membre de la campanya).
Si no, aneu al web de la campanya: apaguemlesnuclears.cat.

4 de març 2009

Polígon de la ctra. del Morell - 4-3-09

Avui m’agradaria començar fent referència a una data clau per a Vitòria-Gasteiz i per la democràcia o el que ells, els que manen, ens volen fer creure que és democràcia, la data històrica del 3 de març del 1976, quan després d’un període de molta tensió entre els treballadors i la patronal va esclatar una batalla campal per part de la policia que era qui duia les armes en contra dels treballadors que s’havien reunit en una església de la qual els va fer fora, tenint l’església envoltada, amb gasos lacrimògens que van tirar dins de l’església, de fet aquest és el primer cas en què la policia atemptava contra una església i que fins i tot s’hi va atrevir a entrar. El resultat de tot plegat van ser 5 morts i molts altres greument ferits, en una població que porta per sempre més escrit a la pell aquells fets i que, després, encara va haver de suportar durant un llarg període de temps un estat d’excepció. I tot això, com deia, el 1976, després de la mort de Franco i quan tot semblava que havia de ser d’una altra manera. Es demostrava així que la democràcia era una gran fal•làcia i que no es tractava de res més que de continuïtat d’un règim que volien disfressar-nos amb paraules i amb alguns fets simbòlics i que encara cueja, prova d’això és la manca, encara ara, de justícia en aquests fets, que si ve tenien de responsable la patronal que comptava amb el suport franquista, al darrere de tot hi havia el franquista de pro que hi havia era Fraga Iribarne que, com tots sabem, malgrat ser el responsable de nombroses morts injustes, morirà el llit com ja va fer Franco. Indignant. Com a mínim cal ser-ne conscients i tenir-ho ben present, com a casa nostra ens ho demostra la cançó “Campanades a morts” de Lluís Llach i la pel•lícula Llach: la revolta permanent. Siguem-ne conscients, doncs, i no permetem que ells se’n surtin, perquè malgrat que a l’estat espanyol la justícia sigui injusta, no els podem deixar sortir-se amb la seva. Cal que no oblidem i que perseguim l’autèntica democràcia.
Fet aquest apunt i centrant-me més en Reus, m’agradaria fer referència a l’acte d’aquest dissabte realitzat per l’Esquerra Independentista del Camp (EIC), un acte que va servir per sumar-se a la protesta dels afectats pel polígon industrial projectat a la carretera del Morell per reclamar una resposta de l’Ajuntament que contempli les seves queixes i que no aposti com sembla que vol fer per una proposta especulativa que no té en compte les persones que viuen en aquesta zona i que, malgrat que ja hi hagi altres polígons industrials a la ciutat, sense plena ocupació i sense previsió de demanda, al contrari, ja hem vist que ha passat amb l’empresa Llaza, i que aquest quedi molt a prop de la ciutat, volen tirar endavant; per això els afectats han creat la plataforma Martí Verd per lluitar per defensar els seus habitatges. Sembla ser que s'haurien d’enderrocar els masos que quedarien en mig d'un carrer i la resta, haurien de pagar les millores que suposaria un polígon que no volen i que no els beneficiaria en cap cas. Les famílies afectades, que són una vintena, creuen que seria més oportú reconvertir la zona en residencial i no pas en un polígon industrial.
Per tot això l’EIC dissabte passat va organitzar una calçotada reivindicativa en un dels masos afectats. Es va pintar un mural amb el lema ‘No al polígon’ i es van col•locar petites pancartes mostrant el rebuig al projecte planificat en aquella zona, a part d’informar sobre el tema, com van fer dos membres de la plataforma. La jornada va comptar amb molta assistència per donar suport als afectats, en un acte que, a més, va servir perquè l’EIC es pugui autogestionar i pugui realitzar nous actes i noves activitats.
Aquest acte s’inclou dins de la campanya iniciada l’any passat per l’EIC "Gent del Camp! Aturem l'ofensiva del ciment", en la qual en concret els col•lectius de l'Esquerra Independentista de Reus (dins de la qual hi ha entitats com Maulets Baix Camp, l’Assemblea de Joves de Reus i la CUP de Reus) ja han anat exigint una altra manera de veure i de gestionar la política urbanística de la ciutat, per la qual cosa ens hem posicionat en contra de projectes com l'ARE, la Sedera, el centre comerical del Parc Sant Jordi o aquest mateix polígon industrial.
Tot això em recorda un escrit de Biel Mesquida: Acrollam, en què en parlar de la destrucció urbanística de Mallorca i tot el que s’està perdent duent a terme aquesta tasca especulativa del territori, el ciment també pateix, pateix amb nosaltres, perquè s’adona de la barbàrie que s’està cometent amb ell. Si els polítics no reaccionen, ans al contrari, ens demostren que la seva aposta és totalment especulativa i no es respecta la gent que malda per viure tan bé com pot, tan bé com sap, a casa seva, sense voler que la hi facin fora, és el poble que els ha de demostrar que es tracta de casa nostra i que si ells no la valoren, nosaltres sí i que volem el territori digne i durador.

Caramella: 10 anys - 25-2-09

Avui m’agradaria parlar dels actes de celebració del desè aniversari de la revista Caramella, una revista que editada per Carrutxa, solc i Tramús, que va veure el seu primer número el 1999, tracta sobre música i cultura popular. L’acte servirà per presentar el número 20 de la revista que, justament ara que hi ha tot l’enrenou al voltant del tema del foc, de la qual cosa ja en vaig parlar fa dos dimecres, precisament tracta sobre aquest tema: “El foc a la festa” i s’hi parla de la importància d’aquest element en les festes dels Països Catalans, com les festes de Sant Antoni, la Patum, les falles de l'Alta Ribagorça, el bestiari festiu de foc... D’aquesta manera s’aprofundeix i s’analitza aquesta presència viva, la del foc, en les nostres festes. També, i per celebrar el desè aniversari de la revista, s’inclou un DVD de regal sobre la festa de Sant Antoni a Artà. A part del tema del foc, però, hi trobem, també articles sobre músics com Carles Belda, Jaume Blanch lo Xato o el festival Folk Sona, i sobre les ximbombades, l'alfàbrega i les festes populars o l'Any Amades.
L’acte de celebració d’aquests deu anys de Caramella serà aquest dissabte a l’Arxiu Muncipal de Reus i pren per títol La lírica de la lluita: cançons, idees i revolució per tractar el cançoner popular que van generar els moviments socials en el primer terç del segle xx, el repertori de la guerra civil i la postguerra o la vigència de la cançó com a eina de reivindicació o de cohesió ideològica. L’acte començarà a les 10 del matí amb Salvador Palomar que parlarà sobre la importància de la cançó durant la guerra civil, després serà Francesc Cortés qui parlarà d’Identitat, lluita i revolució; Anna Costal farà referència als himnes franquistes, Dolors Marín a la idea cantada i Jaume Ayats al fet de cantar a les tavernes abans, durant i després de la guerra. A la tarda es reprendrà la jornada a les 4 amb Joaquim Rabaseda que es pregunta De qui és Wagner, Marisa Magaldi que tractarà sobre les tortures sonores i música als camps de concentració, Isabel Ferrer sobre els balls i les rondes com a construcció de gènere a la postguerra i, finalment, hi haurà una taula rodona amb Biel Majoral, Josep Vicent Frechina i Artur Gaya entorn de la cançó com a transmissor d’idees i revolució, avui.
I vull parlar d’aquest acte perquè crec que cal felicitar la gent que hi ha darrere Caramella per la iniciativa, una iniciativa que contribueix a aquesta recuperació de la memòria històrica que tant en voga està, però que hi contribueix des de la base més popular, que sovint no es té en compte i que, sovint també, és la que més va patir perquè és la que es trobava al front de batalla. Crec que el programa, per tant, és molt encertat i espero que la gent s’animi a participar en la jornada que ens han preparat; una jornada que es clourà amb Biel Majoral que després de participar en la taula rodona ens presentarà el seu darrer treball Cançons republicanes, amb el qual ret homenatge a Pere Capellà que, durant la República va publicar un llibre homònim; Biel Majoral, però inclou, també, altres textos poètics que ens brinden la tenacitat i el sofriment d’una gent que no volia deixar-se doblegar, d’una gent que va lluitar i va patir, per tant, pels seus ideals; així, a part de Pere Capellà, hi ha textos i poemes de Joan Brossa, Agustí Bartra, Joan Oliver, Blai Bonet, Miquel Ferrà, Josep Palau i Fabre, Màrius Torres... Textos que ens evoquen l’esperit de llibertat que es va viure en temps de la República. Un treball que ha estat possible gràcies a la tasca investigadora de Biel Majoral a partir de la qual s’han pogut recopilar tots els textos que canta. Si abans ja felicitava la gent de Caramella per la iniciativa i animava la gent a assistir aquest dissabte a l’Arxiu Municipal, en relació al nou treball de Biel Majoral, penso que no ens el podem deixar perdre, que hem d’aprofitar que la gent de Caramella ens l’ofereix al costat de casa, perquè si en qualsevol cas Biel Majoral és tot un emblema, amb aquest treball encara promet molt més.

David de la Fornal - 11-2-09

Avui m’agradaria parlar del David de la Fornal a qui Isabel Gallardo del jutjat penal número 15 de Barcelona ha ordenat l'empresonament i l’ha ordenat per uns fets que ja han prescrit: declarar-se insubmís i uns fets ocorreguts el 12 d’octubre del 1998.
Ahir es va presentar una querella contra la jutgessa Isabel Gallardo, per un delicte de prevaricació, que van signar a títol individual, els dos regidors de la CUP de Vilafranca del Penedès, d'on és el David de la Fornal, Xavier Navarro i Otger Amatller, a més dels sindicats Coordinadora Obrera Sindical i CSC Intersindical, tots dos vinculats a l'esquerra independentista. I dic això per què és que és evident que senzillament el que es pretén en anar en contra del David de la Fornal és atacar l’esquerra independentista, en especial, però, en defintiva, tots els que manifesten sense problemes la seva negació davant del fet de fer-nos pertànyer a l'estat espanyol, com en tants altres casos s’ha mostrat; l’exemple més proper, potser és el del Franki de Terrassa, però tots tenim a la memòria molts d’altres casos com els dels joves de Torà i un llarg etcètera.
Penso que cal que siguem conscients que l’atac contra el David de la Fornal no és, com dic, per uns fets que han prescrit, sinó per la continuïtat en la seva lluita, la lluita de l’esquerra independentista, la lluita en contra del que ens imposen i que nosaltres ens resistim a acceptar, perquè nosaltres tenim clar qui som i què volem; i crec que és aquest fet de tenir clares les coses el que els fa perdre l’enteniment i arribar a situacions grotesques com la del David de la Fornal, o com la, per posar un altre exemple, de l’Èric Bertran i el seu Exèrcit del Fènix i, en aquest darrer cas, cal tenir en compte que quan va demanar que li tornessin l’ordinador que li havien pres, li van tornar, però això sí, dins d'una bossa de l'empresa DIA que l'havia denunciat i l'havia portat jovenet com era a patir els tribunals madrilenys; amb això només vull dir que no tenen vergonya i que el pretenen és fer-nos desistir, sense adonar-se que amb situacions com aquestes només fan que enfortir-nos, perquè amb la solidaritat que es genera entorn els encausats aconseguim conèixer-nos més tots i totes i així estem tots i totes més en contacte, més units, perquè davant de l’actuació lamentable que la justícia espanyola, sovint amb la complicitat de la catalana, duu a terme en contra nostra són moltes les accions de suport que hi ha al darrere; tot i que, és clar, mai està de més qualsevol altra acció, perquè si continuen passant situacions de l’estil és que els altres encara no tenen clar que a nosaltres no ens prenen el pèl, que som plenament conscients del que hi ha al darrere i que no ho aconseguiran.
Avui és el David de la Fornal per declarar-se insubmís, un fet totalment prescrit, ja que el 2002 es va promulgar una llei,la llei orgànica 3/2002, segons la qual els antecedents per insubmissió al servei militar havien de ser cancel•lats a causa de l'abolició de la mili i del delicte d'insubmissió; i per uns fets ocorreguts el 12 d'octubre del 1998 que van prescriure el 2005. Demà pot ser qualsevol dels que ens movem per aconseguir un país lliure, pel simple fet de voler-ho, com va passar per exemple, tot i que en una altra escala, amb tres joves Maulets de Reus a qui van obrir diligències acusant-los d’unes pintades sense tenir-ne cap prova i a qui se’ls va requisar tot el material de Maulets que portaven.

Levantina de Seguridad - 4-2-09

Avui m’agradaria parlar de la concessió que s’ha fet del control d’accés i de la vigilància a l’empresa Levantina de Seguridad sobre el patrimoni històric del Museu d'Història de Catalunya a la vegueria del Camp i de les Terres de l'Ebre, o sigui al Castell d’Escornalbou (el Baix Camp), al Castell de Miravet (la Ribera d’Ebre) i a la Cartoixa d’Escaladei (el Priorat). I me n’agradaria parlar perquè considero que és indignant que es doni aquesta concessió a aquesta empresa que és coneguda per ser propietat de José Luís Roberto, fundador del partit d'extrema-dreta España 2000 i president de l’Asociación Nacional de Empresarios de Locales de Alterne, és a dir del col•lectiu que reuneix els propietaris de locals on s'exerceix la prostitució.
L'empresa de seguretat Levantina de Seguridad, que forma part del grup empresarial Grupo Levantina, té múltiples antecedents d'agressions de caràcter xenòfob, homòfob i feixista tant al País Valencià com al Principat, territoris on desenvolupa la seva activitat empresarial.
L'empresa de seguretat la componen en molts casos ex-policies nacionals i ex-guàrdia civils que, sovint, es dediquen a realitzar tasques de seguretat en locals de prostitució i discoteques al País Valencià. Però, Levantina de Seguridad també té una delegació a Tarragona, des d'on està intentant de fa anys introduir-se en el mercat de les comarques del Camp. De fet, fa uns anys, l'Ajuntament de Reus va contractar aquesta empresa i arran d’una campanya de protesta es va aconseguir rescindir el conveni contret. Ara es tracta d’aconseguir el mateix.
Per tenir una mica més de referents de qui és José Luis Roberto, cal tenir en compte que a ell es vinculen diversos gimnasos, algun d'ells investigats per organitzar campionats il•legals d’un tipus de lluita que es diu valetudo. A més, Roberto va ser detingut durant la transició per la col•locació de dues bombes en uns trobades independentistes, fets pels quals mai va ser condemnat i ha estat acusat per diversos sectors de fundar i finançar els grups Acció Radical (actiu entre 1990 i 1995) i Front antisistema (FAS), encara que no ha estat ni tan sols jutjat per això.
Sembla ser que SOS Racisme va presentar denúncies contra l'entramat de Roberto per entendre que incitava a un odi racial, a la violència i la discriminació, permetent que en les seves manifestacions siguin corejats lemes xenòfobs, racistes i nazis. El seu discurs es basa en la immigració il•legal i amb España 2000 ha trobat l’instrument polític per introduir-se a l’àmbit del poder polític. Penso, però, que és evident que no se’ls pot donar cobertura, no es pot permetre que persones que atempten contra la llibertat d’altres persones puguin fer i desfer el que els sembli. I deixar que es tiri endavant aquesta concessió és donar peu a què així sigui.
Per això, per evitar-ho, per tal de tirar enrere aquesta decisió, es va començar des d'Internet una campanya d'enviament massiu de correus electrònics al Conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras i el responsable de Serveis Territorials de Cultura a Tarragona, Adam Manyé, perquè reconsiderin aquesta decisió i revoquin la concessió. Cultura, però, va informar que aquest contracte s'havia fet mitjançant un concurs públic convocat pel Departament d'Economia i Finances a través de la Comissió Central de Subministraments, o sigui, que Cultura no hi tenia res a veure. Per això ara la campanya s’ha redirigit al conseller d’Economia, el Sr. Antoni Castells.
Considero que és important que tots i cadascun de nosaltres mostrem el nostre enuig davant d’aquest fet i aconseguim, així, tirar enrere la decisió presa des del Departament d’Economia i Finances, perquè és molt greu que amb els diners de tots estiguem col•laborant al manteniment d’España 2000 que, precisament, es tracta d’un d’aquests partits que segons la llei de partits hauria de desaparèixer, però que, com ja he dit en altres ocasions, és evident que aquesta llei només s’aplica en un aspecte: els partits polítics de l’esquerra abertzale basca.
El Departament de Cultura de la Generalitat va justificar la contractació d'aquesta empresa dient que complia tots els requisits legals i que era l’única que s’havia presentat al concurs de procés negociat i va recordar que la filiació partidista dels propietaris de les empreses contractistes no influeix en els concursos i que, de fet, Levantina de Serveis forma part de les empreses homologades pel Ministeri d’Interior per exercir tasques de seguretat privada. Malgrat tot això no em sembla pas justificable aquesta concessió sinó al contrari perquè amb tots els problemes que sorgeixen amb els responsables de seguretat cal anar especialment amb compte a l’hora de contractar una o altra empresa i si resulta que això vol dir que no se’n pot contractar cap, em sembla que per damunt de tot ha de prevaldre l’autèntica seguretat de les persones i que hi ha d’haver un canemàs que eviti que es pugui donar una concessió amb gent amb aquests antecedents. Tornant al País Basc, allí fins i tot s’han tancat diaris i hi ha una repressió ingent pel fet de relacionar les persones amb l’esquerra abertzale. Com he dit en altres ocasions, no pot ésser que se sigui tant primmirat per una banda i tant descurat per l’altra; se’ls veu el llautó: només interessa moure’s per aconseguir controlar els espais independentistes, al preu que sigui .
Per acabar i vinculat amb tot això us convido a la taula rodona orga que hi haurà el divendres a les 19.00 a l’Arxiu Històric, a la plaça del Castell, amb Martí Mayoral, d'Alerta Solidària; el Franki de Terrassa i el Jordi Figuerola, membre del Llamp, de Reus, en ambdós casos condemnats per ultratge a la bandera espanyola, per parlar de la repressió que hem patit i que encara patim sota el títol: Ahir com avui, qüestionar Espanya és delicte.

Casal Despertaferro - 28-1-09

M’agradaria parlar, avui, de la reunió que hi va haver ahir entre el Casal Despertaferro i la Síndica de Greuges, Misericòrdia Vallès, a qui es va portar un document amb el qual es demostra la persecució que està patint el Casal i les entitats vinculades amb el Casal (CE Despertaferro o Assemblea de Joves de Reus); una persecució que es pateix, casualment, des de la manifestació per demanar el No al referèndum de l’Estatut del Principat. A partir d’aquesta manifestació, doncs, no han parat d’arribar multes per penjar cartells, alguns d’ells amb cel•lo sobre d'altres i, en el cas de l'Assemblea de Joves de Reus, per penjar un gran cartell en blanc on hi havia hagut una cartellera com a acte reivindicatiu perquè aquesta cartellera es reposés. Recordem, en aquest sentit, que l’Ajuntament va adquirir la responsabilitat de resoldre el problema de les cartelleres ja fa uns quants anys, el 2006, després de reunir-se amb algunes de les entitats que sol•licitaven uns espais adreçats exclusivament a les entitats on poguessin fer propaganda de les seves activitats o de la informació i cartells diversos que generaven sense malmetre la ciutat, una campanya que, de fet, va començar ja l’any 1981. A més, cal tenir en compte que, sovint, en els mateixos espais on algunes de les entitats que han estat multades tenien algun cartell penjat, també n’hi havia del mateix Ajuntament de Reus, com es mostra en algunes de les fotografies que s’han presentat en el document que es va entregar ahir a Misericòrdia Vallès.

El Casal també va aprofitar la reunió per mostrar el seu desacord amb l’ordenança d'ús de via pública, per la qual es va sol•licitar al Casal Despertaferro una taxa de 198 euros per haver realitzat un dinar popular al carrer i és que l’Àrea de Via Pública des de fa pocs mesos aplica una taxa d’aprofitament de la via pública de manera que qualsevol activitat feta al carrer necessita no només el previ consentiment de l’Ajuntament sinó, també, el pagament de l’ús de l’espai públic en qüestió, i tant és si aquesta activitat la fa una entitat sense ànim de lucre o no. El carrer, per tant, l’espai de trobada de tota la vida, es converteix en un espai més de lucre i de benefici per a l’Ajuntament.

Per últim, el Casal va denunciar el silenci administratiu que obté com a resposta quan el mateix Casal o les entitats que hi estan vinculades presenta una instància a l’Ajuntament.

Sembla talment, doncs, que el Casal pateixi una caça de bruixes per moure’s en àmbits alternatius als que planteja l’Ajuntament i cal tenir en compte que es tracta d’una entitat reusenca més, formada per gent de la ciutat, perquè precisament el que pretén és un model de ciutat més participatiu i més actiu i encarat als ciutadans i als joves, que és la deficiència que sovint es troba en les accions impulsades des de l’Ajuntament i l’Ajuntament no pot pretendre fer front a la crisi que tots patim a través del Casal o d’altres entitats reusenques sense ànim de lucre, perquè precisament si són sense ànim de lucre, l’Ajuntament el que hauria de fer és intentar donar-los suport i no intentar ensorrar-les, però suposo que quan aquestes entitats suposen un desacord amb les polítiques que l’Ajuntament impulsa és fàcil dur aquesta cacera de bruixes a la que feia referència.

ARE - 21-1-09

Avui m’agradaria tornar a parlar de l’ARE que afecta Reus ja que el divendres passat es va aprovar en el ple.
Recordo que es tracta d’una àrea residencial estratègica que es preveu construir entre les carreteres de Falset i Castellvell, al voltant del futur Passeig Nord que comptarà amb més de 100 hectàrees, exactament 112 hectàrees, de manera que es tracta d’una de les ARE més extenses de Catalunya, que privarà, per tant, els reusencs i les reusenques de zones verdes que es perdran per sempre més, de zones verdes que la ciutat necessita per oxigenar-se. La CUP-Reus va incloure aquest punt de vista en les al•legacions presentades al Pla Territorial del Camp de Tarragona i es tracta d’una iniciativa impulsada des de la Generalitat que en alguns ajuntaments ha estat rebutjada però a la qual ha donat llum verda l’Ajuntament de Reus, malgrat tots els aspectes negatius que comporta.
I crec que cal anar en compte en com ens ho venen els partits polítics que hi han donat suport, perquè se’ns ven des del punt de vista de la gran quantitat de pisos de protecció oficial que representarà aquesta construcció de l’ARE, però cal que això no ens faci perdre el nord, el que s’ha de fer és apostar per un altre tipus de model urbanístic; cal promoure en primer terme ocupar les cases que ja hi ha construïdes amb una ajuda potser més bona a l’hora de rehabilitar aquestes cases i/o llogar-los, perquè no s’hi val deixar-nos perdre les zones verdes naturals que encara conservem, al contrari, cal intentar mantenir-les, com més n’hi hagi millor.
Cal tenir en compte que l’ARE planteja la construcció de 7000 habitatges nous en blocs de fins a 15 pisos d'alçada en una extensa zona de masos i eminentment agrícola que es deixeran perdre i que aquesta política no respon a cap tipus de necessitat d'habitatge, ja que a Reus hi ha oferta pisos de sobre per cobrir les necessitats de la ciutat. L'Informe sobre el sector de l’habitatge a Catalunya del 2007, fet pel Departament de Medi Ambient de la Generalitat, ens diu que l'any 2006 a Reus hi havia 1.387 habitatges en oferta i 1.885 el 2007; i la situació actual fa pensar que aquesta xifra seguirà creixent. I mentre les edificacions no siguin del tot necessàries és absurd treure les zones verdes naturals que tenim per crear-ne d’artificials dins de la ciutat, en cas que es faci, perquè cal tenir en compte que tenim grans espais oberts on l’espai verd real és merament representatiu.
Si es tira endavant aquest pla s’alterarà el tradicional passeig de la Boca de la Mina, s'enderrocaran antics masos, alguns d'ells centenaris i amb refugis privats de la guerra civil, s’expropiaran els pocs camps de conreu actius que queden i s'aglomeraran el trànsit i les persones en un dels pocs pulmons verds que ara encara té la nostra ciutat. Aquesta és la realitat, cal que en siguem conscients.

Nadal - 24-12-08

Penso que en un dia com avui és inevitable parlar dels valors de Nadal i de les tradicions més nostrades.
Cal tenir en compte que avui a la nit és quan, tradicionalment, la gent feia cagar el tió per venerar el solstici d’hivern i l’arbre que havia d’afruitar de nou quan vingués més bon temps, d’aquí que se li doni un cop de bastó, per ajudar-lo a aconseguir-ho, per ressuscitar la saba que ja no es produeix però que, malgrat tot, sí que pot produir calentor, per la qual cosa, tradicionalment al voltant de la llar del foc, se l’hi acabava tirant.
És inevitable que passi el temps i és inevitable que les típiques estampes nadalenques siguin cada vegada més difícils de trobar; i en això em refereixo a aquesta imatge que acabo de descriure, d’una família al voltant de la llar de foc. Però, malgrat tot, crec que és important conservar les festivitats pròpies en aquests dies, perquè són el que han de fer-nos-els sentir més nostres i ens han de fer sentir més a prop de la gent, sobretot de la nostra gent. Així que, a l’igual que durant la castanyada, no s’ha de recórrer al Halloween perquè ja tenim una festa nostrada, ara tampoc cal recórrer al Pare Noël que tant es veu pels carrers, sinó que cal apostar pel tió. És com en lingüística, una paraula estrangera no s’accepta quan ja n’hi ha una de pròpia que té aquell mateix significat, per això, han passat al castellà paraules catalanes com all-i-oli, per donar nom a una realitat que ells no tenien però que van apropiar-se, i recentment passen al català tantes paraules provinents de l’anglès, perquè l’anglès és la mare de les noves tecnologies i, per tant, és la mare de tot de noves creacions a les que cal donar nom... En canvi no s’han acceptat determinades paraules castellanes, que es consideren barbarismes, perquè ja n’hi ha una de pròpia per designar el mateix. Doncs bé, tornant al tema del tió i de les tradicions pròpies, cal tenir en compte que, a més, amb el tió, s’està ensenyant als nens a tenir cura del tió, perquè se l’ha d’alimentar i se l’ha de cuidar tan bé com es pugui per aconseguir que cagui força, ajudant-lo, això sí, d’un bon cop de bastó.
Per tant, cal que a Catalunya portem a casa el tió, de la mateixa manera que al País Basc cal que hi arribi l’Olentzero i a Galícia l’Apalpador. Figures, unes amb més anys de tradició que d’altres al darrere, però que, sigui com sigui, representen una cosa més pròpia, més nostrada i, si per Nadal, es tracta de tornar a casa, al redós de la família, i d’estar-hi ben lligats, que no quedin enrere les nostres tradicions, que són les que ens poden fer acabar de sentir al nostre lloc.
A part queda el caganer, que, aquest, fins ha aconseguit traspassar fronteres, tot i que de la mateixa manera que ho ha aconseguit el caganer, per atrevit, per cridar l’atenció, per poca-solta, també ho pot fer el tió. Mireu, si no, pel Youtube, hi ha algunes entrevistes o visions del tió fetes per estrangers que són tota una joia i que, precisament hi són, perquè, com el caganer, el tió també desperta molta admiració.
De bracet, doncs, del tió i del caganer, entrem en aquestes festes per fer-les més nostres i per, en tot cas, oferir la nostra cultura, ben escatològica i peculiar, al món.
En relació als valors, cal senzillament recordar que enmig del capitalisme i de l’hipocresia que envaeix aquestes festes, cal que tinguem en compte que cada dia és un gran dia i que no serem millors perquè regalem més, mengem més o perquè tractem millor o pitjor algú durant aquests dies, que cal ser constants en el nostre fet de ser humans i humanitaris; i no cal anar massa enllà, no estic demanant res de l’altre món, si el món d’avui dia ens engoleix i quasi ens priva de mirar per ningú més que per nosaltres mateixos, enmig d’aquesta situació, cal que sempre trobem temps per estar amb els qui més estimem i amb els qui més ens estimen, sinó res té sentit. Tan senzill com això, tan difícil com això.
Enmig d’aquest panorama sembla que els papers privats de catalans que contenia l’arxiu de Salamanca, com si ens els hagués fet arribat el tió, arriben; que la resta, ho acabin fent, també.

Democràcia? - 17-12-08

Aquest cap de setmana passat l’Assemblea de Joves de Reus va retirar més de 50 plaques del Ministerio de Vivienda amb “el yugo y las flechas” de les que podem veure a més de 200 portals diferents a la ciutat de Reus, tal com la CUP vam preocupar-nos d’inventariar; com a protesta perquè l’ajuntament no ho fa i és qui en té la competència i és, per tant, qui pot no només netejar la ciutat, en aquest sentit, sinó mostrar, també, que vetlla per una ciutat més justa i més oberta a les llibertats de la gent. Com sempre, però, l’Ajuntament, tot i que sí que, a través de les queixes de la CUP, va acabar retirant del barri Gaudí una placa commemorativa de la seva fundació amb el nom del Generalísimo, poca cosa més ha fet.
No sé per què els esforços només es destinen cap a una banda i no és la més democràtica, precisament; recordem la crema de les senyeres catalanes que hi va haver a la plaça del Prim i que ja s’ha realitzat en diverses ocasions; però, en clau nacional, aquest també és el pa de cada dia. Hi ha un cert sector que té impunitat, com si els i les independentistes no estiguéssim reclamant una cosa justa i raonable.
En relació als Països Catalans, doncs, recordem que ara fa 15 anys que van matar Guillem Agulló, un jove maulet de Burjassot. El van matar un grup de joves d’extrema dreta que el van apunyalar el 12 d’abril del 1993. El 1995 es va condemnar Pedro Cuevas que es va declarar autor de la ganivetada sense imputar ningú més. Pedro Cuevas va ser condemnat a 14 anys de presó, però només n’hi va estar 4. El més trist del cas és que el 2007, en les eleccions municipials, va poder-se presentar a les llistes d’Alianza Nacional; que pretenguin explicar-los al País Basc que hi ha una llei de partits que és aplicable més enllà d’Euskal Herria.
Tots sabem que la llei de partits es va crear per anar només en contra d’uns determinats partits. Perquè si el que pretén és impedir "que un partit polític pugui, de forma reiterada i greu, atemptar contra aquest règim democràtic de llibertats, justificar el racisme i la xenofòbia o donar suport políticament la violència i les activitats de les bandes terroristes"; deixant-hi posar a les llistes, a part tindríem, ja, el partit en si, però vaja, centrant-nos en Pedro Cuevas, deixant-hi posar una persona que s’ha declarat autora d’uns fets violents i xenòfobs no ho estan impedint pas.
Un altre succés, que va per la línia, és el que han denunciat un grup de 21 encausats per la crema de fotografies del rei perquè els Mossos han utilitzat, per encausar-los, uns fitxers il•legals, ja que només són permesos els fitxers que tenen com a finalitat evitar un perill de salut pública o evitar la comissió d’un delicte, circumstància que no es dóna en cap dels casos, fet que demostra que els arxius en qüestió van ser creats només amb voluntat política i que, per tant, vulneren la seva protecció de dades.
Tornant a Reus i, per demostrar que es vetlla per la democràcia crec que és important fer aquests passos, si s’hi ha de destinar pressupost, ara que és tema d’actualitat, que s’hi destini; però després més de 30 de la mort del dictador crec que ja comença a ser hora que les coses, aquestes coses, d’altres no es poden canviar, comencin a posar-se al seu lloc, precisament perquè n’hi ha d’altres que no tenen remei.

La cultura a Reus - 10-12-08

Avui em vull centrar en la cultura de Reus, d’aquell Reus que és l’exponent de la cultura, com deia una campanya antiga. Però, em pregunto, de quina cultura? De la cultura del COS, de la cultura del Trapezi... d’una cultura espectacle que, tot i ser molt cara, també és molt rendible perquè arriba a molta gent al mateix moment i fa que gent d’arreu vingui a Reus, cosa que trobo molt correcte. I en aquest sentit destaquen els títols d’alguns festivals que es fan a la ciutat: Festival europeu de curtmetratges, Festival internacional de jazz de Reus, Festivals de músiques del món, Festival europeu de cinema i televisió... sempre acompanyats d’un adjectiu que els dóna una importància cabdal, sense la qual no serien el mateix: “europeu”, “del món”... sembla que la globalització se’ns hagi col•locat a dins de casa i no la puguem evitar. I, de fet, no està pas malament que es promocioni tot això, com deia, si això porta vida i caliu a la ciutat.
Però... què passa de la cultura més elitista o més intel•lectualoide, per dir-ho d’alguna manera? I, sense anar tan ellà, què passa amb la cultura de casa? Que només són bons els de fora? La globalització que ens serveix, perquè, com deia, sembla impossible defugir-la, doncs, posats a servir-se’n, la que ens serveix és aquella que també inclou una bona localització, l’anomenada glocalització.
Crec que potser ha arribat l’hora de mirar portes endins i de fer-nos valorar, de fer valorar tot allò que de bo tenim, tal com mostra l’exposició de Ramon Ferran que hi ha ara en aquests moments al Museu d’Història i Art o tal com mostra la Història amb diferents reusencs, com pot ser el cas de Gaudí i de tants altres, com, per exemple, agafant de mostra el temps del mateix Gaudí: el grup de modernistes de Reus que s’inclouen dins de la bohèmia tràgica o negra, dins de la història de la literatura o de l’art catalans; perquè a part de façanes i cases modernistes, hi ha tota una història reusenca entorn aquests artistes que també caldria explicar, que també caldria vetllar per donar a conèixer. I com aquest cas concret, tants d’altres, que Reus ha estat una ciutat cultural de referència, però sembla que ara volem passar a ser-ho d’un altre tipus de cultura...
Tot cal dir que hi ha altres festivals com la Taca d’Oli o el CAER que són més nostrats, tot i que, malgrat això, encara ho podrien ser més i promocionar més els poetes i/o escriptors reusencs i, en relació al CAER, els actors i les actrius de la ciutat. A part de tenir teatres com el Fortuny o el Bartrina també persones de qualitat.
Que no passi com sembla que va passar amb el meu poble, Mont-roig del Camp, que mentre Miró era viu ell es prestava a fer un museu d’art contemporani posant-hi algunes obres seves per començar i llavors l’Ajuntament no ho va voler i ara s’intenta promoure la imatge de Miró, tenint per fer-ho només el poble i els punts des dels quals va pintar algunes de les seves obres i algunes reproduccions. A vegades cal mirar més cap a casa i fer valorar el que hi tenim o és que, com diu la dita, ningú és profeta a casa seva? Seria una llàstima deixar-nos perdre bones oportunitats.
Però sembla que el cas de Reus sigui com el de la cultura catalana que promovem també a l’exterior, una cultura d’espectacle, una cultura de grans masses. Aquest cap de setmana passat precisament l’Institut Ramon Llull a través del seu director, Josep Bargalló, des de Durango (i així parlo d’alguna cosa que em toca a prop, com a lectora de català al País Basc), on va asssitir acompanyat de Quim Monzó perquè s’hi realitzava la fira del llibre i del disc basc més gran i prestigiosa del seu sector; doncs, bé, Josep Bargalló va declarar que la cultura catalana és la convidada per a la propera fira; és la convidada, però, a còpia de talonari, com m’han informat de primera mà; de manera que de diners per promoure la cultura catalana n’hi ha, també a la Fira de Frankfurt se’n van utilitzar molts, però es destinen només per a una cultura de masses. I, així, per exemple, jo que vaig demanar que contribuissin al II Premi de Literatura Catalana a la Universitat del País Basc que l’any passat els va costar 300 euros a tot estirar, m’han denegat l’ajuda; és clar, el premi no arriba tanta gent. Doncs a Reus passa una cosa similar.
I ja que parlem de premis i tornem a Reus, m’agradaria saber què ha passat amb els Premis Reus, aquells que fins al 2007 comptaven amb tota una retòlica de premis com la Beca de Recerca Dr. Frias, el Premi de Teatre Joaquim M. Bartrina, la Beca de recerca Frederica Montseny i Mañé, el Premi a la recerca i innovació educatives Angeleta Ferrer i Sensat, la Beca de recerca premi memorial Josep M. Prous i Vila o els Premis Reus d’idees per a promoure l’ús del català. Em consta que alguns d’ells s’han convocat també aquest 2008, com és el cas dels premis literaris Baix Camp que es promouen des de l’Òmnium Baix Camp, però no sé què ha passat amb la gran majoria. I no ho sé, perquè vaig preguntar-ho a la regidoria de cultura a través d’un missatge de correu electrònic des d’una adreça que em permetia veure si el missatge es llegia o no i tot i que el missatge es va llegir no se’m va respondre.

Via pública - 12-11-08

M’agradaria parlar, avui, del Servei de Mobilitat i Circulació de l’Àrea de Via Pública de l’Ajuntament i de la Guàrdia Urbana i de la seva gestió, perquè penso que es tracta només de buscar formes de finançament per a l’Ajuntament de Reus. I vull parlar d’això perquè suposo que ja hi ha gent que fa referència a la LEC ja que demà hi ha convocada la vaga i jo, com a exprofessora de secundària del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya i potencial futura professora, perquè no descarto tornar-hi, estic en contra d’aquesta Llei d’Educació de Catalunya que suposa un avanç cap a la privatització, l’empresarització jerarquitzada i la guetització de l’ensenyament públic; però, com deia, suposo que ja hi fan referència o hi faran referència d’altres contertulians i jo ja vaig tocar el tema de l’ensenyament en la meva primera intervenció i, a més, penso que que hi hagi aquest tema d’actualitat tampoc no ens ha de fer evitar parlar d’altres qüestions que també ens afecten i de manera més directa, perquè es refereixen no a l’àmbit de tot el Principat sinó a l’àmbit de la ciutat on vivim, a l’àmbit concret de Reus.

Doncs bé, anant al cas, l’Àrea de Via Pública des de fa pocs mesos aplica una taxa d’aprofitament de la via pública de manera que qualsevol activitat feta al carrer necessita no només el previ consentiment de l’Ajuntament sinó, també, el pagament de l’ús de l’espai públic en qüestió, i tant és si aquesta activitat la fa una associació o entitat sense ànim de lucre. El carrer, per tant, l’espai de trobada de tota la vida, es converteix en un espai més de lucre i de benefici per a l’Ajuntament. S’apliquen, d’aquesta manera, els imports marcats per l’ordenança fiscal número 18 que, si bé ja existia, en el cas referit a les associacions i entitats muncipals fins ara no s’aplicava, de manera que tot sembla apuntar que és la manera per la qual l’Ajuntament aposta de fer front a la crisi, una crisi que serveix d’excusa perquè la paguin, com sempre, els que menys se n’haurien de fer càrrec; una crisi que fa, també, que, en relació a la via pública, en el cas concret, però, de les escoles, quan els pares i les mares dels infants han sol•licitat que agents de la Guàrdia Urbana (els encarregats, en principi, de la seguretat ciutadana) controlin l’entrada i la sortida de les escoles en les hores, òbviament, d’entrada i sortida de l’escola dels infants, la Guàrdia Urbana respongui que no té prou dotació de guàrdies i que, per tant, aquest control haurà d’anar a càrrec dels familiars equipats d’un peto que els distingeix, uns familiars que poden realitzar un curset accelerat de gestió de la via pública; una solució que no trobo pas encertada, sobretot si tenim en compte que l’Ajuntament de Reus sí que destina diners a, per exemple, la creació d’un escamot que vetlli pel civisme a Reus, sembla que es tracti només de donar certa imatge quan, en el fons de la qüestió, la gestió és pèssima, o que primin només els diners perquè sí que hi ha agents patrullant per la ciutat per posar multes o, també, persones que es poden fer càrrec de les zones blaves.

A més, en relació a l’Àrea de Via Pública, cal tenir en compte que últimament s’ha encarregat de multar a entitats diverses de la ciutat per enganxar cartells o per penjar pancartes, també potser per pal•liar la crisi a través d’aquestes multes, i no crec que aquesta sigui la manera, ja que això només demostra que hi ha un problema que encara no s’ha resolt, tot i que l’Ajuntament adquirís la responsabilitat de resoldre’l ja fa uns quants anys, el 2006, després de reunir-se amb algunes de les entitats que sol•licitaven uns espais adreçats exclusivament a les entitats on poguessin fer propaganda de les seves activitats o de la informació i cartells diversos que generaven sense malmetre la ciutat. A més, cal tenir en compte que, sovint, en els mateixos espais on algunes de les entitats que han estat multades tenien algun cartell penjat, també n’hi havia del mateix Ajuntament de Reus.

Penso, doncs, que si la funció de l’Àrea de Via Pública és la d’exercir «l’estudi, definició i proposta d’estratègies, plans, projectes i directrius en matèria de manteniment i ocupació de la via pública», la proposta feta en els casos que he assenyalat no és, ni molt menys, la correcta i, encara menys, la satisfactòria, pensant sempre, és clar, des del punt de vista del ciutadà que és, per qui realment s’hauria de vetllar; tenint-ho en compte des del punt de vista lucratiu, llavors sí que és la manera correcta de fer les gestions, però penso que això no és el que els ciutadans volem.