Sobre la prohibició del burca i del nicab, tema que es debatrà al proper ple de l’Ajuntament de Reus, aquest divendres, després que CiU i el PP hagin presentat les seves respectives mocions al respecte, cal tenir present que si una de les finalitats és garantir el respecte a la dignitat de la dona, no es tracta ara d’obrir un debat estèril al voltant d’un punt concret, sinó que és hora de començar a treballar seriosament el tema de la dona, musulmana o no, dia a dia per aconseguir que realment la dona no es trobi en una situació d’inferioritat, sinó que sigui respectada com a persona i es vetlli per la seva situació ara, sovint, malgrat el que molts pensin, encara subestimada. En aquest punt, així com en la integració d’altres col•lectius actualment marginats o, si més no, desatesos, és on realment s’ha de centrar l’atenció. Hi ha qüestions òbvies d’aquest tema que ara està omplint l’espai dels mitjans de comunicació, que no necessiten ser introduïdes com a lluita a favor de la dona, perquè si no s’acompanyen d’altres actuacions quotidianes que així ho demostrin, amb elles només s’està manifestant la voluntat d’aparèixer als mitjans.
És, per tant, a través de l’acció diària de la Regidoria de Coordinació de Polítiques Transversals que l’Ajuntament de Reus ha d’actuar en aquest sentit, amb accions fermes en relació a les polítiques d’igualtat, als programes transversals d’immigració i de gènere (el pla local d’immigració i convivència ciutadana o el pla local d’igualtat, i programes com Convivència i espais públics, així com la mediació intercultural i de gestió de conflictes), per garantir la convivència i el respecte a les persones a la ciutat. Fet que no es demostrava, per exemple, amb l’antiga normativa d’empadronament que l’Ajuntament duia a terme que, gràcies a la plataforma Tots Som Veïns i Veïnes de Reus es va canviar per tal que realment, en aquest cas concret, l’Ajuntament de Reus actués amb una voluntat d’igualar les oportunitats i normalitzar l’accés als serveis i als recursos municipals.
No s’ha d’entrar en debats mediàtics sinó en actuacions sinceres de treball constant per aconseguir que a la ciutat no es vulnerin els drets de les persones, per aconseguir que a la ciutat no hi hagi discriminacions, que hi hagi una societat més justa i igualitària que ofereixi les mateixes oportunitats a cadascuna de les persones que la integren. L’actual debat no resol aquests problemes, només els apedaça, si és que aconsegueix alguna cosa.
Com s’ha vist l’Ajuntament disposa de molts òrgans per treballar factualment aquest tema, que demostri, doncs, quina és la seva voluntat real.
17 de juny 2010
10 de juny 2010
Participar per transformar - 10-06-10
Ahir al migdia la CUP de Reus vam presentar la campanya Participar per transformar per tal de reclamar a l’Ajuntament que permeti a la ciutadania poder intervenir en la construcció diària de la ciutat i convidar, per tant, la ciutadania que ho faci en les minses possibilitats que l’Ajuntament de Reus ho permet ara. Els polítics només representen els ciutadans i, ara per ara, són els que tenen tot el protagonisme. Creiem que les persones que constitueixen la ciutat han de poder opinar sobre què volen i com ho volen.
Actualment el Reglament de Participació Ciutadana que articula la participació ciutadana en l’àmbit de Reus, amb l’Oficina d’Atenció al Ciutadà de referència, ho fa a través dels següents òrgans, segons l’article 1:
«1. Consells de districte [teòricament vinculats als centres cívics, inexistents encara a dia d’avui]
2. Reunions amb les AV o els seus òrgans de representació
3. Preguntes al Ple
4. Consultes populars [només «moralment vinculants»]
5. Consells sectorials [que tracten temes concrets i són espais d’intervenció tancats]»
Creiem que no és suficient, que realment no s’està articulant una participació activa de la ciutadania, sinó una participació postissa; que és així ho manifesta que, en darrera instància, l’opció d’intervenció directa és a través de les preguntes al Ple, amb la presentació de 150 signatures amb els corresponents NIF, i aquestes només són possible sense opció a rèplica. En els altres casos que contempla la participació directa en aquest Reglament de Participació Ciutadana, en l’article 25, són casos obvis: com el rebre i accedir a informació municipal, ésser rebuts en audiència per les autoritats municipals, poder-se associar... La participació ciutadana ha d’anar molt més enllà.
La CUP entenem la participació ciutadana d’una altra manera, creiem que la ciutadania ha de participar o ha de poder participar d’una manera realment activa en el dia a dia de la ciutat. La ciutadania ha d’adquirir el protagonisme i el pes que realment té com a component del municipi, sense deixar ningú exclòs i això vol dir facilitar les gestions perquè aquesta participació es dugui a terme activament.
El Reglament de Participació Ciutadana és de l’any 1986 i des de llavors, fa 24 anys!, que es va redactar que s’ha mantingut intacte i, per tant, també, òbviament antiquat. Si realment es pretén aconseguir com es diu al mateix Reglament: «Possibilitar una major comunicació entre la ciutadania i les entitats de la ciutat i aconseguir un major nivell de responsabilització d'aquests en els afers municipals.», l’Ajuntament no està duent a terme cap tipus d’actuació per aconseguir que aquesta comunicació realment sigui efectiva i molt més fluïda, per aconseguir que la ciutadania tingui la veu que li correspon.
En aquest sentit, creiem que l’Ajuntament de Reus ha de modificar algunes coses: el Reglament de Participació Ciutadana, però també el Reglament Orgànic de l’Ajuntament de Reus, per acabar de regular les vies de participació, de democràcia participativa i no representativa, com el que funciona actualment; el reglament del registre municipal d’entitats ciutadanes, que és massa complex, exigeix massa paperassa; etc. Només d’aquesta manera pot demostrar que realment aposta per la democràcia participativa i que algunes de les intencions, malgrat tot, ja incloses dins de l’actual Reglament de Participació Ciutadana, no són només paper mullat i obsolet.
Actualment el Reglament de Participació Ciutadana que articula la participació ciutadana en l’àmbit de Reus, amb l’Oficina d’Atenció al Ciutadà de referència, ho fa a través dels següents òrgans, segons l’article 1:
«1. Consells de districte [teòricament vinculats als centres cívics, inexistents encara a dia d’avui]
2. Reunions amb les AV o els seus òrgans de representació
3. Preguntes al Ple
4. Consultes populars [només «moralment vinculants»]
5. Consells sectorials [que tracten temes concrets i són espais d’intervenció tancats]»
Creiem que no és suficient, que realment no s’està articulant una participació activa de la ciutadania, sinó una participació postissa; que és així ho manifesta que, en darrera instància, l’opció d’intervenció directa és a través de les preguntes al Ple, amb la presentació de 150 signatures amb els corresponents NIF, i aquestes només són possible sense opció a rèplica. En els altres casos que contempla la participació directa en aquest Reglament de Participació Ciutadana, en l’article 25, són casos obvis: com el rebre i accedir a informació municipal, ésser rebuts en audiència per les autoritats municipals, poder-se associar... La participació ciutadana ha d’anar molt més enllà.
La CUP entenem la participació ciutadana d’una altra manera, creiem que la ciutadania ha de participar o ha de poder participar d’una manera realment activa en el dia a dia de la ciutat. La ciutadania ha d’adquirir el protagonisme i el pes que realment té com a component del municipi, sense deixar ningú exclòs i això vol dir facilitar les gestions perquè aquesta participació es dugui a terme activament.
El Reglament de Participació Ciutadana és de l’any 1986 i des de llavors, fa 24 anys!, que es va redactar que s’ha mantingut intacte i, per tant, també, òbviament antiquat. Si realment es pretén aconseguir com es diu al mateix Reglament: «Possibilitar una major comunicació entre la ciutadania i les entitats de la ciutat i aconseguir un major nivell de responsabilització d'aquests en els afers municipals.», l’Ajuntament no està duent a terme cap tipus d’actuació per aconseguir que aquesta comunicació realment sigui efectiva i molt més fluïda, per aconseguir que la ciutadania tingui la veu que li correspon.
En aquest sentit, creiem que l’Ajuntament de Reus ha de modificar algunes coses: el Reglament de Participació Ciutadana, però també el Reglament Orgànic de l’Ajuntament de Reus, per acabar de regular les vies de participació, de democràcia participativa i no representativa, com el que funciona actualment; el reglament del registre municipal d’entitats ciutadanes, que és massa complex, exigeix massa paperassa; etc. Només d’aquesta manera pot demostrar que realment aposta per la democràcia participativa i que algunes de les intencions, malgrat tot, ja incloses dins de l’actual Reglament de Participació Ciutadana, no són només paper mullat i obsolet.
26 de maig 2010
Xerrada ARE - 26-5-10
Aquest dimecres a les 20.00 al Centre Cívic Mestral hi haurà un acte de la CUP per parlar de les ARE en què intervindrà en Gerard Nogués de la CUP de Valls i el Bartomeu Castellano de la CUP de Reus. És un acte més que s’emprèn des de la CUP de Reus per posar en dubte l’ARE que l’Ajuntament de Reus pretén construir al voltant del futur Passeig Nord.
Recordem que es tracta d’una àrea residencial estratègica que es preveu construir entre les carreteres de Falset i Castellvell, que comptarà amb 112 hectàrees, de manera que es tracta d’una de les ARE més extenses de Catalunya, un projecte que privarà, per tant, els reusencs i les reusenques de zones verges que es perdran per sempre més, de zones verges i verdes que la ciutat necessita per oxigenar-se –un assumpte a tractar algun altre dia és què considera el consistori zones verdes... La CUP-Reus va incloure aquest punt de vista sobre l’ARE en les al•legacions presentades al Pla Territorial del Camp de Tarragona. Es tracta d’una iniciativa impulsada des de la Generalitat que en alguns ajuntaments ha estat rebutjada però a la qual ha donat llum verda l’Ajuntament de Reus, malgrat tots els aspectes negatius que comporta.
Així, malgrat estimar, a la baixa, un total de 7.000 habitatges buits, l’ARE planteja la construcció de 7.000 habitatges nous en blocs de fins a 15 pisos d'alçada en una extensa zona de masos, una zona eminentment agrícola que es perdrà. Aquesta política, com es veu, no respon a cap tipus de necessitat d’habitatge, ja que a Reus hi ha pisos de sobre per cobrir les necessitats de la ciutat, el que cal és que l’aposta del consistori sigui una altra, que s’aposti fermament pels pisos que ja estan construïts d’obra nova dins de la ciutat, que s’han quedat per omplir després que petés la bombolla immobiliària, i que s’aposti fermament per la rehabilatació d’aquelles cases que al centre de la ciutat han quedat abandonades. Cal una aposta per una política d’urbanisme intensiva i no extensiva. Per què eixamplar el radi de la ciutat, amb tot el que es perd amb aquest engrandiment, si no està resolta l’àrea que actualment conforma la ciutat?
És clar que això no és tot en matèria d’urbanisme a Reus perquè entre tots els plans urbanístics previstos, es contempla passar de les 223 hectàrees que hi ha ara de sòl industrial a les 600 que hi ha projectades per al 2011, unes hectàrees que –com l’ARE– es guanyen a la zona verda i d’explotació agrícola que hi ha ara i que obliga certes persones a abandonar els masos on han viscut sempre o que, malgrat tot, no té en compte el valor històric que d’altres on no viu ningú poden tenir. D’aquesta manera, per tant, es demostra una manca de respecte pel paisatge, així com per un entorn favorable no només a la socialització de les persones, sinó també saludable.
Es projecta, per tant, una ciutat sense personalitat, una gran urbs en què plana el rendiment econòmic i no el benestar de les persones que necessiten un entorn més respectuós amb el medi ambient i més abocat a la seva interrelació que no el que es projecta. Amb la política urbanística que des de l’Ajuntament de Reus s’impulsa, una política urbanística que no mostra altra cosa que una falta de sensibilitat i de respecte vers els ciutadans de la ciutat que veuran com la ciutat es converteix en una gran ciutat anònima, en una ciutat que va perdent la personalitat i va creixent a un ritme desmesurat que no s’adiu a la realitat, que no s’adiu a les seves necessitats. Ja n’hi ha prou d’especular amb el nostre benestar i, en definitiva, amb les nostres vides!
Recordem que es tracta d’una àrea residencial estratègica que es preveu construir entre les carreteres de Falset i Castellvell, que comptarà amb 112 hectàrees, de manera que es tracta d’una de les ARE més extenses de Catalunya, un projecte que privarà, per tant, els reusencs i les reusenques de zones verges que es perdran per sempre més, de zones verges i verdes que la ciutat necessita per oxigenar-se –un assumpte a tractar algun altre dia és què considera el consistori zones verdes... La CUP-Reus va incloure aquest punt de vista sobre l’ARE en les al•legacions presentades al Pla Territorial del Camp de Tarragona. Es tracta d’una iniciativa impulsada des de la Generalitat que en alguns ajuntaments ha estat rebutjada però a la qual ha donat llum verda l’Ajuntament de Reus, malgrat tots els aspectes negatius que comporta.
Així, malgrat estimar, a la baixa, un total de 7.000 habitatges buits, l’ARE planteja la construcció de 7.000 habitatges nous en blocs de fins a 15 pisos d'alçada en una extensa zona de masos, una zona eminentment agrícola que es perdrà. Aquesta política, com es veu, no respon a cap tipus de necessitat d’habitatge, ja que a Reus hi ha pisos de sobre per cobrir les necessitats de la ciutat, el que cal és que l’aposta del consistori sigui una altra, que s’aposti fermament pels pisos que ja estan construïts d’obra nova dins de la ciutat, que s’han quedat per omplir després que petés la bombolla immobiliària, i que s’aposti fermament per la rehabilatació d’aquelles cases que al centre de la ciutat han quedat abandonades. Cal una aposta per una política d’urbanisme intensiva i no extensiva. Per què eixamplar el radi de la ciutat, amb tot el que es perd amb aquest engrandiment, si no està resolta l’àrea que actualment conforma la ciutat?
És clar que això no és tot en matèria d’urbanisme a Reus perquè entre tots els plans urbanístics previstos, es contempla passar de les 223 hectàrees que hi ha ara de sòl industrial a les 600 que hi ha projectades per al 2011, unes hectàrees que –com l’ARE– es guanyen a la zona verda i d’explotació agrícola que hi ha ara i que obliga certes persones a abandonar els masos on han viscut sempre o que, malgrat tot, no té en compte el valor històric que d’altres on no viu ningú poden tenir. D’aquesta manera, per tant, es demostra una manca de respecte pel paisatge, així com per un entorn favorable no només a la socialització de les persones, sinó també saludable.
Es projecta, per tant, una ciutat sense personalitat, una gran urbs en què plana el rendiment econòmic i no el benestar de les persones que necessiten un entorn més respectuós amb el medi ambient i més abocat a la seva interrelació que no el que es projecta. Amb la política urbanística que des de l’Ajuntament de Reus s’impulsa, una política urbanística que no mostra altra cosa que una falta de sensibilitat i de respecte vers els ciutadans de la ciutat que veuran com la ciutat es converteix en una gran ciutat anònima, en una ciutat que va perdent la personalitat i va creixent a un ritme desmesurat que no s’adiu a la realitat, que no s’adiu a les seves necessitats. Ja n’hi ha prou d’especular amb el nostre benestar i, en definitiva, amb les nostres vides!
19 de maig 2010
La crisi que ens fan pagar a naltros - 19-5-10
Després que els EUA i la Unió Europea instessin Zapatero a prendre mesures dràstiques per retallar el dèficit públic, el dia 12 de la setmana passada, dimecres, el president espanyol va anunciar grans retallades que carreguen, com sempre, contra els que menys culpa tenen d’aquesta crisi, contra els que l’estan patint més: funcionaris, pensionistes i tot de treballadors i treballadores que perdran prestacions i drets socials que abans tenien, sense que l’estat tingui en compte, sembla, la violació dels drets socials i laborals que això suposa per a la població; una població que sense ser-ne la causant, sense ser-ne la culpable, només rep garrotades en aquesta crisi: pateix un alt índex d’atur, la reducció de la despesa social, la reforma de les pensions, la reforma laboral, les retallades en la llei de dependència i en la dispensació de medicaments a persones malaltes, la incertesa en el demà... Mentrestant els veritables responsables d’aquesta situació, com la banca –que, lluny de ser penalitzada, ha rebut una gran injecció de diners públics–, seguiran amb tota impunitat obtenint el rèdit de totes aquelles persones que, afortunadament, tinguin, o no, treball.
Amb aquest rerefons la necessitat d’una vaga general és clara, però UGT, CCOO i la CSIF han decidit ajornar-la amb el pretext de donar a Zapatero opció a explicar-se. Serà demà, dijous, dia 20, a la Mesa General de Negociació, quan el govern espanyol els informarà de l'abast real de les retallades dels sous dels funcionaris (que es reduiran un 5 % de mitjana) o d'altres treballadors d’empreses estatals. Altres sindicats (la COS i la CGT, per exemple) creuen que no cal esperar més, que la situació és clara i insostenible i que la convocatòria d’una vaga general, que ja fa temps que reclamen, ha de ser imminent.
La situació és alarmant i ens afecta, directament o indirecta, a tots; tots els que formem la gran massa de la població, a fora queden les grans fortunes, els especuladors i els polítics, que s’han abaixat un 15% el sou perquè –malgrat els sous astronòmics que tenen– no sigui dit que no pateixen, també, aquesta crisi. El temps només serveix per retardar el crit de desesperació de la població contra la qual el PSOE atempta en fer de titella del sistema capitalista.
Amb aquest rerefons la necessitat d’una vaga general és clara, però UGT, CCOO i la CSIF han decidit ajornar-la amb el pretext de donar a Zapatero opció a explicar-se. Serà demà, dijous, dia 20, a la Mesa General de Negociació, quan el govern espanyol els informarà de l'abast real de les retallades dels sous dels funcionaris (que es reduiran un 5 % de mitjana) o d'altres treballadors d’empreses estatals. Altres sindicats (la COS i la CGT, per exemple) creuen que no cal esperar més, que la situació és clara i insostenible i que la convocatòria d’una vaga general, que ja fa temps que reclamen, ha de ser imminent.
La situació és alarmant i ens afecta, directament o indirecta, a tots; tots els que formem la gran massa de la població, a fora queden les grans fortunes, els especuladors i els polítics, que s’han abaixat un 15% el sou perquè –malgrat els sous astronòmics que tenen– no sigui dit que no pateixen, també, aquesta crisi. El temps només serveix per retardar el crit de desesperació de la població contra la qual el PSOE atempta en fer de titella del sistema capitalista.
21 d’abr. 2010
25-A - 21-4-10
Avui, tenint el 25 d’abril a sobre, crec que és inevitable parlar de la consulta. De la feina que s’ha fet i que s’està fent des de l’organització de Reus Decideix, que han demostrat la capacitat d’autoorganització de la societat, de mobilització ciutadana per fer les coses ben fetes, per reclamar el nostre dret democràtic a decidir. Per això espero que la gent que encara no hagi votat de manera anticipada ho faci en els propers dies, perquè aconseguim deixar Reus en un bon lloc en relació als percentatges de participació de la gent i, és clar, també ho espero, en relació a l’opció del sí.
Ara que podem, encara que sigui de manera no vinculant, hem de donar constància de la nostra voluntat d’existir com a país amb tot el que això implica, hem de donar constància de la inviabilitat de la nostra inclusió dins dels estats espanyols i francès que ens subjuguen de manera incansable, n’estem farts d’estar sota el seu jou! I ara és el moment de deixar-ho clar, de manifestar-ho sense complexos.
Com que l’estat espanyol, en aquest cas, no ha donat la veu al poble, el poble se l’ha pres; decidir no és cap delicte i nosaltres volem decidir sobre nosaltres mateixos. Per això, la jornada del 25 d’abril, sumada a les anteriors jornades de consultes i a les que encara han de venir, esdevindran una fita històrica per a la construcció del nostre futur nacional.
Lamento que malgrat que en algun dels materials propagandístics de la Coordinadora per la Consulta quedin clars els límits de la nació, dels Països Catalans, no s’hagi optat a Reus per la mateixa pregunta que es va fer a Berga, posem per cas: fent referència als Països Catalans i extraient la referència a la Unió Europea. No crec que podem parlar de democràcia i de dret a decidir, excloent part del nostre territori; i no crec que el sistema econòmic de la Unió Europea, el mateix que ens ha portat a la crisi, s’hagi de vincular al tema de la independència, no són aspectes que hagin d’anar units a la força.
Animo, per acabar, que la gent assisteixi avui a l’acte de l’Esquerra Independentista de Reus que es farà a l’Orfeó Reusenc per explicar més detalladament aquestes i altres coses, animant la gent a participar en la consulta i a fer-ho a favor del sí. L’acte serà a les 8 del vespre i comptarà amb la presència de Xavier Joanpere, Xavi Sarrià, un membre de la CUP de Reus i el cantautor Cesk Freixas.
Ara que podem, encara que sigui de manera no vinculant, hem de donar constància de la nostra voluntat d’existir com a país amb tot el que això implica, hem de donar constància de la inviabilitat de la nostra inclusió dins dels estats espanyols i francès que ens subjuguen de manera incansable, n’estem farts d’estar sota el seu jou! I ara és el moment de deixar-ho clar, de manifestar-ho sense complexos.
Com que l’estat espanyol, en aquest cas, no ha donat la veu al poble, el poble se l’ha pres; decidir no és cap delicte i nosaltres volem decidir sobre nosaltres mateixos. Per això, la jornada del 25 d’abril, sumada a les anteriors jornades de consultes i a les que encara han de venir, esdevindran una fita històrica per a la construcció del nostre futur nacional.
Lamento que malgrat que en algun dels materials propagandístics de la Coordinadora per la Consulta quedin clars els límits de la nació, dels Països Catalans, no s’hagi optat a Reus per la mateixa pregunta que es va fer a Berga, posem per cas: fent referència als Països Catalans i extraient la referència a la Unió Europea. No crec que podem parlar de democràcia i de dret a decidir, excloent part del nostre territori; i no crec que el sistema econòmic de la Unió Europea, el mateix que ens ha portat a la crisi, s’hagi de vincular al tema de la independència, no són aspectes que hagin d’anar units a la força.
Animo, per acabar, que la gent assisteixi avui a l’acte de l’Esquerra Independentista de Reus que es farà a l’Orfeó Reusenc per explicar més detalladament aquestes i altres coses, animant la gent a participar en la consulta i a fer-ho a favor del sí. L’acte serà a les 8 del vespre i comptarà amb la presència de Xavier Joanpere, Xavi Sarrià, un membre de la CUP de Reus i el cantautor Cesk Freixas.
14 d’abr. 2010
El català - 14-4-10
Avui en primer lloc m’agradaria reprendre el tema del català a la URV, ara que ja tinc resposta de Maria Bargalló Escrivà, la presidenta de la Comissió de Política Lingüística de la URV en què m’exposa que la meva queixa entra dins dels nous paràmetres de la URV conforme als quals es pretén anunciar la llengua d’impartició de cada assignatura i, en el cas de l’assignatura que vaig cursar, obligatòria per a tots els estudiants de màster de la URV, estava anunciat des d’un bon principi que seria en castellà (fet per a mi no exempt d’irregularitat, al contrari, perquè no pot ser que una assignatura que es fa en vuit ocasions diferents, sempre es faci en una llengua no catalana); després, però, em dóna la raó en dir que aquest fet topa amb els Estatuts de la URV que declaren que la llengua pròpia de la URV és el català i que ha d’«avançar cap a l’ús normal i preferent» d’aquesta llengua, per la qual cosa afirma que a partir del curs vinent ja s’oferiran edicions d’aquesta assignatura en català. La carta continua i ara no em puc estar de citar,diu:
«Sento que considereu que en demanar-vos de respondre un examen tipus test redactat en llengua castellana se us impossibilitava de fer l’avaluació d’una part de l’assignatura en llengua catalana.»
Crec que és evident que si l’examen era escrit en castellà, jo no em podia examinar en llengua catalana. O sigui que no entenc aquest «sento que considereu» perquè és obvi que és així.
Després encara afegeix:
«Tanmateix, entenc que es va trobar una opció per la qual us va ser possible fer tota l’avaluació en català, i espero que circumstàncies com aquesta no es reprodueixin en el futur.»
Sí, em vaig poder examinar en català, però fent un treball que em va portar hores, mentre que l’examen tipus test es resolia en, com a molt, 20 minuts. Voler que se m’avalués en català, en aquest cas, representava un càstig! I, no en tinc prou, en què «esperi» que en el futur no es reprodueixi, «vull» que en el futur no es reprodueixi una situació com aquesta i si ella no m’ho pot certificar no sé a qui he de recórrer per aconseguir-ho.
D’altra banda, seguint en l’àmbit de la llengua catalana, també vull fer referència a la decisió del Departament d’Educació de reduir en un 50% els assessors de llengua, interculturalitat i cohesió social (LIC) del Camp, decisió que, de fet, deu ser extensiva en tot el territori. Recordem que els assessors LIC són els que han de vetllar per la llengua catalana en els centres educatius (de primària o secundària) que tenen adscrits i que, per tant, aquesta nova decisió del Departament d’Educació va en detriment de la llengua pròpia i de totes aquelles actuacions que s’estan fent per intentar promoure no només la llengua en l’àmbit educatiu, sinó més concretament en l’àmbit de les persones nouvingudes, ja que els assessors LIC suposen un reforç i un bon cop de mà en aquest àmbit, per aconseguir que realment sigui exitós i que l’alumnat acabi, no només podent-se promocionar, des de l’àmbit educatiu, sinó també integrant-se en la societat, així per aconseguir que l’altre alumnat l’accepti malgrat el seu fet diferencial, perquè se n’intenta mostrar la positivitat. A part d’ésser una figura que va de bracet del coordinador LIC de cada centre per intentar promoure, com deia, el català (amb actuacions de sensibilització, foment i consolidació) en la comunitat educativa, ja que malgrat haver-hi inspectors, aquests sovint s’obliden de tenir en compte aquest aspecte. Sense l’assessor LIC aspectes com el pla educatiu d’entorn o els plans d’acollida i integració de cada centre, queden coixos i, per tant, queden coixes la interculturalitat i la gestió per a la integració de l’alumnat nouvingut i de vetllar per l’ús, el bon ús, i la sensibilització de la llengua catalana en els centres educatius.
«Sento que considereu que en demanar-vos de respondre un examen tipus test redactat en llengua castellana se us impossibilitava de fer l’avaluació d’una part de l’assignatura en llengua catalana.»
Crec que és evident que si l’examen era escrit en castellà, jo no em podia examinar en llengua catalana. O sigui que no entenc aquest «sento que considereu» perquè és obvi que és així.
Després encara afegeix:
«Tanmateix, entenc que es va trobar una opció per la qual us va ser possible fer tota l’avaluació en català, i espero que circumstàncies com aquesta no es reprodueixin en el futur.»
Sí, em vaig poder examinar en català, però fent un treball que em va portar hores, mentre que l’examen tipus test es resolia en, com a molt, 20 minuts. Voler que se m’avalués en català, en aquest cas, representava un càstig! I, no en tinc prou, en què «esperi» que en el futur no es reprodueixi, «vull» que en el futur no es reprodueixi una situació com aquesta i si ella no m’ho pot certificar no sé a qui he de recórrer per aconseguir-ho.
D’altra banda, seguint en l’àmbit de la llengua catalana, també vull fer referència a la decisió del Departament d’Educació de reduir en un 50% els assessors de llengua, interculturalitat i cohesió social (LIC) del Camp, decisió que, de fet, deu ser extensiva en tot el territori. Recordem que els assessors LIC són els que han de vetllar per la llengua catalana en els centres educatius (de primària o secundària) que tenen adscrits i que, per tant, aquesta nova decisió del Departament d’Educació va en detriment de la llengua pròpia i de totes aquelles actuacions que s’estan fent per intentar promoure no només la llengua en l’àmbit educatiu, sinó més concretament en l’àmbit de les persones nouvingudes, ja que els assessors LIC suposen un reforç i un bon cop de mà en aquest àmbit, per aconseguir que realment sigui exitós i que l’alumnat acabi, no només podent-se promocionar, des de l’àmbit educatiu, sinó també integrant-se en la societat, així per aconseguir que l’altre alumnat l’accepti malgrat el seu fet diferencial, perquè se n’intenta mostrar la positivitat. A part d’ésser una figura que va de bracet del coordinador LIC de cada centre per intentar promoure, com deia, el català (amb actuacions de sensibilització, foment i consolidació) en la comunitat educativa, ja que malgrat haver-hi inspectors, aquests sovint s’obliden de tenir en compte aquest aspecte. Sense l’assessor LIC aspectes com el pla educatiu d’entorn o els plans d’acollida i integració de cada centre, queden coixos i, per tant, queden coixes la interculturalitat i la gestió per a la integració de l’alumnat nouvingut i de vetllar per l’ús, el bon ús, i la sensibilització de la llengua catalana en els centres educatius.
24 de març 2010
Repressió policial a Lleida - 24-3-10
Ahir els Mossos van tornar a fer ostentació del seu poder, van tornar a posicionar-se, a demostrar de quina part estan i de quina no; sempre, és clar, seguint les ordres dictades per un responsable polític que ja ha deixat repetides vegades clara la seva postura en certs àmbits.
A Lleida una trentena de persones va concentrar-se a les cinc de la tarda davant la subdelegació del govern com a mostra del seu rebuig per la visita dels reis espanyols que hi eren per inaugurar el Teatre i Palau de Congressos de Lleida La Llotja. La convocatòria l’havia feta Joves de Lleida (AJLL), el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) i la CUP. Els concentrats van cridar diverses consignes antimonàrquiques i en contra de la submissió i l’opressió que la monarquia suposa.
Fa pocs mesos els prínceps d’Astúries ja van visitar Lleida, en aquell cas per inaugurar el Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida (PCiTAL). Amb l’acte d’ahir es pretenia mostrar el rebuig a la presència dels representants monàrquics a la ciutat, perquè com a mínim hi ha una part de la població que rebutja el que representen, hi ha part de la població per a la qual no són benvinguts ni ara ni mai, però és que, a més, ara, en aquests temps de crisi en què estem sumits, despeses com les que suposen aquests actes són del tot innecessàries, tenint en compte que és la població que les assumeix.
Tenint en compte el caràcter pacífic de la concentració i la quantitat de concentrats, el desplegament policial per cobrir la protesta va ser desmesurat, tant per la quantitat com per les maneres; a part de la Guàrdia Urbana de Lleida, hi havia també Mossos d’Esquadra que anaven amb quatre furgonetes d’antidisturbis. Quan els concentrats van intentar adreçar-se a La Llotja els nombrosos efectius policials els ho van privar de fer, van envoltar els concentrats impedint que entrés o sortís ningú i, fins i tot, en acabar la concentració mossos vestits de paisà van identificar una de les persones.
El desplegament policial davant l’esquerra independentista va ser, una vegada més, desproporcionat; va demostrar, una vegada més, que aquesta no és la policia que volem, una policia repressiva que s’erigeix només pel poder que representa i simbolitza per les armes que du a sobre i que, a més, ho fa tendenciosament; volem una policia imparcial i de proximitat que ens resolgui, o ens ajudi a resoldre, els problemes de cada dia, al servei de la ciutadania; de fet, a aquesta mateixa conclusió arriba la inspectora dels Mossos d’Esquadra Rosa Gubianes en un article del 8 de març de 2006: «Formem part d'una policia demòcrata i moderna, que ha fet evolucionar el perfil del bon policia; la societat no vol una policia repressiva, vol una policia nova, propera, amb una mentalitat oberta, una nova forma d'entendre la policia que en cap cas pot marginar a qui representa».
Que no tot es quedi en paraules escrites, perquè han passat alguns anys, ja, i sembla que res no canvia, com a mínim en certs àmbits; és clar que, els Mossos d’Esquadra ja en el segle XVIII van ser creats per acabar amb els reductes dels miquelets, sembla que per més anys que passin aquest rerefons pesa. Els principals responsables, com deia al principi, però, són els representants polítics que s’entossudeixen a fornir-nos una determinada imatge policial que no és la que molts voldríem.
A Lleida una trentena de persones va concentrar-se a les cinc de la tarda davant la subdelegació del govern com a mostra del seu rebuig per la visita dels reis espanyols que hi eren per inaugurar el Teatre i Palau de Congressos de Lleida La Llotja. La convocatòria l’havia feta Joves de Lleida (AJLL), el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) i la CUP. Els concentrats van cridar diverses consignes antimonàrquiques i en contra de la submissió i l’opressió que la monarquia suposa.
Fa pocs mesos els prínceps d’Astúries ja van visitar Lleida, en aquell cas per inaugurar el Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida (PCiTAL). Amb l’acte d’ahir es pretenia mostrar el rebuig a la presència dels representants monàrquics a la ciutat, perquè com a mínim hi ha una part de la població que rebutja el que representen, hi ha part de la població per a la qual no són benvinguts ni ara ni mai, però és que, a més, ara, en aquests temps de crisi en què estem sumits, despeses com les que suposen aquests actes són del tot innecessàries, tenint en compte que és la població que les assumeix.
Tenint en compte el caràcter pacífic de la concentració i la quantitat de concentrats, el desplegament policial per cobrir la protesta va ser desmesurat, tant per la quantitat com per les maneres; a part de la Guàrdia Urbana de Lleida, hi havia també Mossos d’Esquadra que anaven amb quatre furgonetes d’antidisturbis. Quan els concentrats van intentar adreçar-se a La Llotja els nombrosos efectius policials els ho van privar de fer, van envoltar els concentrats impedint que entrés o sortís ningú i, fins i tot, en acabar la concentració mossos vestits de paisà van identificar una de les persones.
El desplegament policial davant l’esquerra independentista va ser, una vegada més, desproporcionat; va demostrar, una vegada més, que aquesta no és la policia que volem, una policia repressiva que s’erigeix només pel poder que representa i simbolitza per les armes que du a sobre i que, a més, ho fa tendenciosament; volem una policia imparcial i de proximitat que ens resolgui, o ens ajudi a resoldre, els problemes de cada dia, al servei de la ciutadania; de fet, a aquesta mateixa conclusió arriba la inspectora dels Mossos d’Esquadra Rosa Gubianes en un article del 8 de març de 2006: «Formem part d'una policia demòcrata i moderna, que ha fet evolucionar el perfil del bon policia; la societat no vol una policia repressiva, vol una policia nova, propera, amb una mentalitat oberta, una nova forma d'entendre la policia que en cap cas pot marginar a qui representa».
Que no tot es quedi en paraules escrites, perquè han passat alguns anys, ja, i sembla que res no canvia, com a mínim en certs àmbits; és clar que, els Mossos d’Esquadra ja en el segle XVIII van ser creats per acabar amb els reductes dels miquelets, sembla que per més anys que passin aquest rerefons pesa. Els principals responsables, com deia al principi, però, són els representants polítics que s’entossudeixen a fornir-nos una determinada imatge policial que no és la que molts voldríem.
10 de març 2010
Dia de la dona treballadora - 10-3-10
Aprofitant que el dilluns va ser el dia de la Dona Treballadora, m’agradaria senzillament recordar una mica què s’ha fet aquests dies per la zona per tal de reivindicar la situació de la dona, una situació que senzillament pretén ser igual a la de qualsevol home, tenir els mateixos drets i les mateixes oportunitats, és cert que s’ha avançat, però encara molt de camí per recórrer, a vegades no ho sembla perquè estem massa avesats a un punt de vista masculí o masculinitzat; amb el record dels actes que s’ha fet, doncs, només vull aconseguir que es pensi una mica amb aquest contrapunt necessari que necessitem perquè aconseguim una societat més justa.
Com a culminació de diferents actes a Tarragona, Torredembarra i Reus, el mateix dia 8 de març la Coordinadora 8 de març va convocar pels carrers de Tarragona una manifestació que va començar a l’estàtua dels Despullats sota el lema «Dones! La crisi ens fa més precàries!» que va aglutinar 200 persones i va acabar amb la lectura del manifest davant de l’Ajuntament. Després encara hi va haver l’actuació de la cantautora Cecília a l’Ateneu Popular l’Espina.
Amb anterioritat a aquesta data Dones en Acció a Reus ja va realitzar diversos actes que van culminar el dissabte passat amb una gran festa a la Palma.
A tot això, vull afegir que ahir l’Observatori de la Igualtat de la URV va atorgar el premi M. Antònia Ferrer a la professora Montserrat Palau que va fer un discurs molt eloqüent que començava amb el conegut fragment del poema de Maria Mercè Marçal: «A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i de nació oprimida, i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel», per ràpidament dir que quan era petita precisament no ho agraïa, no entenia perquè per haver nascut dona, de classe menestral en la Tarragona de la postguerra havia d’estar patint el que patia; però també ràpidament es va adonar que la visió que li inculcaven d’haver d’assumir aquest rol per sempre més no era l’única, que hi havia altres possibilitats, que hi havia la possibilitat d’intentar capgirar aquesta realitat d’aleshores, en tots aquests tres àmbits: el de gènere, el de classe i el de nació, i per això va acabar demanant per a totes les dones que assolissin la seva llibertat i la seva independència.
Cal que les dones sàpiguen, siguin conscients, si no se n’han adonat ja, que encara ara hi ha molts aspectes en els quals cal treballar per aconseguir un tracte igualitari davant de la societat; en la universitat mateixa, per exemple es parla d’una estructura en tisores perquè tot i que hi entren més alumnes dones a estudiar, la gent que s’hi queda a treballar són més homes que dones, la situació es capgira. És clar que alguns o algunes ho atribuiran al fet o a la voluntat de ser mare, però és que també hi ha pares i es tracta de compartir la feina. Per aconseguir-ho cal que les dones facin valdre els seus drets, però també cal que els homes ho entenguin i col•laborin a fer-ho possible. Només és entre tots i totes que podem aconseguir que això sigui una realitat, que podem aconseguir el punt de vista masculí no sigui, de vegades, l’únic existent, que també s’inclogui el punt de vista femení necessari perquè la dona també se senti part, com qualsevol altre, d’aquesta societat.
Com a culminació de diferents actes a Tarragona, Torredembarra i Reus, el mateix dia 8 de març la Coordinadora 8 de març va convocar pels carrers de Tarragona una manifestació que va començar a l’estàtua dels Despullats sota el lema «Dones! La crisi ens fa més precàries!» que va aglutinar 200 persones i va acabar amb la lectura del manifest davant de l’Ajuntament. Després encara hi va haver l’actuació de la cantautora Cecília a l’Ateneu Popular l’Espina.
Amb anterioritat a aquesta data Dones en Acció a Reus ja va realitzar diversos actes que van culminar el dissabte passat amb una gran festa a la Palma.
A tot això, vull afegir que ahir l’Observatori de la Igualtat de la URV va atorgar el premi M. Antònia Ferrer a la professora Montserrat Palau que va fer un discurs molt eloqüent que començava amb el conegut fragment del poema de Maria Mercè Marçal: «A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i de nació oprimida, i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel», per ràpidament dir que quan era petita precisament no ho agraïa, no entenia perquè per haver nascut dona, de classe menestral en la Tarragona de la postguerra havia d’estar patint el que patia; però també ràpidament es va adonar que la visió que li inculcaven d’haver d’assumir aquest rol per sempre més no era l’única, que hi havia altres possibilitats, que hi havia la possibilitat d’intentar capgirar aquesta realitat d’aleshores, en tots aquests tres àmbits: el de gènere, el de classe i el de nació, i per això va acabar demanant per a totes les dones que assolissin la seva llibertat i la seva independència.
Cal que les dones sàpiguen, siguin conscients, si no se n’han adonat ja, que encara ara hi ha molts aspectes en els quals cal treballar per aconseguir un tracte igualitari davant de la societat; en la universitat mateixa, per exemple es parla d’una estructura en tisores perquè tot i que hi entren més alumnes dones a estudiar, la gent que s’hi queda a treballar són més homes que dones, la situació es capgira. És clar que alguns o algunes ho atribuiran al fet o a la voluntat de ser mare, però és que també hi ha pares i es tracta de compartir la feina. Per aconseguir-ho cal que les dones facin valdre els seus drets, però també cal que els homes ho entenguin i col•laborin a fer-ho possible. Només és entre tots i totes que podem aconseguir que això sigui una realitat, que podem aconseguir el punt de vista masculí no sigui, de vegades, l’únic existent, que també s’inclogui el punt de vista femení necessari perquè la dona també se senti part, com qualsevol altre, d’aquesta societat.
3 de març 2010
Reus decideix - 3-3-10
Avui em penso que després de l’acte d’ahir al Bartrina, molt emotiu, molt seriós i ben fet, i molt ben estructurat, toca tornar a parlar de Reus decideix, perquè és una iniciativa encomiable en la qual hi hauria de participar tota la població; i repeteixo, com ja ho vaig dir al seu dia, que ho dic des de fora perquè jo no hi estic posada, que estic a l’espera de què passa amb el meu poble, Mont-roig del Camp; i, per tant, el temps dirà.
A Reus que la cosa ja està en marxa, penso que ha de ser una iniciativa a la qual s’hi ha de sumar tanta gent com es pugui, és la societat civil la que ho tira endavant i, per tant, és la gent que conforma aquesta societat civil que hi ha de participar i no hi ha excusa que valgui, perquè ningú pot trobar il•lícit el dret a decidir, el dret real a la democràcia, des d’una òptica totalment oberta i transversal (els immigrants també hi poden participar i els joves a partir de 16 anys), només cal estar empadronat a Reus (fet per al qual jo no hi puc pas participar, però aquest, com ja he dit, no és pas el motiu perquè no hi participi activament) i demostrar-ho amb algun document oficial. I el que cal és participar, sigui per votar que sí o sigui per votar que no. No s’ha de veure com una cosa dirigida perquè no només hi ha una opció de vot, és una cosa dirigida no en tant que s’ha de votar que sí a la independència, sinó en tant que es demana a la població el fet que demostrin que volen decidir per ells mateixos el seu futur; és veritat que no és una consulta vinculant, però temps al temps, sense adormir-nos gaire (tot sigui dit!); s’ha de començar d’alguna manera per reivindicar la democràcia dins la qual ens fan creure que vivim. I no hi ha res més maco que una mostra de fermesa, d’unitat, de la societat civil de la qual formem part i és important que tinguem en compte que en formem part perquè no ens quedem al marge d’aquest procés participatiu, perquè hi participem i perquè ens el fem nostre i hi col•laborem en la mesura que puguem.
Vinculat a aquest fet, i amb això acabo, penso que cal que demostrem que no volem que els altres decideixin per nosaltres, que volem tenir un paper rellevant en tot allò que ens afecta, i diumenge tots acudim a Móra d’Ebre a les 12 del migdia a la manifestació convocada per la Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya, perquè demostrem el nostre rebuig a la possible instal•lació del cementiri nuclear a Ascó.
El nostre paper és important, en la consulta, en la manifestació a Móra d’Ebre, en el que fem cada dia, obrem amb conseqüència i caminem cap a la construcció del país que ens agradaria tenir, nosaltres que hi vivim hi tenim un paper transcendental.
A Reus que la cosa ja està en marxa, penso que ha de ser una iniciativa a la qual s’hi ha de sumar tanta gent com es pugui, és la societat civil la que ho tira endavant i, per tant, és la gent que conforma aquesta societat civil que hi ha de participar i no hi ha excusa que valgui, perquè ningú pot trobar il•lícit el dret a decidir, el dret real a la democràcia, des d’una òptica totalment oberta i transversal (els immigrants també hi poden participar i els joves a partir de 16 anys), només cal estar empadronat a Reus (fet per al qual jo no hi puc pas participar, però aquest, com ja he dit, no és pas el motiu perquè no hi participi activament) i demostrar-ho amb algun document oficial. I el que cal és participar, sigui per votar que sí o sigui per votar que no. No s’ha de veure com una cosa dirigida perquè no només hi ha una opció de vot, és una cosa dirigida no en tant que s’ha de votar que sí a la independència, sinó en tant que es demana a la població el fet que demostrin que volen decidir per ells mateixos el seu futur; és veritat que no és una consulta vinculant, però temps al temps, sense adormir-nos gaire (tot sigui dit!); s’ha de començar d’alguna manera per reivindicar la democràcia dins la qual ens fan creure que vivim. I no hi ha res més maco que una mostra de fermesa, d’unitat, de la societat civil de la qual formem part i és important que tinguem en compte que en formem part perquè no ens quedem al marge d’aquest procés participatiu, perquè hi participem i perquè ens el fem nostre i hi col•laborem en la mesura que puguem.
Vinculat a aquest fet, i amb això acabo, penso que cal que demostrem que no volem que els altres decideixin per nosaltres, que volem tenir un paper rellevant en tot allò que ens afecta, i diumenge tots acudim a Móra d’Ebre a les 12 del migdia a la manifestació convocada per la Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya, perquè demostrem el nostre rebuig a la possible instal•lació del cementiri nuclear a Ascó.
El nostre paper és important, en la consulta, en la manifestació a Móra d’Ebre, en el que fem cada dia, obrem amb conseqüència i caminem cap a la construcció del país que ens agradaria tenir, nosaltres que hi vivim hi tenim un paper transcendental.
24 de febr. 2010
Reforma laboral - 24-2-10
M’agradaria parlar de la reforma del sistema de pensions que vol promoure l’estat amb l’allargament de la vida laboral fins als 67 anys, com a mesura per resoldre la crisi; una mesura que coincideix amb la presidència espanyola de la Unió Europea i que va molt més enllà, ja que ve acompanyada de la retallada dels drets laborals i socials dels treballadors i de les treballadores, de manera que no és realment una solució, al contrari la situació s’agreuja i es fa necessària, no una manifestació com van promoure els sindicats majoritaris –els mateixos que durant els últims 30 anys han anat pactant reformes que han retallat drets i conquestes socials que s’havien aconseguit amb anys de lluites i sofriment–, sinó una vaga general tal com ho entenen –a les comarques del Camp– la CGT, la IAC, CoBAS i l’EIC.
Al costat de l’ampliació de l’edat de jubilació, les propostes de l’estat passen per la inestabilitat laboral, les rebaixes salarials, l’abaratiment de l’acomiadament de la feina, la pujada de l’IVA, l’augment d’anys en el càlcul de les pensions, la privatització dels serveis públics, l’impuls de les ETT, el foment del treball parcial –i, per tant, del pluritreball–, la retallada en 50.000 milions d’euros de la despesa pública… Aspectes que, com deia, no solucionen la situació sinó que l’agreugen.
L’aposta per una vaga general és la de mostrar el nostre descontentament, el descontentament de la població davant de la precarietat que patim les treballadores i els treballaddors, davant d’aquestes propostes, unes propostes que només afavoreixen l’estat i la patronal. Tot i que els governants de l’estat diguin ser d’esquerres poc pensen amb les classes populars, que cada cop més sotmeten a la misèria.
Si es vol resoldre la crisi, comença a ser hora de tenir en compte els que més la pateixen i els que menys culpa en tenen, comença a ser hora de començar a negociar una nova reforma laboral que tingui en compte tothom i els drets bàsics de tothom, com al dret a un habitatge digne o la millora dels serveis públics (sanitat, educació, transports…).
I, de moment, amb 1.331.500 persones a l’atur als Països Catalans, una xifra que implica el 20% de la població, que un de cada 5 treballadors està a l’atur, es demostra que alguna cosa no va bé, que alguna cosa s’està fent malament i el camí proposat no n’és pas la sortida, al contrari.
Al costat de l’ampliació de l’edat de jubilació, les propostes de l’estat passen per la inestabilitat laboral, les rebaixes salarials, l’abaratiment de l’acomiadament de la feina, la pujada de l’IVA, l’augment d’anys en el càlcul de les pensions, la privatització dels serveis públics, l’impuls de les ETT, el foment del treball parcial –i, per tant, del pluritreball–, la retallada en 50.000 milions d’euros de la despesa pública… Aspectes que, com deia, no solucionen la situació sinó que l’agreugen.
L’aposta per una vaga general és la de mostrar el nostre descontentament, el descontentament de la població davant de la precarietat que patim les treballadores i els treballaddors, davant d’aquestes propostes, unes propostes que només afavoreixen l’estat i la patronal. Tot i que els governants de l’estat diguin ser d’esquerres poc pensen amb les classes populars, que cada cop més sotmeten a la misèria.
Si es vol resoldre la crisi, comença a ser hora de tenir en compte els que més la pateixen i els que menys culpa en tenen, comença a ser hora de començar a negociar una nova reforma laboral que tingui en compte tothom i els drets bàsics de tothom, com al dret a un habitatge digne o la millora dels serveis públics (sanitat, educació, transports…).
I, de moment, amb 1.331.500 persones a l’atur als Països Catalans, una xifra que implica el 20% de la població, que un de cada 5 treballadors està a l’atur, es demostra que alguna cosa no va bé, que alguna cosa s’està fent malament i el camí proposat no n’és pas la sortida, al contrari.
17 de febr. 2010
Violència de gènere - 17-2-10
M’agradaria reflexionar sobre el primer cas d’assassinat del 2010 d’una dona al Camp per violència de gènere i malauradament s’ha de dir primer perquè és una notícia massa habitual i potser en vénen d’altres, tan de bo no fos així.
En aquesta ocasió va ser a Alcover on va succeir el lamentable fet el dimarts de la setmana passada (9 de febrer de 2010), però penso que no podem admetre-ho com una normalitat dels nostres dies, cal que siguem conscients de què representa aquest tipus de violència i comencem a entendre l’amor o les relacions sexoafectives d’una altra manera, sense que impliquin una dominació de ningú per part de ningú, sinó respecte de l’un per l’altre i enteniment quan allò que va néixer un dia com la cosa més meravellosa del món i més contundent, finalment per vés a saber quins set sous, s’acaba. Cal fer-ne pedagogia per tal d’acabar amb la visió més tradicional de les relacions en parella, que sovint tendeixen al domini de l’home per sobre de la dona (tot i que també podria ser al revés, però no seria la situació més habitual), fins que aquest(a) se’n cansa o, senzillament, no pot suportar-ho més, s’adona que no és la situació correcta amb la qual s’hauria de trobar i actua al respecte. I per fer-ne pedagogia, tothom hi té un paper fonamental.
S’ha d’acabar amb aquesta visió dominant de les relacions personals, dominant per una part i subjugadora per l’altra, és clar; una visió vinculada al concepte de possessió, possessió d’un home o d’una dona com qui posseeix un gos o una casa, cal tenir en compte que som persones i que les relacions sovint no són eternes (i menys encara haurien de ser-ho quan hi ha aquest clima de desigualtat de rerefons, qui la pateix hauria de reaccionar en contra ràpidament) i que no passa res, que la vida continua, esperem que per a bé de les dues parts.
Recordem els fets, per evitar que es repeteixin: Domingo Miguel Calvo, que tenia un ordre d’allunyament sobre la víctima, després d’haver estat jutjat aquell mateix dia per maltractaments i haver estat condemnat a passar 6 mesos a la presó, no només va assassinar la víctima sinó que la va esquarterar i en va repartir les restes al llarg de 70 km de la carretera AP-7.
Els fets parlen per si sols i és evident que la societat no pot permetre que això es repeteixi i que cap dona (o home, si es dóna el cas) no pot viure coaccionada (coaccionat) o amb por, que això no és viure i que en té el mateix dret (a viure) que qualsevol altra persona.
Cal que ens alliberem de certes concepcions retrògrades de la parella, que trenquem les cadenes que fins ara limitaven el moviment a les dones (i aquí sí que és dones i només dones) i ens adonem que no hi ha amor sense comprensió, que no hi ha sexe, tampoc, sense que les dues parts s’hi donin per igual (que aquest seria un altre espai en el qual encara queda molt camí per avançar, segurament); que en tots els àmbits de la vida s’ha de respectar l’altre, sigui home o dona, i tractar-lo com un igual, perquè ho és i es mereix tot el nostre respecte, que és de la manera que millor pot resultar tot i més feliços serem tots. Provem-ho?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
