Reforma laboral - 24-2-10

M’agradaria parlar de la reforma del sistema de pensions que vol promoure l’estat amb l’allargament de la vida laboral fins als 67 anys, com a mesura per resoldre la crisi; una mesura que coincideix amb la presidència espanyola de la Unió Europea i que va molt més enllà, ja que ve acompanyada de la retallada dels drets laborals i socials dels treballadors i de les treballadores, de manera que no és realment una solució, al contrari la situació s’agreuja i es fa necessària, no una manifestació com van promoure els sindicats majoritaris –els mateixos que durant els últims 30 anys han anat pactant reformes que han retallat drets i conquestes socials que s’havien aconseguit amb anys de lluites i sofriment–, sinó una vaga general tal com ho entenen –a les comarques del Camp– la CGT, la IAC, CoBAS i l’EIC.
Al costat de l’ampliació de l’edat de jubilació, les propostes de l’estat passen per la inestabilitat laboral, les rebaixes salarials, l’abaratiment de l’acomiadament de la feina, la pujada de l’IVA, l’augment d’anys en el càlcul de les pensions, la privatització dels serveis públics, l’impuls de les ETT, el foment del treball parcial –i, per tant, del pluritreball–, la retallada en 50.000 milions d’euros de la despesa pública… Aspectes que, com deia, no solucionen la situació sinó que l’agreugen.
L’aposta per una vaga general és la de mostrar el nostre descontentament, el descontentament de la població davant de la precarietat que patim les treballadores i els treballaddors, davant d’aquestes propostes, unes propostes que només afavoreixen l’estat i la patronal. Tot i que els governants de l’estat diguin ser d’esquerres poc pensen amb les classes populars, que cada cop més sotmeten a la misèria.
Si es vol resoldre la crisi, comença a ser hora de tenir en compte els que més la pateixen i els que menys culpa en tenen, comença a ser hora de començar a negociar una nova reforma laboral que tingui en compte tothom i els drets bàsics de tothom, com al dret a un habitatge digne o la millora dels serveis públics (sanitat, educació, transports…).
I, de moment, amb 1.331.500 persones a l’atur als Països Catalans, una xifra que implica el 20% de la població, que un de cada 5 treballadors està a l’atur, es demostra que alguna cosa no va bé, que alguna cosa s’està fent malament i el camí proposat no n’és pas la sortida, al contrari.

Violència de gènere - 17-2-10

M’agradaria reflexionar sobre el primer cas d’assassinat del 2010 d’una dona al Camp per violència de gènere i malauradament s’ha de dir primer perquè és una notícia massa habitual i potser en vénen d’altres, tan de bo no fos així.

En aquesta ocasió va ser a Alcover on va succeir el lamentable fet el dimarts de la setmana passada (9 de febrer de 2010), però penso que no podem admetre-ho com una normalitat dels nostres dies, cal que siguem conscients de què representa aquest tipus de violència i comencem a entendre l’amor o les relacions sexoafectives d’una altra manera, sense que impliquin una dominació de ningú per part de ningú, sinó respecte de l’un per l’altre i enteniment quan allò que va néixer un dia com la cosa més meravellosa del món i més contundent, finalment per vés a saber quins set sous, s’acaba. Cal fer-ne pedagogia per tal d’acabar amb la visió més tradicional de les relacions en parella, que sovint tendeixen al domini de l’home per sobre de la dona (tot i que també podria ser al revés, però no seria la situació més habitual), fins que aquest(a) se’n cansa o, senzillament, no pot suportar-ho més, s’adona que no és la situació correcta amb la qual s’hauria de trobar i actua al respecte. I per fer-ne pedagogia, tothom hi té un paper fonamental.

S’ha d’acabar amb aquesta visió dominant de les relacions personals, dominant per una part i subjugadora per l’altra, és clar; una visió vinculada al concepte de possessió, possessió d’un home o d’una dona com qui posseeix un gos o una casa, cal tenir en compte que som persones i que les relacions sovint no són eternes (i menys encara haurien de ser-ho quan hi ha aquest clima de desigualtat de rerefons, qui la pateix hauria de reaccionar en contra ràpidament) i que no passa res, que la vida continua, esperem que per a bé de les dues parts.

Recordem els fets, per evitar que es repeteixin: Domingo Miguel Calvo, que tenia un ordre d’allunyament sobre la víctima, després d’haver estat jutjat aquell mateix dia per maltractaments i haver estat condemnat a passar 6 mesos a la presó, no només va assassinar la víctima sinó que la va esquarterar i en va repartir les restes al llarg de 70 km de la carretera AP-7.

Els fets parlen per si sols i és evident que la societat no pot permetre que això es repeteixi i que cap dona (o home, si es dóna el cas) no pot viure coaccionada (coaccionat) o amb por, que això no és viure i que en té el mateix dret (a viure) que qualsevol altra persona.

Cal que ens alliberem de certes concepcions retrògrades de la parella, que trenquem les cadenes que fins ara limitaven el moviment a les dones (i aquí sí que és dones i només dones) i ens adonem que no hi ha amor sense comprensió, que no hi ha sexe, tampoc, sense que les dues parts s’hi donin per igual (que aquest seria un altre espai en el qual encara queda molt camí per avançar, segurament); que en tots els àmbits de la vida s’ha de respectar l’altre, sigui home o dona, i tractar-lo com un igual, perquè ho és i es mereix tot el nostre respecte, que és de la manera que millor pot resultar tot i més feliços serem tots. Provem-ho?

La URV i el català

Sóc estudiant del màster en Estudis Superiors de Llengua i Literatura Catalanes de la Universitat Rovira i Virgili i trobo vergonyós que l’assignatura obligatòria en tots els màsters de la URV, Orientació Professional i Ciutadania, en les vuit opcions que hi ha de fer-la no s’ofereixi en cap cas en català; i ho trobo més vergonyós encara perquè és una assignatura en la qual precisament es parla de drets humans i de multiculturalisme, però sembla que només s’hagin de tenir en compte els drets i les cultures dels altres, no de la gent pròpia del lloc on s’imparteix l’assignatura; a més et trobes exclòs d’algunes activitats com comentar amb el teu company / la teva companya el teu currículum o simular amb ell/ella una entrevista de feina a la qual podries optar, perquè no coneix la teva llengua i ni entén què hi posa al currículum ni què hi posa a l’oferta de feina. Estic molt d’acord que es tingui en compte que a la URV hi ve a estudiar gent procedent de fora dels Països Catalans, però això no ha de fer que s’hagi d’oblidar i menystenir els alumnes de dins de casa, als quals només es té en compte de cara al dossier, que només és en català (fet que fa adonar que tot el que envolta aquesta assignatura és d’allò més il•lògic).
A més, vaig trobar indignant que no pogués fer l’examen (tipus test) en català que es passava l’últim dia de l’assignatura per avaluar-ne la segona part, tot i que al dossier hi figura que: «El material que es demana en l’avaluació es podrà presentar en català, castellà o anglès», perquè si no me’l faciliten en català, el material que es demana per avaluar-me en aquest cas jo no el puc presentar en català a no ser que el copiï traduït en una altra banda; per això vaig marxar de l’examen i per això he hagut de fer un treball que m’ha portat molt més temps que no la realització de l’examen que se’ns va passar per al qual se’ns deixava vint minuts. No trobo ni correcte que no pugui fer l’examen en català ni correcte que la solució (que em va donar el professor Fernando Campa a qui vaig plantejar el problema) sigui un exercici molt més costós.
Espero que la gent es queixi perquè la URV s’adoni de la irregularitat de la situació i ho resolgui de cara a posteriors edicions de l’assignatura.

Al TN comarques (11/02/2010)
El Punt (11/02/2010)
delCamp.cat (15/02/2010)

La consulta a Reus - 10-2-10

Avui m’agradaria parlar de les consulta, de la consulta que se celebrarà a Reus, tot i aclarir que jo, de moment, no hi estic implicada perquè el que m’agradaria és implicar-m’hi en el meu poble, a Mont-roig del Camp.
Crec que és important donar la lliçó que s’està donant amb les consultes des de tants llocs com sigui possible, per fer evident que aquest estat al qual se’ns fa pertànyer tot i dir-se democràtic dista molt de ser-ho. Així a Arenys es deixava clar que la societat civil s’havia hagut d’organitzar per convocar la consulta des de l’únic àmbit que ho permet la llei, l’àmbit privat, tot i que l’objectiu sigui plenament democràtic: preguntar a la ciutadania quin és el seu parer, en aquest cas, en relació a la ciutadania; i, en canvi, l’estat permetia una manifestació de la Falange, l’extrema dreta, amb tots els valors poc (gens) democràtics que s’hi vinculen.
Passada la consulta d’Arenys i tot el que vam aprendre amb ella, ara cal que les consultes es vagin succeint per demostrar que la societat catalana vol decidir sobre el seu futur i que té tot el dret (democràtic) de fer-ho; cal que la societat civil es mobilitzi, a títol individual, allunyada de partidismes que sempre acaben malmetent-ho tot a costa de les quotes de poder que se’n puguin derivar, a costa del rèdit electoral que se’n pugui treure. Aquell seny català que tant ens caracteritza, i que sovint confonem amb temença i amb conformisme, ara cal que l’apliquem, sense confusió, amb tots els ets i uts per demostrar que sabem fer les coses ben fetes. És important que tothom s’hi impliqui i tothom participi en aquest procés democràtic tant per pronunciar-s’hi a favor com en contra.
Que en una ciutat com Reus el tant per cent de participació serà baix és previsible, però això tampoc ha de ser el motiu per tirar-se enrere, al contrari, ha de fer adonar-nos de la ingent tasca que cal fer per conscienciar de la importància de la participació de la gent en aquesta consulta perquè s’adonin que tot i no ser vinculant sí que és simbòlic que l’estat s’adoni que arreu la societat civil es mobilitza per poder fer aquesta pregunta, que la gent catalana vol respondre-la i que si l’estat no posa les vies legals per fer-ho des de l’àmbit públic, la societat civil es mobilitza per fer-ho des de l’àmbit privat, tot i tractar-se d’una gran incoherència. Es tracta de donar a l’estat una lliçó d’aquesta democràcia amb la qual s’omplen tant la boca però que encara dista molt de ser efectiva.
Si abans de la consulta d’Arenys semblava que el país vagarejava sense rumb, cansat de la hipocresia de la majoria dels nostres polítics, dels polítics que fan aquella Política escrita en majúscules, ara sembla que simbòlicament caminem cap a algun lloc i és important que Reus se sumi en aquest procés, perquè és important que es demostri que som molts els que optem per una democràcia real i no dirigida, que aleshores ja no és democràcia, per tal de configurar el nostre futur polític. Ara és el moment i ningú en pot quedar al marge: Reus Decideix, i ho ha de fer de manera decidida –valgui la redundància– perquè és un procés envejable de democràcia participativa, lluny de qualsevol opció violenta; una actitud exemplar davant la qual només haurien de quedar al marge els que temin que decidim, els que temin que es comenci a aplicar la democràcia realment.
Només es tracta de conèixer-nos una mica millor a nosaltres mateixos, donant veu a tots els que compartim el mateix indret per viure, per saber cap on podem anar i cap on no podem anar. Es tracta d’un exercici tan respectable com aquest, que la societat civil enllà de les dificultats que troba per dur-lo a terme malda per tirar-lo endavant, qui té arguments per oposar-s’hi? Volem saber qui som i a partir d’aquí posar-nos a construir el nostre futur, quin mal hi ha?