Cipriano Martos

El desaparegut
Miguel Buñuel

Fred. Foscor de mina de lignit. Ni el mínim rastre de llum. Ni de sol, ni de carbur. Continc la respiració, els batecs, i només escolto el silenci, com un crit.
Vull moure els dits de les mans, dels peus. Vull moure els canells, els turmells, l’espinada. Vull moure els malucs, la cintura, el tronc, el coll, el cap. I no puc. No puc!
Estic lligat a una cadira monacal, des de les ungles dels peus fins a la punta dels turmells.
Al meu cos despullat sento en tota la seva extensió les palpitacions de les ferides obertes, de les cremades infectades, dels morats embotornats i, per dins, el cruiximent dels ossos trencats i el vessament de les vísceres esquinçades.
Vull obrir les parpelles. Vull despegar els llavis. I tampoc puc. Estan enganxats.
Esbufego pel nas i sona com el plor d’un nen. I escolto un estrèpit de riallades. I crido:
–Prou!
I una veu imperativa omnipotent, més imperativa i omnipotent que en dies anteriors:
–Traieu-li els esparadraps!
D’una estrebada, em treuen l’esparadrap de la boca, i els llavis, ja espellussats, tornen a regalimar sang. D’una estrebada em treuen l’esparadrap dels ulls, i m’arrenquen les últimes pestranyes i les lleganyes purulentes. Llum. Només llum que em fa tancar de seguida i amb força els ulls. Mil vats m’han penetrat a la retina i m’han enfonsat en un negre avern. Per enèsima vegada. I, per a mi, una altra veu imperativa omnipotent:
–Desperteu-lo!
Una dutxa d’aigua gelada cau sobre el meu febricitant cos despullat. Tremolo de fred. Em peten les dents. I sento com la medul•la se’m congela i se m’esquerden els ossos. Obro les parpelles i torno a tancar-les. Em col•loquen unes argolles oculars que m’obliguen a tenir els ulls desmesuradament oberts. Són dues brases. Ardents.
I la veu ultraimperativa impotent:
–El teu nom?
I la meva boca seca, sense el menor rastre de saliva, contesta com el ninot trencat d’un ventríloc. Torna a pronunciar la mateixa cançoneta d’un dia. I de l’altre. I de l’altre. I de l’altre... Cirpiano Martos Jiménez.
–Natural?
–Huétor-Tajar, Granada.
–Nascut?
–Cinc de juliol de mil nou-cents quaranta-cinc.
–Fill de...?
–Cipriano i Manuela.
-Residència?
–Reus.
-Adreça?
–Carrer Catorze d’Abril, número tres.
De la llum, va venir el raig d’un puny que em va esclafar la barbeta.
–Aquest carrer no existeix! Ni a Reus, ni en cap lloc d’Espanya!
–A Reus sí que hi és, als barracons de l’Óssa Menor, a la prolongació de l’avinguda del general Prim.
–Professions que has tingut, si és que n’has tingut alguna?
–Jornaler a l’horta granadina de Huétor-Tájar. Miner a Castellot, Terol. I paleta, aquí, a Reus.
–Per què vas deixar el camp?
–Perquè quan vaig tornar al poble, després del servei militar, no hi vaig trobar feina.
–On vas fer el servei militar?
–A Sevila.
–Hi devies jurar bandera, no?
–No. Un altre cop de puny, que va sortir de la llum, es va incrustar al meu pòmul esquerre.
–Com pot ser?
–Estava al calabós.
–Per què?
–Perquè, vaig dir al capità que, de la mateixa manera que el meu pare va jurar la bandera republicana, jo només podia jurar aquella bandera i no una altra.
Una bota que feia ziga-zagues des de la llum, em va colpejar l’estèrnum. Vaig deixar de respirar.
–I com et vas fer miner?
Silenci. Seguia sense respirar. I la veu imperativa impotent va cridar:
–Contesta!
I una mà enguantada em va bufetejar repetidament: un dos, un dos, un dos...
–Refresqueu-lo!
Altra vegada la dutxa gelada va caure sobre la calent nuesa del meu cos, tot ell una ferida oberta. Respiro profundament. Tremolo de fred. Tartamudejo:
–Em... em... em.. vaig fer miner per... per... perquè altres persones del meu poble també se’n van fer... Tre... tre... treballaven a les mines de lignit del... del... del Baix Aragó.
–I per què vas deixar de ser miner?
–Per establir l’OSO en tota aquella comarca minera...
–L’osoquè?
–L’Oposició Sindical Obrera.
–Contra els Sindicats Nacionals, contra les Lleis Fonamentals del Regne... Te n’adones, noi, que això és una il•legalitat com una catedral? I quan va ser això?
–El mil nou-cents setanta.
–I com vas fer cap a Reus?
–A través d’altres paisans andalusos miners.
–Miners d’on?
–D’Utrillas o d’Escucha o d’Andorra o del mateix Castellot, on treballava a les mines.
–Noms?
–Cap.
Unes barres de ferro, a tort i a dret, van començar a colpejar-me els colzes, els genolls, els turmells.
–Noms?
–Cap!
–Prou! –i van deixar de colpejar-me–. D’on venies la matinada del trenta d’agost d’aquest any de gràcia de mil nou-cents setanta-tres, quan et van detenir?
–De pencar.
–A les tres de la matinada?
Esclafit de riallades:
–Ha, ha, ha... ha, ha, ha...!
–Silenci! Respon, noi!
–Hem hagut de rescatar alguns companys que han quedat atrapats per l’esllavissament de terres als fonaments.
–Sense contemplacions, vull noms, noms no només dels que formen amb tu la il•legalíssima oposició sindical obrera, també del teu partit comunista marxista-leninista, noms i adreces de Reus, de Barcelona, de Madrid i d’on sigui... I ja! Ja!
–Cap!
Ombres emboriades, coronades per tricornis, s’agitaven.
–Però –veu imperiosa impotent aflautada–, aquest noi està fresc, totalment fresc. Quines mesures li heu aplicat perquè confessi?
–Totes les habituals.
–Corrent elèctric als testicles?
–Sí, és clar.
–Pues d’acer sota les ungles fins al metacarp?
–Sí, per descomptat.
–Bufador a les mamelles i a discreció?
–I quants dies porteu així, sense el cap resultat?
–Des de la detenció, el trenta d’agost, fins ara, disset de setembre.
–Heu provat amb el licor de la veritat?
–No.
–Què espereu, doncs? Porteu el vidriol!
Immediatament, hi vaig perdre molts cabells, em van deslligar el front del respatller de la cadira monacal. I em van doblegar el cap, mirant al sostre. Un em va apretar amb els seus dits enguantats el nas i l’altre em va obrir la boca amb unes tenalles d’acer, les que utilitzaven els otorinolaringòlegs per operar les amígdales.
I un raig continu d’àcid sulfúric va penetrar a la meva boca com una espasa de foc que em va travessar de la gola al recte.
–Prou! –I el que subjectava l’ampolla del vidriol va ser empès a un costat.
Ballen negres tricornis xarolats. Per la meva boca surt escuma del mar Mediterrani. Ballen capots verdosos coberts de rosada de sang. On és el vent verd? On són les branques verdes? On és el vaixell sobre la mar i el cavall a la muntanya? On és el meu Huétor-Tájar de Granada? Crido:
–Mai m’arrencareu la meva alegria ni la meva persona!
La veu ultraimperativa omnipotent xiscla:
–Noms i adreces?!
Silenci. Algú s’apropa. Sento el seu cap, la seva orella enganxada al meu pit. S’alça i exclama:
–Aquest noi ha mort.
Pares, germans, amics, companys, camarades: No reclameu el meu cadàver, ni ara que han passat cinc anys de la meva mort; el meu cos s’ha fet cendra, ventada al delta de l’Ebre.
I us dic, aquest disset de setembre de mil nou-cents setanta-vull, amb tota la meva alegria i la meva persona intacta, que sóc molt feliç de veure-us reunits aquí, a la plaça de Huétor-Tájar amb tot el meu poble i amb tots els pobles de la comarca, sota les nostres volgudes banderes al vent.
A tots vosaltres: a tu pare, que em vas engendrar; a tu mare, que em vas portar al teu pit; a vosaltres, germans i companys meus, que de nens vau jugar amb mi; a vosaltres, amics meus de taverna i amigues meves de ball; a vosaltres, companys de treball a l’horta granadina de Huétor-Tájar, a les mines terolenques de Castellot, Utrillas, Escucha, Andorra... a les construccions tarragonines de Reus; a vosaltres, els meus camarades de lluita per al benestar del gènere humà; a tots els pobles d’Espanya; i a tu, Mariana, que representes les noies que he estimat i que m’han estimat, que com a prova del teu amor em vas teixir una bandera amb els colors vermell, groc i morat... A tots, salut!, i gràcies pel vostre homenatge.
Setembre de 1978