14 de febr. 2009

Educació - 29-10-08

M’agradaria parlar com a extutora d’una aula d’acollida que sóc. Ara treballo a la Universitat del País Basc, com a lectora de català, però fa uns anys treballava a secundària i, en concret, l’any que van començar les aules d’acollida se’m va assignar l’aula d’acollida de la SES Ernest Lluch i Martí de Cunit.

I bé, m’agradaria parlar com a extutora d’una aula d’acollida perquè ens van vendre, aleshores, un model d’educació que sembla que ara no es té en compte. Aleshores ens parlaven d’un alumnat nouvingut que havia de tenir com a referència la seva classe ordinària, o sigui, que passava unes hores determinades (com a màxim 12) a l’aula d’acollida i, en aquell espai tenia una tutora concreta, que era jo, en el meu cas, però realment havia de tenir com a referència la seva aula ordinària, no la d’acollida, perquè es pretenia que la persona en qüestió passés a la seva aula ordinària tan aviat com fos possible, per aconseguir que realment entrés a formar part del grup classe, o sigui que realment s’integrés. I, a més, es creia que hi havia unes determinades assignatures, com educació física, música, dibuix, anglès... que l’alumne en qüestió podia seguir encara que no entengués la llengua, bé per tractar-se d’assignatures que podia seguir només per imitació o perquè, en el cas d’anglès, les classes tampoc s’imparteixen en català.

Cal tenir en compte que parlo en passat, no perquè les aules d’acollida siguin una cosa passada, que no ho són, sinó perquè em refereixo a la meva experiència en passat, una experiència en què les coses tenien tot un sentit que ara, amb els Espais de Benvinguda Educativa, els EBE, sembla que s’ha perdut.

Aquest dilluns precisament es va posar en funcionament el primer dels tres EBE que han de funcionar com a prova pilot a Reus, el de la Salle, els altres dos s’ubicaran a l’IES Gabriel Ferrater i al CEIP Doctor Alberich i Casas. En aquest cas, la voluntat d’integrar l’alumnat brilla per la seva absència. Resulta que es pretén, en aquests espais, oferir només 4 hores diàries al matí en un espai a part de la resta d’aules, uns espais que, com molt bé diu el seu nom, només són de benvinguda educativa perquè no han de ser centres educatius reals, sinó només centres des d’on es difon la llengua i els costums locals; sense tenir en compte que, segurament, la millor manera d’aprendre certs aspectes locals és coneixent companys d’aquell mateix lloc que li ho poden ensenyar mentre comparteixen el temps després de classe, no creant situacions fictícies.

Penso que, ras i curt, es tracta d’una mesura per retardar l’entrada d’aquest alumnat a les aules ordinàries, lluny, per tant, del model d’educació que se’ns havia plantejat en la formació dels tutors i de les tutores de les primeres aules d’acollida, que és el que, en tot cas, tenia sentit. I crec això, perquè després de perdre el temps a l’EBE, aquests alumnes, suposadament, passaran a les aules d’acollida, que no deixen d’existir, i, finalment, després de tot aquest procés, després d’haver perdut tot un temps importantíssim per poder rebre els coneixements que un altre alumne de la mateixa edat està rebent en la seva aula, després, doncs, s’integraran amb tota “normalitat” (perquè la normalitat ja l’ha perdut en tot aquest procés) a les aules ordinàries.

És cert que l’arribada constant d’alumnes nouvinguts dificulta molt les classes a un mestre o professor, però aquesta no és la fórmula més idònia per resoldre el problema. L’alumne nouvingut passa a ser l’últim a tenir-se en compte, perquè realment se li està fent un flac favor en passar per aquests EBE, ja que no fa res més que, com deia, perdre el temps. Per què només ha d’assistir a un espai, no a una classe normal? I per què ha de passar-hi només quatre hores? Com a alumne que és crec que té tot el dret d’entrar directament en una classe en la qual realment estigui aprenent alguna cosa i passar-hi més de quatre hores, com qualsevol altre alumne, tal com marca l’escolarització, perquè, a més, què ha de fer, si no, en les altres hores? No se l’està ajudant pas, per tant; per ajudar-lo cal dotar-lo dels coneixements necessaris per seguir les classes tan aviat com sigui possible, per perdre el mínim de classes possible, i perquè passi ràpidament a ser un alumne més, si és que volem que aquest alumne progressi adequadament. ¿O és que ja d’entrada es creu que aquest alumne no pot progressar adequadament i, per això, se l’exclou?

Si realment volem formar correctament els nouvinguts, que formen part de les noves fornades de catalans, perquè puguin tirar el país endavant, s’està fent molt maldestrament. Cal, realment, canviar de plantejament i buscar d’altres sortides. Cal una injecció de personal més gran als centres educatius, especialment als centres educatius públics que són els que la LEC deixa més desemparats; una injecció que faciliti les classes als professors de manera que, així, puguin atendre amb l’atenció deguda cadascun dels seus alumnes, no treure-se’ls de sobre d’aquesta manera, perquè, a més, cal no oblidar que estan en edat escolar i, per tant, en edat d’aprendre i que ja s’espavilen per ells mateixos.

És clar que es basteix tot amb paraules molt políticament correctes i es ven aquesta mesura segregadora com la més acollidora, però si anem al fons de la qüestió, si s’analitza amb deteniment, la veritat fa feredat, precisament per aquesta hipocresia en les paraules: es parla d’acollida quan realment es pretén tot el contrari.

En tot cas, la política suposadament d’acollida, de bona acollida, que es pretén amb els EBE pot integrar-se dins de les aules d’acollida, reforçant-les; tot i que, de fet, això que es diu amb paraules tan manyagues com oferir una atenció personal al nen o nena en qüestió i també als seus pares, per acollir-los degudament, és una cosa que cada centre educatiu ha de fer, o hauria de fer, independentment de si té o no EBE o aula d’acollida.

Només una última apreciació, realment els punts bàsics dels plans educatius d’entorn que es basen en una educació integral (o sigui aplicada en tots els àmbits), contínua, arrelada, cohesionadora (o sigui, aplicant-se des del punt de vista de la integració), inclusiva (o sigui, que s’inclou a tothom dins del model) i en xarxa (o sigui que ens en fa a tots responsables); aquests punts s’estan aplicant en el cas dels EBE? No creieu que trontolla una mica la cosa? I que de vegades es veu el llautó a aquells que s’omplen la boca de paraules magnífiques que, saben, que a l’hora de la veritat es quedaran en fum? Aquesta no és una manera molt estranya de promoure la integració social?

Bé, espero que l’equivocació es faci evident, tan evident que sigui necessària una rectificació de la planificació d’acollida prevista en els centres educatius, si és que realment es vol fer alguna cosa de profit amb tot l’allau de nouvinguts que tenim; en cas contrari això només pot guetitzar la societat i crear una situació de difícil convivència, i, això, crec que no ho volem pas!