El català un cop més esdevé tema de debat, ara és la immersió lingüística que es posa en dubte i que trontolla sempre, és clar, a favor d’una llengua espanyola imperialista, hegemònica i prepotent. La resposta de la societat catalana ha de ser ferma, sense vacil•lacions, i si convé ha de passar per la desobediència civil; la societat catalana, això sí, en tota la seva magnitud, perquè no és només al Principat de Catalunya on cal reivindicar el català a l’escola, la situació dels altres territoris encara és més deplorable.
Malauradament més de 30 anys després de la mort del dictador encara se’ns fa evident que ho va deixar tot «atado y bien atado», que lluny de tirar endavant anem de recules, perquè hi ha qui malda perquè així sigui i, és clar, no ho oblidem, mal que pesi a molts, encara cueja l’esperit del Generalísimo, una bona prova n’és la pervivència de la reialesa espanyola que va nombrar ell mateix.
Això ens mostra que hem d’estar sempre amatents, perquè s’aprofita qualsevol ocasió per fer-nos caure. I no només a l’estat espanyol, l’estat francès no es queda enrere; junts continuen obsessionats a destruir la nostra identitat com a poble. És gràcies a l’esforç de centenars de catalans i catalanes al llarg dels darrers 300 anys que avui és possible encara estar parlant amb i sobre la nostra llengua. Sense aquest esforç i aquesta lluita no hauria estat possible. Cal que continuem en la mateixa línia, sense defallir.
Ara és el torn de qüestionar l’escola, tot i que la situació lingüística lamentable no se cenyeixi només en aquest àmbit; en molts altres, com el de la justícia, la situació del català flaqueja per totes bandes. Els estudis sociolingüístics més recents mostren que la situació del català dista molt de ser la desitjable, per la qual cosa és evident que cal donar-li més embranzida, no treure-li’n i incidir en la creació d’una societat dividida i guetitzada. Malgrat tot, al Principat de Catalunya, després d’aconseguir un model d’escola –amb el català com a llengua vehicular– que des del 1983 ha estat símbol de cohesió i normalització lingüística, però també després de perdre bous i esquelles en l’elaboració d’un Estatut que se’ns va retallar per totes bandes, també des del punt de vista lingüístic; ara veiem perillar aquest model sense saber massa bé com sortir-nos-en més enllà de presentar recursos a qui no pretén que el català prosperi i de vindicar la desobediència civil davant la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per demostrar que aquesta decisió no és democràtica i que el poble català no l’acata.
Hem de tenir en compte, però, que la situació de la nostra escola i la nostra llengua no comença i s’acaba al Principat; el nostre país, els nostres Països Catalans, abarca molt més enllà. No podem caure en l’error de creure’ns les fronteres que els estats espanyol i francès ens han imposat. Parlar de poble, de llengua i de cultura, implica tenir en compte tot el marc nacional.
La situació, per tant, és molt més complexa i preocupant, tot i cenyir-nos només en l’àmbit de l’educació. A la Franja de Ponent, l’escola és exclusivament en castellà i les catalanes i els catalans que hi viuen veuen vulnerats tots els seus drets lingüístics com a catalanoparlants. Al País Valencià, Escola Valenciana en aquests moments també es troba en una situació de lluita contra el decret impulsat per Alejandro Font de Mora (PP) que pretén suprimir l’ensenyament en valencià. A les illes Balears i Pitiüses, la situació no és millor, han de batallar per evitar que la presència del català a l’escola no retrocedeixi com pretén aconseguir el PP. Per acabar, els catalans i les catalanes que viuen sota l’administració francesa, a la Catalunya del Nord, tampoc tenen reconeguts els seus drets com a catalanoparlants, i més enllà dels esforços de la Bressola, la majoria de nord-catalans i nord-catalanes no tenen dret a poder accedir a uns estudis reglats en català.
Com veiem, doncs, la situació és greu, és molt greu, fa 300 anys que és greu. I s’ha demostrat històricament que només els catalans i les catalanes podem fer front a aquest intent de genocidi cultural. El problema no és ni lingüístic ni cultural, es tracta d’un problema polític; ¿com si no s’entén que tres famílies hagin causat aquest enrenou al Principat i que les desenes de milers de famílies que al País Valencià any rere any exigeixen l’ensenyament en valencià no se’n surtin? Al darrere hi ha la voluntat d’eliminar-nos com a poble i nosaltres hi hem de respondre amb un projecte polític ferm i contundent: el de la reconstrucció i l’alliberament nacional dels Països Catalans. I aquest projecte cal que el fem units per visibilitzar que darrere de la llengua catalana hi ha un poble que batega i que camina, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, i que no es deixa ni es deixarà trepitjar.
6 de set. 2011
7 de març 2011
Cipriano Martos
El desaparegut
Miguel Buñuel
Fred. Foscor de mina de lignit. Ni el mínim rastre de llum. Ni de sol, ni de carbur. Continc la respiració, els batecs, i només escolto el silenci, com un crit.
Vull moure els dits de les mans, dels peus. Vull moure els canells, els turmells, l’espinada. Vull moure els malucs, la cintura, el tronc, el coll, el cap. I no puc. No puc!
Estic lligat a una cadira monacal, des de les ungles dels peus fins a la punta dels turmells.
Al meu cos despullat sento en tota la seva extensió les palpitacions de les ferides obertes, de les cremades infectades, dels morats embotornats i, per dins, el cruiximent dels ossos trencats i el vessament de les vísceres esquinçades.
Vull obrir les parpelles. Vull despegar els llavis. I tampoc puc. Estan enganxats.
Esbufego pel nas i sona com el plor d’un nen. I escolto un estrèpit de riallades. I crido:
–Prou!
I una veu imperativa omnipotent, més imperativa i omnipotent que en dies anteriors:
–Traieu-li els esparadraps!
D’una estrebada, em treuen l’esparadrap de la boca, i els llavis, ja espellussats, tornen a regalimar sang. D’una estrebada em treuen l’esparadrap dels ulls, i m’arrenquen les últimes pestranyes i les lleganyes purulentes. Llum. Només llum que em fa tancar de seguida i amb força els ulls. Mil vats m’han penetrat a la retina i m’han enfonsat en un negre avern. Per enèsima vegada. I, per a mi, una altra veu imperativa omnipotent:
–Desperteu-lo!
Una dutxa d’aigua gelada cau sobre el meu febricitant cos despullat. Tremolo de fred. Em peten les dents. I sento com la medul•la se’m congela i se m’esquerden els ossos. Obro les parpelles i torno a tancar-les. Em col•loquen unes argolles oculars que m’obliguen a tenir els ulls desmesuradament oberts. Són dues brases. Ardents.
I la veu ultraimperativa impotent:
–El teu nom?
I la meva boca seca, sense el menor rastre de saliva, contesta com el ninot trencat d’un ventríloc. Torna a pronunciar la mateixa cançoneta d’un dia. I de l’altre. I de l’altre. I de l’altre... Cirpiano Martos Jiménez.
–Natural?
–Huétor-Tajar, Granada.
–Nascut?
–Cinc de juliol de mil nou-cents quaranta-cinc.
–Fill de...?
–Cipriano i Manuela.
-Residència?
–Reus.
-Adreça?
–Carrer Catorze d’Abril, número tres.
De la llum, va venir el raig d’un puny que em va esclafar la barbeta.
–Aquest carrer no existeix! Ni a Reus, ni en cap lloc d’Espanya!
–A Reus sí que hi és, als barracons de l’Óssa Menor, a la prolongació de l’avinguda del general Prim.
–Professions que has tingut, si és que n’has tingut alguna?
–Jornaler a l’horta granadina de Huétor-Tájar. Miner a Castellot, Terol. I paleta, aquí, a Reus.
–Per què vas deixar el camp?
–Perquè quan vaig tornar al poble, després del servei militar, no hi vaig trobar feina.
–On vas fer el servei militar?
–A Sevila.
–Hi devies jurar bandera, no?
–No. Un altre cop de puny, que va sortir de la llum, es va incrustar al meu pòmul esquerre.
–Com pot ser?
–Estava al calabós.
–Per què?
–Perquè, vaig dir al capità que, de la mateixa manera que el meu pare va jurar la bandera republicana, jo només podia jurar aquella bandera i no una altra.
Una bota que feia ziga-zagues des de la llum, em va colpejar l’estèrnum. Vaig deixar de respirar.
–I com et vas fer miner?
Silenci. Seguia sense respirar. I la veu imperativa impotent va cridar:
–Contesta!
I una mà enguantada em va bufetejar repetidament: un dos, un dos, un dos...
–Refresqueu-lo!
Altra vegada la dutxa gelada va caure sobre la calent nuesa del meu cos, tot ell una ferida oberta. Respiro profundament. Tremolo de fred. Tartamudejo:
–Em... em... em.. vaig fer miner per... per... perquè altres persones del meu poble també se’n van fer... Tre... tre... treballaven a les mines de lignit del... del... del Baix Aragó.
–I per què vas deixar de ser miner?
–Per establir l’OSO en tota aquella comarca minera...
–L’osoquè?
–L’Oposició Sindical Obrera.
–Contra els Sindicats Nacionals, contra les Lleis Fonamentals del Regne... Te n’adones, noi, que això és una il•legalitat com una catedral? I quan va ser això?
–El mil nou-cents setanta.
–I com vas fer cap a Reus?
–A través d’altres paisans andalusos miners.
–Miners d’on?
–D’Utrillas o d’Escucha o d’Andorra o del mateix Castellot, on treballava a les mines.
–Noms?
–Cap.
Unes barres de ferro, a tort i a dret, van començar a colpejar-me els colzes, els genolls, els turmells.
–Noms?
–Cap!
–Prou! –i van deixar de colpejar-me–. D’on venies la matinada del trenta d’agost d’aquest any de gràcia de mil nou-cents setanta-tres, quan et van detenir?
–De pencar.
–A les tres de la matinada?
Esclafit de riallades:
–Ha, ha, ha... ha, ha, ha...!
–Silenci! Respon, noi!
–Hem hagut de rescatar alguns companys que han quedat atrapats per l’esllavissament de terres als fonaments.
–Sense contemplacions, vull noms, noms no només dels que formen amb tu la il•legalíssima oposició sindical obrera, també del teu partit comunista marxista-leninista, noms i adreces de Reus, de Barcelona, de Madrid i d’on sigui... I ja! Ja!
–Cap!
Ombres emboriades, coronades per tricornis, s’agitaven.
–Però –veu imperiosa impotent aflautada–, aquest noi està fresc, totalment fresc. Quines mesures li heu aplicat perquè confessi?
–Totes les habituals.
–Corrent elèctric als testicles?
–Sí, és clar.
–Pues d’acer sota les ungles fins al metacarp?
–Sí, per descomptat.
–Bufador a les mamelles i a discreció?
–I quants dies porteu així, sense el cap resultat?
–Des de la detenció, el trenta d’agost, fins ara, disset de setembre.
–Heu provat amb el licor de la veritat?
–No.
–Què espereu, doncs? Porteu el vidriol!
Immediatament, hi vaig perdre molts cabells, em van deslligar el front del respatller de la cadira monacal. I em van doblegar el cap, mirant al sostre. Un em va apretar amb els seus dits enguantats el nas i l’altre em va obrir la boca amb unes tenalles d’acer, les que utilitzaven els otorinolaringòlegs per operar les amígdales.
I un raig continu d’àcid sulfúric va penetrar a la meva boca com una espasa de foc que em va travessar de la gola al recte.
–Prou! –I el que subjectava l’ampolla del vidriol va ser empès a un costat.
Ballen negres tricornis xarolats. Per la meva boca surt escuma del mar Mediterrani. Ballen capots verdosos coberts de rosada de sang. On és el vent verd? On són les branques verdes? On és el vaixell sobre la mar i el cavall a la muntanya? On és el meu Huétor-Tájar de Granada? Crido:
–Mai m’arrencareu la meva alegria ni la meva persona!
La veu ultraimperativa omnipotent xiscla:
–Noms i adreces?!
Silenci. Algú s’apropa. Sento el seu cap, la seva orella enganxada al meu pit. S’alça i exclama:
–Aquest noi ha mort.
Pares, germans, amics, companys, camarades: No reclameu el meu cadàver, ni ara que han passat cinc anys de la meva mort; el meu cos s’ha fet cendra, ventada al delta de l’Ebre.
I us dic, aquest disset de setembre de mil nou-cents setanta-vull, amb tota la meva alegria i la meva persona intacta, que sóc molt feliç de veure-us reunits aquí, a la plaça de Huétor-Tájar amb tot el meu poble i amb tots els pobles de la comarca, sota les nostres volgudes banderes al vent.
A tots vosaltres: a tu pare, que em vas engendrar; a tu mare, que em vas portar al teu pit; a vosaltres, germans i companys meus, que de nens vau jugar amb mi; a vosaltres, amics meus de taverna i amigues meves de ball; a vosaltres, companys de treball a l’horta granadina de Huétor-Tájar, a les mines terolenques de Castellot, Utrillas, Escucha, Andorra... a les construccions tarragonines de Reus; a vosaltres, els meus camarades de lluita per al benestar del gènere humà; a tots els pobles d’Espanya; i a tu, Mariana, que representes les noies que he estimat i que m’han estimat, que com a prova del teu amor em vas teixir una bandera amb els colors vermell, groc i morat... A tots, salut!, i gràcies pel vostre homenatge.
Setembre de 1978
Miguel Buñuel
Fred. Foscor de mina de lignit. Ni el mínim rastre de llum. Ni de sol, ni de carbur. Continc la respiració, els batecs, i només escolto el silenci, com un crit.
Vull moure els dits de les mans, dels peus. Vull moure els canells, els turmells, l’espinada. Vull moure els malucs, la cintura, el tronc, el coll, el cap. I no puc. No puc!
Estic lligat a una cadira monacal, des de les ungles dels peus fins a la punta dels turmells.
Al meu cos despullat sento en tota la seva extensió les palpitacions de les ferides obertes, de les cremades infectades, dels morats embotornats i, per dins, el cruiximent dels ossos trencats i el vessament de les vísceres esquinçades.
Vull obrir les parpelles. Vull despegar els llavis. I tampoc puc. Estan enganxats.
Esbufego pel nas i sona com el plor d’un nen. I escolto un estrèpit de riallades. I crido:
–Prou!
I una veu imperativa omnipotent, més imperativa i omnipotent que en dies anteriors:
–Traieu-li els esparadraps!
D’una estrebada, em treuen l’esparadrap de la boca, i els llavis, ja espellussats, tornen a regalimar sang. D’una estrebada em treuen l’esparadrap dels ulls, i m’arrenquen les últimes pestranyes i les lleganyes purulentes. Llum. Només llum que em fa tancar de seguida i amb força els ulls. Mil vats m’han penetrat a la retina i m’han enfonsat en un negre avern. Per enèsima vegada. I, per a mi, una altra veu imperativa omnipotent:
–Desperteu-lo!
Una dutxa d’aigua gelada cau sobre el meu febricitant cos despullat. Tremolo de fred. Em peten les dents. I sento com la medul•la se’m congela i se m’esquerden els ossos. Obro les parpelles i torno a tancar-les. Em col•loquen unes argolles oculars que m’obliguen a tenir els ulls desmesuradament oberts. Són dues brases. Ardents.
I la veu ultraimperativa impotent:
–El teu nom?
I la meva boca seca, sense el menor rastre de saliva, contesta com el ninot trencat d’un ventríloc. Torna a pronunciar la mateixa cançoneta d’un dia. I de l’altre. I de l’altre. I de l’altre... Cirpiano Martos Jiménez.
–Natural?
–Huétor-Tajar, Granada.
–Nascut?
–Cinc de juliol de mil nou-cents quaranta-cinc.
–Fill de...?
–Cipriano i Manuela.
-Residència?
–Reus.
-Adreça?
–Carrer Catorze d’Abril, número tres.
De la llum, va venir el raig d’un puny que em va esclafar la barbeta.
–Aquest carrer no existeix! Ni a Reus, ni en cap lloc d’Espanya!
–A Reus sí que hi és, als barracons de l’Óssa Menor, a la prolongació de l’avinguda del general Prim.
–Professions que has tingut, si és que n’has tingut alguna?
–Jornaler a l’horta granadina de Huétor-Tájar. Miner a Castellot, Terol. I paleta, aquí, a Reus.
–Per què vas deixar el camp?
–Perquè quan vaig tornar al poble, després del servei militar, no hi vaig trobar feina.
–On vas fer el servei militar?
–A Sevila.
–Hi devies jurar bandera, no?
–No. Un altre cop de puny, que va sortir de la llum, es va incrustar al meu pòmul esquerre.
–Com pot ser?
–Estava al calabós.
–Per què?
–Perquè, vaig dir al capità que, de la mateixa manera que el meu pare va jurar la bandera republicana, jo només podia jurar aquella bandera i no una altra.
Una bota que feia ziga-zagues des de la llum, em va colpejar l’estèrnum. Vaig deixar de respirar.
–I com et vas fer miner?
Silenci. Seguia sense respirar. I la veu imperativa impotent va cridar:
–Contesta!
I una mà enguantada em va bufetejar repetidament: un dos, un dos, un dos...
–Refresqueu-lo!
Altra vegada la dutxa gelada va caure sobre la calent nuesa del meu cos, tot ell una ferida oberta. Respiro profundament. Tremolo de fred. Tartamudejo:
–Em... em... em.. vaig fer miner per... per... perquè altres persones del meu poble també se’n van fer... Tre... tre... treballaven a les mines de lignit del... del... del Baix Aragó.
–I per què vas deixar de ser miner?
–Per establir l’OSO en tota aquella comarca minera...
–L’osoquè?
–L’Oposició Sindical Obrera.
–Contra els Sindicats Nacionals, contra les Lleis Fonamentals del Regne... Te n’adones, noi, que això és una il•legalitat com una catedral? I quan va ser això?
–El mil nou-cents setanta.
–I com vas fer cap a Reus?
–A través d’altres paisans andalusos miners.
–Miners d’on?
–D’Utrillas o d’Escucha o d’Andorra o del mateix Castellot, on treballava a les mines.
–Noms?
–Cap.
Unes barres de ferro, a tort i a dret, van començar a colpejar-me els colzes, els genolls, els turmells.
–Noms?
–Cap!
–Prou! –i van deixar de colpejar-me–. D’on venies la matinada del trenta d’agost d’aquest any de gràcia de mil nou-cents setanta-tres, quan et van detenir?
–De pencar.
–A les tres de la matinada?
Esclafit de riallades:
–Ha, ha, ha... ha, ha, ha...!
–Silenci! Respon, noi!
–Hem hagut de rescatar alguns companys que han quedat atrapats per l’esllavissament de terres als fonaments.
–Sense contemplacions, vull noms, noms no només dels que formen amb tu la il•legalíssima oposició sindical obrera, també del teu partit comunista marxista-leninista, noms i adreces de Reus, de Barcelona, de Madrid i d’on sigui... I ja! Ja!
–Cap!
Ombres emboriades, coronades per tricornis, s’agitaven.
–Però –veu imperiosa impotent aflautada–, aquest noi està fresc, totalment fresc. Quines mesures li heu aplicat perquè confessi?
–Totes les habituals.
–Corrent elèctric als testicles?
–Sí, és clar.
–Pues d’acer sota les ungles fins al metacarp?
–Sí, per descomptat.
–Bufador a les mamelles i a discreció?
–I quants dies porteu així, sense el cap resultat?
–Des de la detenció, el trenta d’agost, fins ara, disset de setembre.
–Heu provat amb el licor de la veritat?
–No.
–Què espereu, doncs? Porteu el vidriol!
Immediatament, hi vaig perdre molts cabells, em van deslligar el front del respatller de la cadira monacal. I em van doblegar el cap, mirant al sostre. Un em va apretar amb els seus dits enguantats el nas i l’altre em va obrir la boca amb unes tenalles d’acer, les que utilitzaven els otorinolaringòlegs per operar les amígdales.
I un raig continu d’àcid sulfúric va penetrar a la meva boca com una espasa de foc que em va travessar de la gola al recte.
–Prou! –I el que subjectava l’ampolla del vidriol va ser empès a un costat.
Ballen negres tricornis xarolats. Per la meva boca surt escuma del mar Mediterrani. Ballen capots verdosos coberts de rosada de sang. On és el vent verd? On són les branques verdes? On és el vaixell sobre la mar i el cavall a la muntanya? On és el meu Huétor-Tájar de Granada? Crido:
–Mai m’arrencareu la meva alegria ni la meva persona!
La veu ultraimperativa omnipotent xiscla:
–Noms i adreces?!
Silenci. Algú s’apropa. Sento el seu cap, la seva orella enganxada al meu pit. S’alça i exclama:
–Aquest noi ha mort.
Pares, germans, amics, companys, camarades: No reclameu el meu cadàver, ni ara que han passat cinc anys de la meva mort; el meu cos s’ha fet cendra, ventada al delta de l’Ebre.
I us dic, aquest disset de setembre de mil nou-cents setanta-vull, amb tota la meva alegria i la meva persona intacta, que sóc molt feliç de veure-us reunits aquí, a la plaça de Huétor-Tájar amb tot el meu poble i amb tots els pobles de la comarca, sota les nostres volgudes banderes al vent.
A tots vosaltres: a tu pare, que em vas engendrar; a tu mare, que em vas portar al teu pit; a vosaltres, germans i companys meus, que de nens vau jugar amb mi; a vosaltres, amics meus de taverna i amigues meves de ball; a vosaltres, companys de treball a l’horta granadina de Huétor-Tájar, a les mines terolenques de Castellot, Utrillas, Escucha, Andorra... a les construccions tarragonines de Reus; a vosaltres, els meus camarades de lluita per al benestar del gènere humà; a tots els pobles d’Espanya; i a tu, Mariana, que representes les noies que he estimat i que m’han estimat, que com a prova del teu amor em vas teixir una bandera amb els colors vermell, groc i morat... A tots, salut!, i gràcies pel vostre homenatge.
Setembre de 1978
17 de juny 2010
El burca i el nicab - 17-06-10
Sobre la prohibició del burca i del nicab, tema que es debatrà al proper ple de l’Ajuntament de Reus, aquest divendres, després que CiU i el PP hagin presentat les seves respectives mocions al respecte, cal tenir present que si una de les finalitats és garantir el respecte a la dignitat de la dona, no es tracta ara d’obrir un debat estèril al voltant d’un punt concret, sinó que és hora de començar a treballar seriosament el tema de la dona, musulmana o no, dia a dia per aconseguir que realment la dona no es trobi en una situació d’inferioritat, sinó que sigui respectada com a persona i es vetlli per la seva situació ara, sovint, malgrat el que molts pensin, encara subestimada. En aquest punt, així com en la integració d’altres col•lectius actualment marginats o, si més no, desatesos, és on realment s’ha de centrar l’atenció. Hi ha qüestions òbvies d’aquest tema que ara està omplint l’espai dels mitjans de comunicació, que no necessiten ser introduïdes com a lluita a favor de la dona, perquè si no s’acompanyen d’altres actuacions quotidianes que així ho demostrin, amb elles només s’està manifestant la voluntat d’aparèixer als mitjans.
És, per tant, a través de l’acció diària de la Regidoria de Coordinació de Polítiques Transversals que l’Ajuntament de Reus ha d’actuar en aquest sentit, amb accions fermes en relació a les polítiques d’igualtat, als programes transversals d’immigració i de gènere (el pla local d’immigració i convivència ciutadana o el pla local d’igualtat, i programes com Convivència i espais públics, així com la mediació intercultural i de gestió de conflictes), per garantir la convivència i el respecte a les persones a la ciutat. Fet que no es demostrava, per exemple, amb l’antiga normativa d’empadronament que l’Ajuntament duia a terme que, gràcies a la plataforma Tots Som Veïns i Veïnes de Reus es va canviar per tal que realment, en aquest cas concret, l’Ajuntament de Reus actués amb una voluntat d’igualar les oportunitats i normalitzar l’accés als serveis i als recursos municipals.
No s’ha d’entrar en debats mediàtics sinó en actuacions sinceres de treball constant per aconseguir que a la ciutat no es vulnerin els drets de les persones, per aconseguir que a la ciutat no hi hagi discriminacions, que hi hagi una societat més justa i igualitària que ofereixi les mateixes oportunitats a cadascuna de les persones que la integren. L’actual debat no resol aquests problemes, només els apedaça, si és que aconsegueix alguna cosa.
Com s’ha vist l’Ajuntament disposa de molts òrgans per treballar factualment aquest tema, que demostri, doncs, quina és la seva voluntat real.
És, per tant, a través de l’acció diària de la Regidoria de Coordinació de Polítiques Transversals que l’Ajuntament de Reus ha d’actuar en aquest sentit, amb accions fermes en relació a les polítiques d’igualtat, als programes transversals d’immigració i de gènere (el pla local d’immigració i convivència ciutadana o el pla local d’igualtat, i programes com Convivència i espais públics, així com la mediació intercultural i de gestió de conflictes), per garantir la convivència i el respecte a les persones a la ciutat. Fet que no es demostrava, per exemple, amb l’antiga normativa d’empadronament que l’Ajuntament duia a terme que, gràcies a la plataforma Tots Som Veïns i Veïnes de Reus es va canviar per tal que realment, en aquest cas concret, l’Ajuntament de Reus actués amb una voluntat d’igualar les oportunitats i normalitzar l’accés als serveis i als recursos municipals.
No s’ha d’entrar en debats mediàtics sinó en actuacions sinceres de treball constant per aconseguir que a la ciutat no es vulnerin els drets de les persones, per aconseguir que a la ciutat no hi hagi discriminacions, que hi hagi una societat més justa i igualitària que ofereixi les mateixes oportunitats a cadascuna de les persones que la integren. L’actual debat no resol aquests problemes, només els apedaça, si és que aconsegueix alguna cosa.
Com s’ha vist l’Ajuntament disposa de molts òrgans per treballar factualment aquest tema, que demostri, doncs, quina és la seva voluntat real.
10 de juny 2010
Participar per transformar - 10-06-10
Ahir al migdia la CUP de Reus vam presentar la campanya Participar per transformar per tal de reclamar a l’Ajuntament que permeti a la ciutadania poder intervenir en la construcció diària de la ciutat i convidar, per tant, la ciutadania que ho faci en les minses possibilitats que l’Ajuntament de Reus ho permet ara. Els polítics només representen els ciutadans i, ara per ara, són els que tenen tot el protagonisme. Creiem que les persones que constitueixen la ciutat han de poder opinar sobre què volen i com ho volen.
Actualment el Reglament de Participació Ciutadana que articula la participació ciutadana en l’àmbit de Reus, amb l’Oficina d’Atenció al Ciutadà de referència, ho fa a través dels següents òrgans, segons l’article 1:
«1. Consells de districte [teòricament vinculats als centres cívics, inexistents encara a dia d’avui]
2. Reunions amb les AV o els seus òrgans de representació
3. Preguntes al Ple
4. Consultes populars [només «moralment vinculants»]
5. Consells sectorials [que tracten temes concrets i són espais d’intervenció tancats]»
Creiem que no és suficient, que realment no s’està articulant una participació activa de la ciutadania, sinó una participació postissa; que és així ho manifesta que, en darrera instància, l’opció d’intervenció directa és a través de les preguntes al Ple, amb la presentació de 150 signatures amb els corresponents NIF, i aquestes només són possible sense opció a rèplica. En els altres casos que contempla la participació directa en aquest Reglament de Participació Ciutadana, en l’article 25, són casos obvis: com el rebre i accedir a informació municipal, ésser rebuts en audiència per les autoritats municipals, poder-se associar... La participació ciutadana ha d’anar molt més enllà.
La CUP entenem la participació ciutadana d’una altra manera, creiem que la ciutadania ha de participar o ha de poder participar d’una manera realment activa en el dia a dia de la ciutat. La ciutadania ha d’adquirir el protagonisme i el pes que realment té com a component del municipi, sense deixar ningú exclòs i això vol dir facilitar les gestions perquè aquesta participació es dugui a terme activament.
El Reglament de Participació Ciutadana és de l’any 1986 i des de llavors, fa 24 anys!, que es va redactar que s’ha mantingut intacte i, per tant, també, òbviament antiquat. Si realment es pretén aconseguir com es diu al mateix Reglament: «Possibilitar una major comunicació entre la ciutadania i les entitats de la ciutat i aconseguir un major nivell de responsabilització d'aquests en els afers municipals.», l’Ajuntament no està duent a terme cap tipus d’actuació per aconseguir que aquesta comunicació realment sigui efectiva i molt més fluïda, per aconseguir que la ciutadania tingui la veu que li correspon.
En aquest sentit, creiem que l’Ajuntament de Reus ha de modificar algunes coses: el Reglament de Participació Ciutadana, però també el Reglament Orgànic de l’Ajuntament de Reus, per acabar de regular les vies de participació, de democràcia participativa i no representativa, com el que funciona actualment; el reglament del registre municipal d’entitats ciutadanes, que és massa complex, exigeix massa paperassa; etc. Només d’aquesta manera pot demostrar que realment aposta per la democràcia participativa i que algunes de les intencions, malgrat tot, ja incloses dins de l’actual Reglament de Participació Ciutadana, no són només paper mullat i obsolet.
Actualment el Reglament de Participació Ciutadana que articula la participació ciutadana en l’àmbit de Reus, amb l’Oficina d’Atenció al Ciutadà de referència, ho fa a través dels següents òrgans, segons l’article 1:
«1. Consells de districte [teòricament vinculats als centres cívics, inexistents encara a dia d’avui]
2. Reunions amb les AV o els seus òrgans de representació
3. Preguntes al Ple
4. Consultes populars [només «moralment vinculants»]
5. Consells sectorials [que tracten temes concrets i són espais d’intervenció tancats]»
Creiem que no és suficient, que realment no s’està articulant una participació activa de la ciutadania, sinó una participació postissa; que és així ho manifesta que, en darrera instància, l’opció d’intervenció directa és a través de les preguntes al Ple, amb la presentació de 150 signatures amb els corresponents NIF, i aquestes només són possible sense opció a rèplica. En els altres casos que contempla la participació directa en aquest Reglament de Participació Ciutadana, en l’article 25, són casos obvis: com el rebre i accedir a informació municipal, ésser rebuts en audiència per les autoritats municipals, poder-se associar... La participació ciutadana ha d’anar molt més enllà.
La CUP entenem la participació ciutadana d’una altra manera, creiem que la ciutadania ha de participar o ha de poder participar d’una manera realment activa en el dia a dia de la ciutat. La ciutadania ha d’adquirir el protagonisme i el pes que realment té com a component del municipi, sense deixar ningú exclòs i això vol dir facilitar les gestions perquè aquesta participació es dugui a terme activament.
El Reglament de Participació Ciutadana és de l’any 1986 i des de llavors, fa 24 anys!, que es va redactar que s’ha mantingut intacte i, per tant, també, òbviament antiquat. Si realment es pretén aconseguir com es diu al mateix Reglament: «Possibilitar una major comunicació entre la ciutadania i les entitats de la ciutat i aconseguir un major nivell de responsabilització d'aquests en els afers municipals.», l’Ajuntament no està duent a terme cap tipus d’actuació per aconseguir que aquesta comunicació realment sigui efectiva i molt més fluïda, per aconseguir que la ciutadania tingui la veu que li correspon.
En aquest sentit, creiem que l’Ajuntament de Reus ha de modificar algunes coses: el Reglament de Participació Ciutadana, però també el Reglament Orgànic de l’Ajuntament de Reus, per acabar de regular les vies de participació, de democràcia participativa i no representativa, com el que funciona actualment; el reglament del registre municipal d’entitats ciutadanes, que és massa complex, exigeix massa paperassa; etc. Només d’aquesta manera pot demostrar que realment aposta per la democràcia participativa i que algunes de les intencions, malgrat tot, ja incloses dins de l’actual Reglament de Participació Ciutadana, no són només paper mullat i obsolet.
26 de maig 2010
Xerrada ARE - 26-5-10
Aquest dimecres a les 20.00 al Centre Cívic Mestral hi haurà un acte de la CUP per parlar de les ARE en què intervindrà en Gerard Nogués de la CUP de Valls i el Bartomeu Castellano de la CUP de Reus. És un acte més que s’emprèn des de la CUP de Reus per posar en dubte l’ARE que l’Ajuntament de Reus pretén construir al voltant del futur Passeig Nord.
Recordem que es tracta d’una àrea residencial estratègica que es preveu construir entre les carreteres de Falset i Castellvell, que comptarà amb 112 hectàrees, de manera que es tracta d’una de les ARE més extenses de Catalunya, un projecte que privarà, per tant, els reusencs i les reusenques de zones verges que es perdran per sempre més, de zones verges i verdes que la ciutat necessita per oxigenar-se –un assumpte a tractar algun altre dia és què considera el consistori zones verdes... La CUP-Reus va incloure aquest punt de vista sobre l’ARE en les al•legacions presentades al Pla Territorial del Camp de Tarragona. Es tracta d’una iniciativa impulsada des de la Generalitat que en alguns ajuntaments ha estat rebutjada però a la qual ha donat llum verda l’Ajuntament de Reus, malgrat tots els aspectes negatius que comporta.
Així, malgrat estimar, a la baixa, un total de 7.000 habitatges buits, l’ARE planteja la construcció de 7.000 habitatges nous en blocs de fins a 15 pisos d'alçada en una extensa zona de masos, una zona eminentment agrícola que es perdrà. Aquesta política, com es veu, no respon a cap tipus de necessitat d’habitatge, ja que a Reus hi ha pisos de sobre per cobrir les necessitats de la ciutat, el que cal és que l’aposta del consistori sigui una altra, que s’aposti fermament pels pisos que ja estan construïts d’obra nova dins de la ciutat, que s’han quedat per omplir després que petés la bombolla immobiliària, i que s’aposti fermament per la rehabilatació d’aquelles cases que al centre de la ciutat han quedat abandonades. Cal una aposta per una política d’urbanisme intensiva i no extensiva. Per què eixamplar el radi de la ciutat, amb tot el que es perd amb aquest engrandiment, si no està resolta l’àrea que actualment conforma la ciutat?
És clar que això no és tot en matèria d’urbanisme a Reus perquè entre tots els plans urbanístics previstos, es contempla passar de les 223 hectàrees que hi ha ara de sòl industrial a les 600 que hi ha projectades per al 2011, unes hectàrees que –com l’ARE– es guanyen a la zona verda i d’explotació agrícola que hi ha ara i que obliga certes persones a abandonar els masos on han viscut sempre o que, malgrat tot, no té en compte el valor històric que d’altres on no viu ningú poden tenir. D’aquesta manera, per tant, es demostra una manca de respecte pel paisatge, així com per un entorn favorable no només a la socialització de les persones, sinó també saludable.
Es projecta, per tant, una ciutat sense personalitat, una gran urbs en què plana el rendiment econòmic i no el benestar de les persones que necessiten un entorn més respectuós amb el medi ambient i més abocat a la seva interrelació que no el que es projecta. Amb la política urbanística que des de l’Ajuntament de Reus s’impulsa, una política urbanística que no mostra altra cosa que una falta de sensibilitat i de respecte vers els ciutadans de la ciutat que veuran com la ciutat es converteix en una gran ciutat anònima, en una ciutat que va perdent la personalitat i va creixent a un ritme desmesurat que no s’adiu a la realitat, que no s’adiu a les seves necessitats. Ja n’hi ha prou d’especular amb el nostre benestar i, en definitiva, amb les nostres vides!
Recordem que es tracta d’una àrea residencial estratègica que es preveu construir entre les carreteres de Falset i Castellvell, que comptarà amb 112 hectàrees, de manera que es tracta d’una de les ARE més extenses de Catalunya, un projecte que privarà, per tant, els reusencs i les reusenques de zones verges que es perdran per sempre més, de zones verges i verdes que la ciutat necessita per oxigenar-se –un assumpte a tractar algun altre dia és què considera el consistori zones verdes... La CUP-Reus va incloure aquest punt de vista sobre l’ARE en les al•legacions presentades al Pla Territorial del Camp de Tarragona. Es tracta d’una iniciativa impulsada des de la Generalitat que en alguns ajuntaments ha estat rebutjada però a la qual ha donat llum verda l’Ajuntament de Reus, malgrat tots els aspectes negatius que comporta.
Així, malgrat estimar, a la baixa, un total de 7.000 habitatges buits, l’ARE planteja la construcció de 7.000 habitatges nous en blocs de fins a 15 pisos d'alçada en una extensa zona de masos, una zona eminentment agrícola que es perdrà. Aquesta política, com es veu, no respon a cap tipus de necessitat d’habitatge, ja que a Reus hi ha pisos de sobre per cobrir les necessitats de la ciutat, el que cal és que l’aposta del consistori sigui una altra, que s’aposti fermament pels pisos que ja estan construïts d’obra nova dins de la ciutat, que s’han quedat per omplir després que petés la bombolla immobiliària, i que s’aposti fermament per la rehabilatació d’aquelles cases que al centre de la ciutat han quedat abandonades. Cal una aposta per una política d’urbanisme intensiva i no extensiva. Per què eixamplar el radi de la ciutat, amb tot el que es perd amb aquest engrandiment, si no està resolta l’àrea que actualment conforma la ciutat?
És clar que això no és tot en matèria d’urbanisme a Reus perquè entre tots els plans urbanístics previstos, es contempla passar de les 223 hectàrees que hi ha ara de sòl industrial a les 600 que hi ha projectades per al 2011, unes hectàrees que –com l’ARE– es guanyen a la zona verda i d’explotació agrícola que hi ha ara i que obliga certes persones a abandonar els masos on han viscut sempre o que, malgrat tot, no té en compte el valor històric que d’altres on no viu ningú poden tenir. D’aquesta manera, per tant, es demostra una manca de respecte pel paisatge, així com per un entorn favorable no només a la socialització de les persones, sinó també saludable.
Es projecta, per tant, una ciutat sense personalitat, una gran urbs en què plana el rendiment econòmic i no el benestar de les persones que necessiten un entorn més respectuós amb el medi ambient i més abocat a la seva interrelació que no el que es projecta. Amb la política urbanística que des de l’Ajuntament de Reus s’impulsa, una política urbanística que no mostra altra cosa que una falta de sensibilitat i de respecte vers els ciutadans de la ciutat que veuran com la ciutat es converteix en una gran ciutat anònima, en una ciutat que va perdent la personalitat i va creixent a un ritme desmesurat que no s’adiu a la realitat, que no s’adiu a les seves necessitats. Ja n’hi ha prou d’especular amb el nostre benestar i, en definitiva, amb les nostres vides!
19 de maig 2010
La crisi que ens fan pagar a naltros - 19-5-10
Després que els EUA i la Unió Europea instessin Zapatero a prendre mesures dràstiques per retallar el dèficit públic, el dia 12 de la setmana passada, dimecres, el president espanyol va anunciar grans retallades que carreguen, com sempre, contra els que menys culpa tenen d’aquesta crisi, contra els que l’estan patint més: funcionaris, pensionistes i tot de treballadors i treballadores que perdran prestacions i drets socials que abans tenien, sense que l’estat tingui en compte, sembla, la violació dels drets socials i laborals que això suposa per a la població; una població que sense ser-ne la causant, sense ser-ne la culpable, només rep garrotades en aquesta crisi: pateix un alt índex d’atur, la reducció de la despesa social, la reforma de les pensions, la reforma laboral, les retallades en la llei de dependència i en la dispensació de medicaments a persones malaltes, la incertesa en el demà... Mentrestant els veritables responsables d’aquesta situació, com la banca –que, lluny de ser penalitzada, ha rebut una gran injecció de diners públics–, seguiran amb tota impunitat obtenint el rèdit de totes aquelles persones que, afortunadament, tinguin, o no, treball.
Amb aquest rerefons la necessitat d’una vaga general és clara, però UGT, CCOO i la CSIF han decidit ajornar-la amb el pretext de donar a Zapatero opció a explicar-se. Serà demà, dijous, dia 20, a la Mesa General de Negociació, quan el govern espanyol els informarà de l'abast real de les retallades dels sous dels funcionaris (que es reduiran un 5 % de mitjana) o d'altres treballadors d’empreses estatals. Altres sindicats (la COS i la CGT, per exemple) creuen que no cal esperar més, que la situació és clara i insostenible i que la convocatòria d’una vaga general, que ja fa temps que reclamen, ha de ser imminent.
La situació és alarmant i ens afecta, directament o indirecta, a tots; tots els que formem la gran massa de la població, a fora queden les grans fortunes, els especuladors i els polítics, que s’han abaixat un 15% el sou perquè –malgrat els sous astronòmics que tenen– no sigui dit que no pateixen, també, aquesta crisi. El temps només serveix per retardar el crit de desesperació de la població contra la qual el PSOE atempta en fer de titella del sistema capitalista.
Amb aquest rerefons la necessitat d’una vaga general és clara, però UGT, CCOO i la CSIF han decidit ajornar-la amb el pretext de donar a Zapatero opció a explicar-se. Serà demà, dijous, dia 20, a la Mesa General de Negociació, quan el govern espanyol els informarà de l'abast real de les retallades dels sous dels funcionaris (que es reduiran un 5 % de mitjana) o d'altres treballadors d’empreses estatals. Altres sindicats (la COS i la CGT, per exemple) creuen que no cal esperar més, que la situació és clara i insostenible i que la convocatòria d’una vaga general, que ja fa temps que reclamen, ha de ser imminent.
La situació és alarmant i ens afecta, directament o indirecta, a tots; tots els que formem la gran massa de la població, a fora queden les grans fortunes, els especuladors i els polítics, que s’han abaixat un 15% el sou perquè –malgrat els sous astronòmics que tenen– no sigui dit que no pateixen, també, aquesta crisi. El temps només serveix per retardar el crit de desesperació de la població contra la qual el PSOE atempta en fer de titella del sistema capitalista.
21 d’abr. 2010
25-A - 21-4-10
Avui, tenint el 25 d’abril a sobre, crec que és inevitable parlar de la consulta. De la feina que s’ha fet i que s’està fent des de l’organització de Reus Decideix, que han demostrat la capacitat d’autoorganització de la societat, de mobilització ciutadana per fer les coses ben fetes, per reclamar el nostre dret democràtic a decidir. Per això espero que la gent que encara no hagi votat de manera anticipada ho faci en els propers dies, perquè aconseguim deixar Reus en un bon lloc en relació als percentatges de participació de la gent i, és clar, també ho espero, en relació a l’opció del sí.
Ara que podem, encara que sigui de manera no vinculant, hem de donar constància de la nostra voluntat d’existir com a país amb tot el que això implica, hem de donar constància de la inviabilitat de la nostra inclusió dins dels estats espanyols i francès que ens subjuguen de manera incansable, n’estem farts d’estar sota el seu jou! I ara és el moment de deixar-ho clar, de manifestar-ho sense complexos.
Com que l’estat espanyol, en aquest cas, no ha donat la veu al poble, el poble se l’ha pres; decidir no és cap delicte i nosaltres volem decidir sobre nosaltres mateixos. Per això, la jornada del 25 d’abril, sumada a les anteriors jornades de consultes i a les que encara han de venir, esdevindran una fita històrica per a la construcció del nostre futur nacional.
Lamento que malgrat que en algun dels materials propagandístics de la Coordinadora per la Consulta quedin clars els límits de la nació, dels Països Catalans, no s’hagi optat a Reus per la mateixa pregunta que es va fer a Berga, posem per cas: fent referència als Països Catalans i extraient la referència a la Unió Europea. No crec que podem parlar de democràcia i de dret a decidir, excloent part del nostre territori; i no crec que el sistema econòmic de la Unió Europea, el mateix que ens ha portat a la crisi, s’hagi de vincular al tema de la independència, no són aspectes que hagin d’anar units a la força.
Animo, per acabar, que la gent assisteixi avui a l’acte de l’Esquerra Independentista de Reus que es farà a l’Orfeó Reusenc per explicar més detalladament aquestes i altres coses, animant la gent a participar en la consulta i a fer-ho a favor del sí. L’acte serà a les 8 del vespre i comptarà amb la presència de Xavier Joanpere, Xavi Sarrià, un membre de la CUP de Reus i el cantautor Cesk Freixas.
Ara que podem, encara que sigui de manera no vinculant, hem de donar constància de la nostra voluntat d’existir com a país amb tot el que això implica, hem de donar constància de la inviabilitat de la nostra inclusió dins dels estats espanyols i francès que ens subjuguen de manera incansable, n’estem farts d’estar sota el seu jou! I ara és el moment de deixar-ho clar, de manifestar-ho sense complexos.
Com que l’estat espanyol, en aquest cas, no ha donat la veu al poble, el poble se l’ha pres; decidir no és cap delicte i nosaltres volem decidir sobre nosaltres mateixos. Per això, la jornada del 25 d’abril, sumada a les anteriors jornades de consultes i a les que encara han de venir, esdevindran una fita històrica per a la construcció del nostre futur nacional.
Lamento que malgrat que en algun dels materials propagandístics de la Coordinadora per la Consulta quedin clars els límits de la nació, dels Països Catalans, no s’hagi optat a Reus per la mateixa pregunta que es va fer a Berga, posem per cas: fent referència als Països Catalans i extraient la referència a la Unió Europea. No crec que podem parlar de democràcia i de dret a decidir, excloent part del nostre territori; i no crec que el sistema econòmic de la Unió Europea, el mateix que ens ha portat a la crisi, s’hagi de vincular al tema de la independència, no són aspectes que hagin d’anar units a la força.
Animo, per acabar, que la gent assisteixi avui a l’acte de l’Esquerra Independentista de Reus que es farà a l’Orfeó Reusenc per explicar més detalladament aquestes i altres coses, animant la gent a participar en la consulta i a fer-ho a favor del sí. L’acte serà a les 8 del vespre i comptarà amb la presència de Xavier Joanpere, Xavi Sarrià, un membre de la CUP de Reus i el cantautor Cesk Freixas.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
