Aturem l'ofensiva del ciment - 7-11-08

Avui m’agradaria parlar de la política d’urbanisme impulsada per l’Ajuntament de Reus, que sembla no tenir en compte les necessitats reals de la ciutat i de la seva gent, sinó només la voluntat especulativa d’alguns, ja que malgrat la situació actual de l’habitatge es projecten construir tot un conjunt d’habitatges nous i innecessaris a la ciutat.

Es preveu construir entre les carreteres de Falset i Castellvell una àrea residencial estratègica, al voltant del futur Passeig Nord, i, de fet, parlo d’aquest tema i en primer lloc d’aquest espai perquè els afectats ja han rebut les cartes on se’ls notifica que el projecte d’ARE tira endavant. Cal tenir en compte que aquesta ARE comptarà amb més de 100 hectàrees, exactament 112 hectàrees, de manera que es tracta d’una de les ARE més estenses de Catalunya, que privarà els reusencs i les reusenques de zones verdes que es perdran per sempre més, de zones verdes que la ciutat necessita per oxigenar-se. La CUP-Reus ha inclòs aquest punt de vista en les al•legacions presentades al Pla Territorial del Camp de Tarragona.

Crec que cal fer una aposta per un altre tipus de model urbanístic; cal vetllar en primer terme per ocupar les cases que ja hi ha construïdes i no deixar-nos perdre les zones verdes naturals que encara conservem, al contrari, cal intentar conservar-les, com més n’hi hagi millor. Per tant, mentre les edificacions no siguin del tot necessàries –que no ho són– és absurd treure les zones verdes naturals que tenim per crear-ne d’artificials dins de la ciutat, en cas que es faci, perquè cal tenir en compte que tenim grans espais oberts, com la plaça de la Llibertat, on l’espai verd és merament representatiu.

Com sabeu jo us parlo del País Basc, des de Gasteiz, en concret; aquí, doncs, a Gasteiz la quantitat de metres quadrats per persona és de 23, a Reus n’hi ha 7, de metres quadrats per persona; és cert que a Gasteiz plou molt més i això en facilita el manteniment, però la diferència és abismal, no hi ha punt de comparació. A més, cal tenir en compte que l’Organització Mundial de la Salut aconsella que aquesta xifra es mogui entre els 10 i els 15 metres quadrats i, per tant, Reus no arriba ni a la xifra mínima. I això que el Pla General d’Ordenació Urbanística Municipal parla de la «Protecció del sòl rústic entenent com a tal: rieres, camins, conjunt de masos i arbrat d’interès històric artístic com a part important d’equilibri mediambiental, tant pels seus valors naturals i de paisatge, com per tot el sòl agrícola que no deixa de ser el gran parc de la ciutat» i que inclou la «Redefinició de les operacions de modificació del sòl urbà i dels sectors de sòl urbanitzable simplificant la gestió i millorant l’entorn i en definitiva la qualitat de vida, per tal de resoldre la problemàtica i les dificultats que s’han plantejat durant el període de vigència del pla.» Punts que crec que realment no es duen a terme.

Tampoc, en el cas de l’ARE, cal deixar-se enlluernar quan des de l’Ajuntament se’ns diu que la meitat d’aquestes edificacions seran de protecció oficial, això tampoc no les justifica, perquè es poden buscar altres alternatives per facilitar l’accés a un habitatge digne. Les xifres parlen per si soles, s’estima que hi ha un total de 6000 habitatges desocupats en tota la ciutat i aquest projecte en pretén incorporar 7000 de nous.

Però el model urbanístic, òbviament, va més enllà, no és només en el cas de l’ARE que falla, també preocupa el pla de reforma el barri del Carme, el cas de la Sedera, el projecte de polígon industrial de la carretera de Constantí i el Tecnoparc.

El barri del Carme perquè entenem que les persones afectades estan patint una voluntat especuladora sense límits que ha deixat degradar el barri perquè ara necessiti una remodelació important, sense que els afectats rebin indemnitzacions coherents amb el greuge que pateixen.

El cas de la Sedera perquè no és clar el projecte que l’Ajuntament pretén tirar-hi endavant i sembla que no tindrà massa en compte l’opinió dels veïns d’utilitzar-lo com a espai social o com a espai de serveis, perquè sembla que ja s’ha especulat amb la zona.

El projecte de polígon industrial de la carretera de Constantí perquè crec que ja hi ha altres espais destinats a aquesta finalitat –a ser polígon industrial– que, a més, no estan ocupats, ni molt menys, en la seva totalitat, posem per cas el polígon AgroReus, però sembla que tot això no es tingui en compte i només s’intenti incrementar les hectàrees de sòl industrial –que es pretén que a final del 2008 hagi crescut en 170,74 noves hectàrees, des de principi d’any– sense una vertadera gestió de l’espai al darrere.

I, finalment, el Tecnoparc perquè hi ha una manca de transparència sospitosa i s’ha parlat d’instal•lar-hi Singenta, que és productora d’aliments transgènics.

Penso, per tant, que el Pla Local de l’Habitatge amb què compta Reus s’hauria d’utilitzar per fer un estudi més a fons de les necessitats de la ciutat partint del coneixement de la seva situació real en aquests moments i promovent un desenvolupament urbanístic intensiu i no extensiu, aprofitant els espais que hi ha a la ciutat i no malbaratant-ne de nous de manera insensata i innecessària, com s’està promovent ara, un model que no beneficia gens la ciutat ni qui hi viu. Cal que es pensi més en la qualitat de vida de la gent que viu a Reus i no tant en el lucre de l’Ajuntament, o d’altres beneficiaris, que comporten altres projectes.

Educació - 29-10-08

M’agradaria parlar com a extutora d’una aula d’acollida que sóc. Ara treballo a la Universitat del País Basc, com a lectora de català, però fa uns anys treballava a secundària i, en concret, l’any que van començar les aules d’acollida se’m va assignar l’aula d’acollida de la SES Ernest Lluch i Martí de Cunit.

I bé, m’agradaria parlar com a extutora d’una aula d’acollida perquè ens van vendre, aleshores, un model d’educació que sembla que ara no es té en compte. Aleshores ens parlaven d’un alumnat nouvingut que havia de tenir com a referència la seva classe ordinària, o sigui, que passava unes hores determinades (com a màxim 12) a l’aula d’acollida i, en aquell espai tenia una tutora concreta, que era jo, en el meu cas, però realment havia de tenir com a referència la seva aula ordinària, no la d’acollida, perquè es pretenia que la persona en qüestió passés a la seva aula ordinària tan aviat com fos possible, per aconseguir que realment entrés a formar part del grup classe, o sigui que realment s’integrés. I, a més, es creia que hi havia unes determinades assignatures, com educació física, música, dibuix, anglès... que l’alumne en qüestió podia seguir encara que no entengués la llengua, bé per tractar-se d’assignatures que podia seguir només per imitació o perquè, en el cas d’anglès, les classes tampoc s’imparteixen en català.

Cal tenir en compte que parlo en passat, no perquè les aules d’acollida siguin una cosa passada, que no ho són, sinó perquè em refereixo a la meva experiència en passat, una experiència en què les coses tenien tot un sentit que ara, amb els Espais de Benvinguda Educativa, els EBE, sembla que s’ha perdut.

Aquest dilluns precisament es va posar en funcionament el primer dels tres EBE que han de funcionar com a prova pilot a Reus, el de la Salle, els altres dos s’ubicaran a l’IES Gabriel Ferrater i al CEIP Doctor Alberich i Casas. En aquest cas, la voluntat d’integrar l’alumnat brilla per la seva absència. Resulta que es pretén, en aquests espais, oferir només 4 hores diàries al matí en un espai a part de la resta d’aules, uns espais que, com molt bé diu el seu nom, només són de benvinguda educativa perquè no han de ser centres educatius reals, sinó només centres des d’on es difon la llengua i els costums locals; sense tenir en compte que, segurament, la millor manera d’aprendre certs aspectes locals és coneixent companys d’aquell mateix lloc que li ho poden ensenyar mentre comparteixen el temps després de classe, no creant situacions fictícies.

Penso que, ras i curt, es tracta d’una mesura per retardar l’entrada d’aquest alumnat a les aules ordinàries, lluny, per tant, del model d’educació que se’ns havia plantejat en la formació dels tutors i de les tutores de les primeres aules d’acollida, que és el que, en tot cas, tenia sentit. I crec això, perquè després de perdre el temps a l’EBE, aquests alumnes, suposadament, passaran a les aules d’acollida, que no deixen d’existir, i, finalment, després de tot aquest procés, després d’haver perdut tot un temps importantíssim per poder rebre els coneixements que un altre alumne de la mateixa edat està rebent en la seva aula, després, doncs, s’integraran amb tota “normalitat” (perquè la normalitat ja l’ha perdut en tot aquest procés) a les aules ordinàries.

És cert que l’arribada constant d’alumnes nouvinguts dificulta molt les classes a un mestre o professor, però aquesta no és la fórmula més idònia per resoldre el problema. L’alumne nouvingut passa a ser l’últim a tenir-se en compte, perquè realment se li està fent un flac favor en passar per aquests EBE, ja que no fa res més que, com deia, perdre el temps. Per què només ha d’assistir a un espai, no a una classe normal? I per què ha de passar-hi només quatre hores? Com a alumne que és crec que té tot el dret d’entrar directament en una classe en la qual realment estigui aprenent alguna cosa i passar-hi més de quatre hores, com qualsevol altre alumne, tal com marca l’escolarització, perquè, a més, què ha de fer, si no, en les altres hores? No se l’està ajudant pas, per tant; per ajudar-lo cal dotar-lo dels coneixements necessaris per seguir les classes tan aviat com sigui possible, per perdre el mínim de classes possible, i perquè passi ràpidament a ser un alumne més, si és que volem que aquest alumne progressi adequadament. ¿O és que ja d’entrada es creu que aquest alumne no pot progressar adequadament i, per això, se l’exclou?

Si realment volem formar correctament els nouvinguts, que formen part de les noves fornades de catalans, perquè puguin tirar el país endavant, s’està fent molt maldestrament. Cal, realment, canviar de plantejament i buscar d’altres sortides. Cal una injecció de personal més gran als centres educatius, especialment als centres educatius públics que són els que la LEC deixa més desemparats; una injecció que faciliti les classes als professors de manera que, així, puguin atendre amb l’atenció deguda cadascun dels seus alumnes, no treure-se’ls de sobre d’aquesta manera, perquè, a més, cal no oblidar que estan en edat escolar i, per tant, en edat d’aprendre i que ja s’espavilen per ells mateixos.

És clar que es basteix tot amb paraules molt políticament correctes i es ven aquesta mesura segregadora com la més acollidora, però si anem al fons de la qüestió, si s’analitza amb deteniment, la veritat fa feredat, precisament per aquesta hipocresia en les paraules: es parla d’acollida quan realment es pretén tot el contrari.

En tot cas, la política suposadament d’acollida, de bona acollida, que es pretén amb els EBE pot integrar-se dins de les aules d’acollida, reforçant-les; tot i que, de fet, això que es diu amb paraules tan manyagues com oferir una atenció personal al nen o nena en qüestió i també als seus pares, per acollir-los degudament, és una cosa que cada centre educatiu ha de fer, o hauria de fer, independentment de si té o no EBE o aula d’acollida.

Només una última apreciació, realment els punts bàsics dels plans educatius d’entorn que es basen en una educació integral (o sigui aplicada en tots els àmbits), contínua, arrelada, cohesionadora (o sigui, aplicant-se des del punt de vista de la integració), inclusiva (o sigui, que s’inclou a tothom dins del model) i en xarxa (o sigui que ens en fa a tots responsables); aquests punts s’estan aplicant en el cas dels EBE? No creieu que trontolla una mica la cosa? I que de vegades es veu el llautó a aquells que s’omplen la boca de paraules magnífiques que, saben, que a l’hora de la veritat es quedaran en fum? Aquesta no és una manera molt estranya de promoure la integració social?

Bé, espero que l’equivocació es faci evident, tan evident que sigui necessària una rectificació de la planificació d’acollida prevista en els centres educatius, si és que realment es vol fer alguna cosa de profit amb tot l’allau de nouvinguts que tenim; en cas contrari això només pot guetitzar la societat i crear una situació de difícil convivència, i, això, crec que no ho volem pas!