10 de maig 2009

Català - 29-4-09

Avui m’agradaria parlar, aprofitant que va ser Sant Jordi i sembla ser que per Sant Jordi aflora cert sentiment analític de la llengua, de la situació de la llengua, vull dir; doncs m’agradaria parlar de la nova campanya publicitària de la Generalitat, una campanya que ens convida a «encomanar» la llengua.
És evident que els parlants tenim molt a dir en el futur de la nostra llengua i és evident que si nosaltres no som els primers en utilitzar-la, davant l’allau ingent d’immigrants que tenim, la situació anirà de mal en pitjor. No podem demanar que els altres respectin la nostra llengua si nosaltres no som els primers en respectar-la. Cal que donem exemple del que volem aconseguir i cal, per damunt de tot, que ens mantinguem parlant en català, si volem que aquells que no el parlen ho acabin fent, perquè si no els mostrem que el català és indispensable per viure a casa nostra, òbviament optaran pel camí més fàcil i se n’oblidaran.
Si ens centrem en la campanya, però, i analitzant campanyes anteriors com la Norma o com quan el català era cosa de tots o quan va aparèixer la Queta, ens adonarem que sovint les campanyes de la Generalitat passen la pilota als parlants, quan el que realment fa falta és una ferma llei de política lingüística, que ja la tenim, però llavors una ferma voluntat de posar-la en pràctica, que és el que fa falta. I aquí és on volia arribar? De què ens serveix que se’ns animi a utilitzar el català en tots els àmbits si la Generalitat no posa les eines per què això sigui així? Sembla més aviat com si la Generalitat volgués complir amb el seu expedient de promoure la llengua, sense que realment ho estigui fent.
Anem a casos pràctics, de què ens serveix que se’ns digui que encomanem la llengua, si quan algú decideix aprendre català i va als centres de normalització lingüística es troba que hi ha una llista d’espera i que no pot entrar a cap curs? Potser cal centrar-se més en dotar d’infraestructures humanes els centres de normalització lingüística, si és que aquesta és una tendència general… O no és absurd, no es contradiu, la campanya amb el pes de la realitat, en aquest sentit?
Però, és clar, aquest seria només un exemple molt concret. D’altres exemples els podem trobar en tants i tants d’àmbits en què la llei de normalització lingüística no es compleix i no passa res, aquesta és una llei que no cal complir-la sembla ser, perquè ningú vetlla perquè així sigui i, per posar un altre exemple, en una escola no passa res si un professor no fa les seves classes en català, i de moment, mal que pesi a alguns, per via legal l’educació a Catalunya és en català.
I posats en aquest àmbit, cal tenir en compte una altra cosa, la voluntat sempre de fer de la llengua una cosa ben fàcil, per fer-la ben agradable, no fos cas que algú deixés de voler aprendre la llengua perquè és difícil i avorrida. Les classes en una aula d’acollida a part de ser en català també han de ser d’allò més amenes. Crec que està bé dotar la llengua d’una imatge simpàtica i que arribi amb força a la gent, però també crec que a vegades el llegir ens fa perdre l’escriure, m’explico, crec que a vegades aquesta voluntat de fer-ho tot agradable, fa que siguem poc exigents amb la llengua i que, a llarg termini, la persona en qüestió que aprèn la llengua decideixi que en té prou abans d’hora; penso que lligat amb aquesta voluntat de fer-ho tot fàcil i amè, el que aconseguim és que l’aprenentatge de la llengua sigui una cosa interminable, potser cal ser més durs, més contundents a l’hora d’ensenyar la llengua, sense que això ens faci perdre el vessant divertit que pugui tenir i molt menys la visió de la facilitat d’aprenentatge de la llengua; perquè s’estarà avançant molt més ràpidament i és d’aquesta altra manera que en podrem demostrar la facilitat d’aprenentatge.
Això ho veia en els meus alumnes quan vaig ser tutora d’una aula d’acollida, que ni ells entenien perquè allí les coses eren tan fàcils. Evidentment tots volien venir-hi i el lligam que establies amb els alumnes era molt bo; però a efectes pràctics se’ls estava fent un flac favor. En canvi, ara, amb els meus alumnes d’Euskal Herria, la majoria amb només un curs –perquè les classes de català que faig un alumne les pot fer totes amb només un curs, un curs acadèmic, s’entén, que inclou diferents classes de català–; doncs amb només un curs obtenen un nivell de català intermedi, sense viure a Catalunya, s’entén; mentre que si a Catalunya seguissin els camins marcats, això seria inviable, perquè el ritme d’aprenentatge marcat és molt més lent. Evidentment no són casos massa comparables entre ells, perquè en un cas era secundària i en aquest altre és la universitat, però sí que penso que són casos que ens permeten qüestionar-nos quina és la via que realment ens afavoreix més. I bé, que cadascú hi reflexioni que, de fet, tornant al que deia abans, aquí la potestat la té la Generalitat i és en les seves mans on està tot. Encara que això no ens priva que tinguem una opinió a favor o en contra de les seves actuacions.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

L'autora del bloc no es fa responsable dels comentaris que s'hi publiquin.