6 de set. 2011

Fem pinya a favor del català, ara en l’educació!

El català un cop més esdevé tema de debat, ara és la immersió lingüística que es posa en dubte i que trontolla sempre, és clar, a favor d’una llengua espanyola imperialista, hegemònica i prepotent. La resposta de la societat catalana ha de ser ferma, sense vacil•lacions, i si convé ha de passar per la desobediència civil; la societat catalana, això sí, en tota la seva magnitud, perquè no és només al Principat de Catalunya on cal reivindicar el català a l’escola, la situació dels altres territoris encara és més deplorable.
Malauradament més de 30 anys després de la mort del dictador encara se’ns fa evident que ho va deixar tot «atado y bien atado», que lluny de tirar endavant anem de recules, perquè hi ha qui malda perquè així sigui i, és clar, no ho oblidem, mal que pesi a molts, encara cueja l’esperit del Generalísimo, una bona prova n’és la pervivència de la reialesa espanyola que va nombrar ell mateix.
Això ens mostra que hem d’estar sempre amatents, perquè s’aprofita qualsevol ocasió per fer-nos caure. I no només a l’estat espanyol, l’estat francès no es queda enrere; junts continuen obsessionats a destruir la nostra identitat com a poble. És gràcies a l’esforç de centenars de catalans i catalanes al llarg dels darrers 300 anys que avui és possible encara estar parlant amb i sobre la nostra llengua. Sense aquest esforç i aquesta lluita no hauria estat possible. Cal que continuem en la mateixa línia, sense defallir.
Ara és el torn de qüestionar l’escola, tot i que la situació lingüística lamentable no se cenyeixi només en aquest àmbit; en molts altres, com el de la justícia, la situació del català flaqueja per totes bandes. Els estudis sociolingüístics més recents mostren que la situació del català dista molt de ser la desitjable, per la qual cosa és evident que cal donar-li més embranzida, no treure-li’n i incidir en la creació d’una societat dividida i guetitzada. Malgrat tot, al Principat de Catalunya, després d’aconseguir un model d’escola –amb el català com a llengua vehicular– que des del 1983 ha estat símbol de cohesió i normalització lingüística, però també després de perdre bous i esquelles en l’elaboració d’un Estatut que se’ns va retallar per totes bandes, també des del punt de vista lingüístic; ara veiem perillar aquest model sense saber massa bé com sortir-nos-en més enllà de presentar recursos a qui no pretén que el català prosperi i de vindicar la desobediència civil davant la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per demostrar que aquesta decisió no és democràtica i que el poble català no l’acata.
Hem de tenir en compte, però, que la situació de la nostra escola i la nostra llengua no comença i s’acaba al Principat; el nostre país, els nostres Països Catalans, abarca molt més enllà. No podem caure en l’error de creure’ns les fronteres que els estats espanyol i francès ens han imposat. Parlar de poble, de llengua i de cultura, implica tenir en compte tot el marc nacional.
La situació, per tant, és molt més complexa i preocupant, tot i cenyir-nos només en l’àmbit de l’educació. A la Franja de Ponent, l’escola és exclusivament en castellà i les catalanes i els catalans que hi viuen veuen vulnerats tots els seus drets lingüístics com a catalanoparlants. Al País Valencià, Escola Valenciana en aquests moments també es troba en una situació de lluita contra el decret impulsat per Alejandro Font de Mora (PP) que pretén suprimir l’ensenyament en valencià. A les illes Balears i Pitiüses, la situació no és millor, han de batallar per evitar que la presència del català a l’escola no retrocedeixi com pretén aconseguir el PP. Per acabar, els catalans i les catalanes que viuen sota l’administració francesa, a la Catalunya del Nord, tampoc tenen reconeguts els seus drets com a catalanoparlants, i més enllà dels esforços de la Bressola, la majoria de nord-catalans i nord-catalanes no tenen dret a poder accedir a uns estudis reglats en català.
Com veiem, doncs, la situació és greu, és molt greu, fa 300 anys que és greu. I s’ha demostrat històricament que només els catalans i les catalanes podem fer front a aquest intent de genocidi cultural. El problema no és ni lingüístic ni cultural, es tracta d’un problema polític; ¿com si no s’entén que tres famílies hagin causat aquest enrenou al Principat i que les desenes de milers de famílies que al País Valencià any rere any exigeixen l’ensenyament en valencià no se’n surtin? Al darrere hi ha la voluntat d’eliminar-nos com a poble i nosaltres hi hem de respondre amb un projecte polític ferm i contundent: el de la reconstrucció i l’alliberament nacional dels Països Catalans. I aquest projecte cal que el fem units per visibilitzar que darrere de la llengua catalana hi ha un poble que batega i que camina, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, i que no es deixa ni es deixarà trepitjar.

Cap comentari:

Publica un comentari

L'autora del bloc no es fa responsable dels comentaris que s'hi publiquin.