Avui m’agradaria parlar de la campanya Apaguem les nuclears engegada pels Jóvens de les Terres de l'Ebre i la Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya (CANC), una campanya que pretén evitar que es renovin les llicències de les centrals nuclears d'Ascó i Vandellòs. La renovació d'aquestes llicències s'ha d'estudiar, perquè caduquen, a partir de l'any que ve, i es pretén evitar que es dugui a terme per acabar amb les centrals nuclears. En cas contrari, en cas que no s’eviti la seva renovació, el Ministerio d’Indústria parla de donar-los 20 anys més de vida.
De moment, l'objectiu principal de la seva campanya és recollir signatures, que faran arribar al Parlament de Catalunya com a proposta de resolució per exigir que no es renovin les llicències i mostrar, amb les signatures, que és molta la gent que ho veu així. Ja són molts els col•lectius que s’han sumat a la iniciativa, però cal que tots siguem conscients de què ens hi juguem i que actuem amb conseqüència. Del web apaguemlesnuclears.cat es pot baixar el full de signatures, però segur que ben aviat als punts habituals de Reus podrem trobar-lo; és la seguretat de tots i totes que està en joc, de manera que no podem deixar de donar-hi suport. Recordem, tot i que tots ho sabem ja, que l’energia nuclear té efectes molt nocius sobre la salut i el medi, sobretot si se’n considera tot el cicle, des de la mineria de l’urani fins als residus: radiacions ionitzants que provoquen mutacions, malformacions, càncers; enormes emissions de CO2...
La campanya es va presentar el passat 7 de març amb 2.000 signatures al darrere i s’està organitzat a través d’assemblees territorials i, precisament, el dissabte passat es va crear la territorial del Camp.
A part de les signatures, també es vol fer recordar a Zapatero que es va comprometre a presentar un pla de tancament de les nuclears amb un termini raonable. El seu executiu va afirmar apostar per reduir progressivament el pes de l’energia nuclear –que suposa al voltant del 20% del total– i, al mateix temps, augmentar el de les renovables i ara és el moment de demostrar aquesta aposta, sobretot amb Garoña que és la primera central nuclear de qui caduca la llicència. La seva decisió, d’allargar o no la vida de les centrals nuclears, suposadament, anirà lligada a l’informe que en cada cas en faci el Consell de Seguretat Nuclear (CSN), de manera que si d’aquesta anàlisi se’n desprengués que les instal•lacions no són segures, s’haurien de tancar, mentre que si la resposta és positiva, malgrat tots els incidents, la decisió definitiva serà la del Govern.
En el cas d’Ascó i Vandellòs, doncs, és al 2010 i al 2011 quan vencen les llicències (Ascó I i Vandellós II, el 2010 i Ascó II el 2011) i la no renovació d’aquestes llicències significaria el començament del compliment de la promesa del senyor Zapatero i el començament de la fi de les nuclears a l’estat espanyol.
La campanya, però, no només qüestiona l'energia nuclear, sinó que, de fet, planteja tot un canvi de model energètic; un canvi de model necessari perquè avui dia el 70% de les incidències nuclears de l'estat es registren a Ascó i a Vandellòs, de manera que només representen un gran perill per la seguretat i la salut de la població. De fet, les tres que funcionen a casa nostra han tingut, en els darrers anys, amb el 40 per cent de la potència de totes les centrals nuclears de l’estat, més del 60 per cent dels incidents comunicables al CSN i el 75 per cent dels incidents greus.
Recordo, a més, que la creació de les centrals nuclears va lligada a la indústria armamentística i que després se n’hi han donat altres usos, però que ha representat un gran fiasco per la gran dificultat a l’hora de controlar-les, de controlar que no hi hagi fuites de gasos radioactius perquè qualsevol mínima fissura pot provocar un dany irreversible.
Com deia, els accidents, o «anomalies» a les centrals d’Ascó i Vandellòs són nombrosos, però sovint s’amaguen o, si més no, la informació que es facilita no és massa fidedigne, com és el cas de l’últim incident que ha trascendit de la central d’Ascó, el de l’abril del 2008, quan es va informar del problema amb un reactor per la dispersió de matèria radioactiva, tot i que 5 mesos abans (novembre 2007) també hi havia hagut una fuita i s’havia silenciat.
La zona sud del Principat està molt mal tractada en aquest sentit, el de la seguretat de les persones, per l’acumulació no només de centrals nuclears sinó també de petroquímiques i fàbriques diverses, no en va és la zona on més asmàtics hi ha, per exemple. Ja és hora, per tant, que, com a mínim, les centrals nuclears deixin de funcionar, tenint en compte que, malgrat tot, encara hi ha tot un llarg període de possible radiació després de dur-ne a terme el tancament, amb els residus. És amb les nostres vides que es juga per obtenir una electricitat que nosaltres, els afectats, no necessitem, ja que majoritàriament aquesta electricitat va cap a França; no podem permetre, doncs, que es jugui amb les nostres vides perquè alguns n’obtinguin un benefici econòmic i, a més, nosaltres n’anem pagant el manteniment. Les Terres de l’Ebre que és on s’ubiquen les tres centrals nuclears a què faig referència no s’han vist pas compensades amb una major riquesa social i material. La Ribera d’Ebre, la primera comarca catalana en PIB, és de les darreres en renda familiar disponible i de les primeres en pobresa oficial. Ascó i Vandellòs no han fet sinó perdre població des que hi ha les nuclears
Les alternatives són moltes i a l’abast, tenim l’energia solar, la fotovoltaica, la geotèrmica, la de la biomassa... i, sobretot, una política d’estalvi energètic ben conduïda, per tal de ser molt més respectuosos amb la salut i el medi; de manera que l’aposta per les centrals nuclears es pot deixar de banda.
Aquest divendres, per si algú se’n vol informar millor, hi ha un acte de presentació de la campanya a 2/4 de 8 a l’auditori Felip Pedrell de Tortosa amb Xavier Garcia (escriptor i periodista), Marcel Coderch (enginyer), Sergi Saladié (geògraf), Antonio Ribes (exregidor d’Ascó) i Juli Loras (membre de la campanya).
Si no, aneu al web de la campanya: apaguemlesnuclears.cat.
12 de març 2009
4 de març 2009
Polígon de la ctra. del Morell - 4-3-09
Avui m’agradaria començar fent referència a una data clau per a Vitòria-Gasteiz i per la democràcia o el que ells, els que manen, ens volen fer creure que és democràcia, la data històrica del 3 de març del 1976, quan després d’un període de molta tensió entre els treballadors i la patronal va esclatar una batalla campal per part de la policia que era qui duia les armes en contra dels treballadors que s’havien reunit en una església de la qual els va fer fora, tenint l’església envoltada, amb gasos lacrimògens que van tirar dins de l’església, de fet aquest és el primer cas en què la policia atemptava contra una església i que fins i tot s’hi va atrevir a entrar. El resultat de tot plegat van ser 5 morts i molts altres greument ferits, en una població que porta per sempre més escrit a la pell aquells fets i que, després, encara va haver de suportar durant un llarg període de temps un estat d’excepció. I tot això, com deia, el 1976, després de la mort de Franco i quan tot semblava que havia de ser d’una altra manera. Es demostrava així que la democràcia era una gran fal•làcia i que no es tractava de res més que de continuïtat d’un règim que volien disfressar-nos amb paraules i amb alguns fets simbòlics i que encara cueja, prova d’això és la manca, encara ara, de justícia en aquests fets, que si ve tenien de responsable la patronal que comptava amb el suport franquista, al darrere de tot hi havia el franquista de pro que hi havia era Fraga Iribarne que, com tots sabem, malgrat ser el responsable de nombroses morts injustes, morirà el llit com ja va fer Franco. Indignant. Com a mínim cal ser-ne conscients i tenir-ho ben present, com a casa nostra ens ho demostra la cançó “Campanades a morts” de Lluís Llach i la pel•lícula Llach: la revolta permanent. Siguem-ne conscients, doncs, i no permetem que ells se’n surtin, perquè malgrat que a l’estat espanyol la justícia sigui injusta, no els podem deixar sortir-se amb la seva. Cal que no oblidem i que perseguim l’autèntica democràcia.
Fet aquest apunt i centrant-me més en Reus, m’agradaria fer referència a l’acte d’aquest dissabte realitzat per l’Esquerra Independentista del Camp (EIC), un acte que va servir per sumar-se a la protesta dels afectats pel polígon industrial projectat a la carretera del Morell per reclamar una resposta de l’Ajuntament que contempli les seves queixes i que no aposti com sembla que vol fer per una proposta especulativa que no té en compte les persones que viuen en aquesta zona i que, malgrat que ja hi hagi altres polígons industrials a la ciutat, sense plena ocupació i sense previsió de demanda, al contrari, ja hem vist que ha passat amb l’empresa Llaza, i que aquest quedi molt a prop de la ciutat, volen tirar endavant; per això els afectats han creat la plataforma Martí Verd per lluitar per defensar els seus habitatges. Sembla ser que s'haurien d’enderrocar els masos que quedarien en mig d'un carrer i la resta, haurien de pagar les millores que suposaria un polígon que no volen i que no els beneficiaria en cap cas. Les famílies afectades, que són una vintena, creuen que seria més oportú reconvertir la zona en residencial i no pas en un polígon industrial.
Per tot això l’EIC dissabte passat va organitzar una calçotada reivindicativa en un dels masos afectats. Es va pintar un mural amb el lema ‘No al polígon’ i es van col•locar petites pancartes mostrant el rebuig al projecte planificat en aquella zona, a part d’informar sobre el tema, com van fer dos membres de la plataforma. La jornada va comptar amb molta assistència per donar suport als afectats, en un acte que, a més, va servir perquè l’EIC es pugui autogestionar i pugui realitzar nous actes i noves activitats.
Aquest acte s’inclou dins de la campanya iniciada l’any passat per l’EIC "Gent del Camp! Aturem l'ofensiva del ciment", en la qual en concret els col•lectius de l'Esquerra Independentista de Reus (dins de la qual hi ha entitats com Maulets Baix Camp, l’Assemblea de Joves de Reus i la CUP de Reus) ja han anat exigint una altra manera de veure i de gestionar la política urbanística de la ciutat, per la qual cosa ens hem posicionat en contra de projectes com l'ARE, la Sedera, el centre comerical del Parc Sant Jordi o aquest mateix polígon industrial.
Tot això em recorda un escrit de Biel Mesquida: Acrollam, en què en parlar de la destrucció urbanística de Mallorca i tot el que s’està perdent duent a terme aquesta tasca especulativa del territori, el ciment també pateix, pateix amb nosaltres, perquè s’adona de la barbàrie que s’està cometent amb ell. Si els polítics no reaccionen, ans al contrari, ens demostren que la seva aposta és totalment especulativa i no es respecta la gent que malda per viure tan bé com pot, tan bé com sap, a casa seva, sense voler que la hi facin fora, és el poble que els ha de demostrar que es tracta de casa nostra i que si ells no la valoren, nosaltres sí i que volem el territori digne i durador.
Fet aquest apunt i centrant-me més en Reus, m’agradaria fer referència a l’acte d’aquest dissabte realitzat per l’Esquerra Independentista del Camp (EIC), un acte que va servir per sumar-se a la protesta dels afectats pel polígon industrial projectat a la carretera del Morell per reclamar una resposta de l’Ajuntament que contempli les seves queixes i que no aposti com sembla que vol fer per una proposta especulativa que no té en compte les persones que viuen en aquesta zona i que, malgrat que ja hi hagi altres polígons industrials a la ciutat, sense plena ocupació i sense previsió de demanda, al contrari, ja hem vist que ha passat amb l’empresa Llaza, i que aquest quedi molt a prop de la ciutat, volen tirar endavant; per això els afectats han creat la plataforma Martí Verd per lluitar per defensar els seus habitatges. Sembla ser que s'haurien d’enderrocar els masos que quedarien en mig d'un carrer i la resta, haurien de pagar les millores que suposaria un polígon que no volen i que no els beneficiaria en cap cas. Les famílies afectades, que són una vintena, creuen que seria més oportú reconvertir la zona en residencial i no pas en un polígon industrial.
Per tot això l’EIC dissabte passat va organitzar una calçotada reivindicativa en un dels masos afectats. Es va pintar un mural amb el lema ‘No al polígon’ i es van col•locar petites pancartes mostrant el rebuig al projecte planificat en aquella zona, a part d’informar sobre el tema, com van fer dos membres de la plataforma. La jornada va comptar amb molta assistència per donar suport als afectats, en un acte que, a més, va servir perquè l’EIC es pugui autogestionar i pugui realitzar nous actes i noves activitats.
Aquest acte s’inclou dins de la campanya iniciada l’any passat per l’EIC "Gent del Camp! Aturem l'ofensiva del ciment", en la qual en concret els col•lectius de l'Esquerra Independentista de Reus (dins de la qual hi ha entitats com Maulets Baix Camp, l’Assemblea de Joves de Reus i la CUP de Reus) ja han anat exigint una altra manera de veure i de gestionar la política urbanística de la ciutat, per la qual cosa ens hem posicionat en contra de projectes com l'ARE, la Sedera, el centre comerical del Parc Sant Jordi o aquest mateix polígon industrial.
Tot això em recorda un escrit de Biel Mesquida: Acrollam, en què en parlar de la destrucció urbanística de Mallorca i tot el que s’està perdent duent a terme aquesta tasca especulativa del territori, el ciment també pateix, pateix amb nosaltres, perquè s’adona de la barbàrie que s’està cometent amb ell. Si els polítics no reaccionen, ans al contrari, ens demostren que la seva aposta és totalment especulativa i no es respecta la gent que malda per viure tan bé com pot, tan bé com sap, a casa seva, sense voler que la hi facin fora, és el poble que els ha de demostrar que es tracta de casa nostra i que si ells no la valoren, nosaltres sí i que volem el territori digne i durador.
Caramella: 10 anys - 25-2-09
Avui m’agradaria parlar dels actes de celebració del desè aniversari de la revista Caramella, una revista que editada per Carrutxa, solc i Tramús, que va veure el seu primer número el 1999, tracta sobre música i cultura popular. L’acte servirà per presentar el número 20 de la revista que, justament ara que hi ha tot l’enrenou al voltant del tema del foc, de la qual cosa ja en vaig parlar fa dos dimecres, precisament tracta sobre aquest tema: “El foc a la festa” i s’hi parla de la importància d’aquest element en les festes dels Països Catalans, com les festes de Sant Antoni, la Patum, les falles de l'Alta Ribagorça, el bestiari festiu de foc... D’aquesta manera s’aprofundeix i s’analitza aquesta presència viva, la del foc, en les nostres festes. També, i per celebrar el desè aniversari de la revista, s’inclou un DVD de regal sobre la festa de Sant Antoni a Artà. A part del tema del foc, però, hi trobem, també articles sobre músics com Carles Belda, Jaume Blanch lo Xato o el festival Folk Sona, i sobre les ximbombades, l'alfàbrega i les festes populars o l'Any Amades.
L’acte de celebració d’aquests deu anys de Caramella serà aquest dissabte a l’Arxiu Muncipal de Reus i pren per títol La lírica de la lluita: cançons, idees i revolució per tractar el cançoner popular que van generar els moviments socials en el primer terç del segle xx, el repertori de la guerra civil i la postguerra o la vigència de la cançó com a eina de reivindicació o de cohesió ideològica. L’acte començarà a les 10 del matí amb Salvador Palomar que parlarà sobre la importància de la cançó durant la guerra civil, després serà Francesc Cortés qui parlarà d’Identitat, lluita i revolució; Anna Costal farà referència als himnes franquistes, Dolors Marín a la idea cantada i Jaume Ayats al fet de cantar a les tavernes abans, durant i després de la guerra. A la tarda es reprendrà la jornada a les 4 amb Joaquim Rabaseda que es pregunta De qui és Wagner, Marisa Magaldi que tractarà sobre les tortures sonores i música als camps de concentració, Isabel Ferrer sobre els balls i les rondes com a construcció de gènere a la postguerra i, finalment, hi haurà una taula rodona amb Biel Majoral, Josep Vicent Frechina i Artur Gaya entorn de la cançó com a transmissor d’idees i revolució, avui.
I vull parlar d’aquest acte perquè crec que cal felicitar la gent que hi ha darrere Caramella per la iniciativa, una iniciativa que contribueix a aquesta recuperació de la memòria històrica que tant en voga està, però que hi contribueix des de la base més popular, que sovint no es té en compte i que, sovint també, és la que més va patir perquè és la que es trobava al front de batalla. Crec que el programa, per tant, és molt encertat i espero que la gent s’animi a participar en la jornada que ens han preparat; una jornada que es clourà amb Biel Majoral que després de participar en la taula rodona ens presentarà el seu darrer treball Cançons republicanes, amb el qual ret homenatge a Pere Capellà que, durant la República va publicar un llibre homònim; Biel Majoral, però inclou, també, altres textos poètics que ens brinden la tenacitat i el sofriment d’una gent que no volia deixar-se doblegar, d’una gent que va lluitar i va patir, per tant, pels seus ideals; així, a part de Pere Capellà, hi ha textos i poemes de Joan Brossa, Agustí Bartra, Joan Oliver, Blai Bonet, Miquel Ferrà, Josep Palau i Fabre, Màrius Torres... Textos que ens evoquen l’esperit de llibertat que es va viure en temps de la República. Un treball que ha estat possible gràcies a la tasca investigadora de Biel Majoral a partir de la qual s’han pogut recopilar tots els textos que canta. Si abans ja felicitava la gent de Caramella per la iniciativa i animava la gent a assistir aquest dissabte a l’Arxiu Municipal, en relació al nou treball de Biel Majoral, penso que no ens el podem deixar perdre, que hem d’aprofitar que la gent de Caramella ens l’ofereix al costat de casa, perquè si en qualsevol cas Biel Majoral és tot un emblema, amb aquest treball encara promet molt més.
L’acte de celebració d’aquests deu anys de Caramella serà aquest dissabte a l’Arxiu Muncipal de Reus i pren per títol La lírica de la lluita: cançons, idees i revolució per tractar el cançoner popular que van generar els moviments socials en el primer terç del segle xx, el repertori de la guerra civil i la postguerra o la vigència de la cançó com a eina de reivindicació o de cohesió ideològica. L’acte començarà a les 10 del matí amb Salvador Palomar que parlarà sobre la importància de la cançó durant la guerra civil, després serà Francesc Cortés qui parlarà d’Identitat, lluita i revolució; Anna Costal farà referència als himnes franquistes, Dolors Marín a la idea cantada i Jaume Ayats al fet de cantar a les tavernes abans, durant i després de la guerra. A la tarda es reprendrà la jornada a les 4 amb Joaquim Rabaseda que es pregunta De qui és Wagner, Marisa Magaldi que tractarà sobre les tortures sonores i música als camps de concentració, Isabel Ferrer sobre els balls i les rondes com a construcció de gènere a la postguerra i, finalment, hi haurà una taula rodona amb Biel Majoral, Josep Vicent Frechina i Artur Gaya entorn de la cançó com a transmissor d’idees i revolució, avui.
I vull parlar d’aquest acte perquè crec que cal felicitar la gent que hi ha darrere Caramella per la iniciativa, una iniciativa que contribueix a aquesta recuperació de la memòria històrica que tant en voga està, però que hi contribueix des de la base més popular, que sovint no es té en compte i que, sovint també, és la que més va patir perquè és la que es trobava al front de batalla. Crec que el programa, per tant, és molt encertat i espero que la gent s’animi a participar en la jornada que ens han preparat; una jornada que es clourà amb Biel Majoral que després de participar en la taula rodona ens presentarà el seu darrer treball Cançons republicanes, amb el qual ret homenatge a Pere Capellà que, durant la República va publicar un llibre homònim; Biel Majoral, però inclou, també, altres textos poètics que ens brinden la tenacitat i el sofriment d’una gent que no volia deixar-se doblegar, d’una gent que va lluitar i va patir, per tant, pels seus ideals; així, a part de Pere Capellà, hi ha textos i poemes de Joan Brossa, Agustí Bartra, Joan Oliver, Blai Bonet, Miquel Ferrà, Josep Palau i Fabre, Màrius Torres... Textos que ens evoquen l’esperit de llibertat que es va viure en temps de la República. Un treball que ha estat possible gràcies a la tasca investigadora de Biel Majoral a partir de la qual s’han pogut recopilar tots els textos que canta. Si abans ja felicitava la gent de Caramella per la iniciativa i animava la gent a assistir aquest dissabte a l’Arxiu Municipal, en relació al nou treball de Biel Majoral, penso que no ens el podem deixar perdre, que hem d’aprofitar que la gent de Caramella ens l’ofereix al costat de casa, perquè si en qualsevol cas Biel Majoral és tot un emblema, amb aquest treball encara promet molt més.
David de la Fornal - 11-2-09
Avui m’agradaria parlar del David de la Fornal a qui Isabel Gallardo del jutjat penal número 15 de Barcelona ha ordenat l'empresonament i l’ha ordenat per uns fets que ja han prescrit: declarar-se insubmís i uns fets ocorreguts el 12 d’octubre del 1998.
Ahir es va presentar una querella contra la jutgessa Isabel Gallardo, per un delicte de prevaricació, que van signar a títol individual, els dos regidors de la CUP de Vilafranca del Penedès, d'on és el David de la Fornal, Xavier Navarro i Otger Amatller, a més dels sindicats Coordinadora Obrera Sindical i CSC Intersindical, tots dos vinculats a l'esquerra independentista. I dic això per què és que és evident que senzillament el que es pretén en anar en contra del David de la Fornal és atacar l’esquerra independentista, en especial, però, en defintiva, tots els que manifesten sense problemes la seva negació davant del fet de fer-nos pertànyer a l'estat espanyol, com en tants altres casos s’ha mostrat; l’exemple més proper, potser és el del Franki de Terrassa, però tots tenim a la memòria molts d’altres casos com els dels joves de Torà i un llarg etcètera.
Penso que cal que siguem conscients que l’atac contra el David de la Fornal no és, com dic, per uns fets que han prescrit, sinó per la continuïtat en la seva lluita, la lluita de l’esquerra independentista, la lluita en contra del que ens imposen i que nosaltres ens resistim a acceptar, perquè nosaltres tenim clar qui som i què volem; i crec que és aquest fet de tenir clares les coses el que els fa perdre l’enteniment i arribar a situacions grotesques com la del David de la Fornal, o com la, per posar un altre exemple, de l’Èric Bertran i el seu Exèrcit del Fènix i, en aquest darrer cas, cal tenir en compte que quan va demanar que li tornessin l’ordinador que li havien pres, li van tornar, però això sí, dins d'una bossa de l'empresa DIA que l'havia denunciat i l'havia portat jovenet com era a patir els tribunals madrilenys; amb això només vull dir que no tenen vergonya i que el pretenen és fer-nos desistir, sense adonar-se que amb situacions com aquestes només fan que enfortir-nos, perquè amb la solidaritat que es genera entorn els encausats aconseguim conèixer-nos més tots i totes i així estem tots i totes més en contacte, més units, perquè davant de l’actuació lamentable que la justícia espanyola, sovint amb la complicitat de la catalana, duu a terme en contra nostra són moltes les accions de suport que hi ha al darrere; tot i que, és clar, mai està de més qualsevol altra acció, perquè si continuen passant situacions de l’estil és que els altres encara no tenen clar que a nosaltres no ens prenen el pèl, que som plenament conscients del que hi ha al darrere i que no ho aconseguiran.
Avui és el David de la Fornal per declarar-se insubmís, un fet totalment prescrit, ja que el 2002 es va promulgar una llei,la llei orgànica 3/2002, segons la qual els antecedents per insubmissió al servei militar havien de ser cancel•lats a causa de l'abolició de la mili i del delicte d'insubmissió; i per uns fets ocorreguts el 12 d'octubre del 1998 que van prescriure el 2005. Demà pot ser qualsevol dels que ens movem per aconseguir un país lliure, pel simple fet de voler-ho, com va passar per exemple, tot i que en una altra escala, amb tres joves Maulets de Reus a qui van obrir diligències acusant-los d’unes pintades sense tenir-ne cap prova i a qui se’ls va requisar tot el material de Maulets que portaven.
Ahir es va presentar una querella contra la jutgessa Isabel Gallardo, per un delicte de prevaricació, que van signar a títol individual, els dos regidors de la CUP de Vilafranca del Penedès, d'on és el David de la Fornal, Xavier Navarro i Otger Amatller, a més dels sindicats Coordinadora Obrera Sindical i CSC Intersindical, tots dos vinculats a l'esquerra independentista. I dic això per què és que és evident que senzillament el que es pretén en anar en contra del David de la Fornal és atacar l’esquerra independentista, en especial, però, en defintiva, tots els que manifesten sense problemes la seva negació davant del fet de fer-nos pertànyer a l'estat espanyol, com en tants altres casos s’ha mostrat; l’exemple més proper, potser és el del Franki de Terrassa, però tots tenim a la memòria molts d’altres casos com els dels joves de Torà i un llarg etcètera.
Penso que cal que siguem conscients que l’atac contra el David de la Fornal no és, com dic, per uns fets que han prescrit, sinó per la continuïtat en la seva lluita, la lluita de l’esquerra independentista, la lluita en contra del que ens imposen i que nosaltres ens resistim a acceptar, perquè nosaltres tenim clar qui som i què volem; i crec que és aquest fet de tenir clares les coses el que els fa perdre l’enteniment i arribar a situacions grotesques com la del David de la Fornal, o com la, per posar un altre exemple, de l’Èric Bertran i el seu Exèrcit del Fènix i, en aquest darrer cas, cal tenir en compte que quan va demanar que li tornessin l’ordinador que li havien pres, li van tornar, però això sí, dins d'una bossa de l'empresa DIA que l'havia denunciat i l'havia portat jovenet com era a patir els tribunals madrilenys; amb això només vull dir que no tenen vergonya i que el pretenen és fer-nos desistir, sense adonar-se que amb situacions com aquestes només fan que enfortir-nos, perquè amb la solidaritat que es genera entorn els encausats aconseguim conèixer-nos més tots i totes i així estem tots i totes més en contacte, més units, perquè davant de l’actuació lamentable que la justícia espanyola, sovint amb la complicitat de la catalana, duu a terme en contra nostra són moltes les accions de suport que hi ha al darrere; tot i que, és clar, mai està de més qualsevol altra acció, perquè si continuen passant situacions de l’estil és que els altres encara no tenen clar que a nosaltres no ens prenen el pèl, que som plenament conscients del que hi ha al darrere i que no ho aconseguiran.
Avui és el David de la Fornal per declarar-se insubmís, un fet totalment prescrit, ja que el 2002 es va promulgar una llei,la llei orgànica 3/2002, segons la qual els antecedents per insubmissió al servei militar havien de ser cancel•lats a causa de l'abolició de la mili i del delicte d'insubmissió; i per uns fets ocorreguts el 12 d'octubre del 1998 que van prescriure el 2005. Demà pot ser qualsevol dels que ens movem per aconseguir un país lliure, pel simple fet de voler-ho, com va passar per exemple, tot i que en una altra escala, amb tres joves Maulets de Reus a qui van obrir diligències acusant-los d’unes pintades sense tenir-ne cap prova i a qui se’ls va requisar tot el material de Maulets que portaven.
Levantina de Seguridad - 4-2-09
Avui m’agradaria parlar de la concessió que s’ha fet del control d’accés i de la vigilància a l’empresa Levantina de Seguridad sobre el patrimoni històric del Museu d'Història de Catalunya a la vegueria del Camp i de les Terres de l'Ebre, o sigui al Castell d’Escornalbou (el Baix Camp), al Castell de Miravet (la Ribera d’Ebre) i a la Cartoixa d’Escaladei (el Priorat). I me n’agradaria parlar perquè considero que és indignant que es doni aquesta concessió a aquesta empresa que és coneguda per ser propietat de José Luís Roberto, fundador del partit d'extrema-dreta España 2000 i president de l’Asociación Nacional de Empresarios de Locales de Alterne, és a dir del col•lectiu que reuneix els propietaris de locals on s'exerceix la prostitució.
L'empresa de seguretat Levantina de Seguridad, que forma part del grup empresarial Grupo Levantina, té múltiples antecedents d'agressions de caràcter xenòfob, homòfob i feixista tant al País Valencià com al Principat, territoris on desenvolupa la seva activitat empresarial.
L'empresa de seguretat la componen en molts casos ex-policies nacionals i ex-guàrdia civils que, sovint, es dediquen a realitzar tasques de seguretat en locals de prostitució i discoteques al País Valencià. Però, Levantina de Seguridad també té una delegació a Tarragona, des d'on està intentant de fa anys introduir-se en el mercat de les comarques del Camp. De fet, fa uns anys, l'Ajuntament de Reus va contractar aquesta empresa i arran d’una campanya de protesta es va aconseguir rescindir el conveni contret. Ara es tracta d’aconseguir el mateix.
Per tenir una mica més de referents de qui és José Luis Roberto, cal tenir en compte que a ell es vinculen diversos gimnasos, algun d'ells investigats per organitzar campionats il•legals d’un tipus de lluita que es diu valetudo. A més, Roberto va ser detingut durant la transició per la col•locació de dues bombes en uns trobades independentistes, fets pels quals mai va ser condemnat i ha estat acusat per diversos sectors de fundar i finançar els grups Acció Radical (actiu entre 1990 i 1995) i Front antisistema (FAS), encara que no ha estat ni tan sols jutjat per això.
Sembla ser que SOS Racisme va presentar denúncies contra l'entramat de Roberto per entendre que incitava a un odi racial, a la violència i la discriminació, permetent que en les seves manifestacions siguin corejats lemes xenòfobs, racistes i nazis. El seu discurs es basa en la immigració il•legal i amb España 2000 ha trobat l’instrument polític per introduir-se a l’àmbit del poder polític. Penso, però, que és evident que no se’ls pot donar cobertura, no es pot permetre que persones que atempten contra la llibertat d’altres persones puguin fer i desfer el que els sembli. I deixar que es tiri endavant aquesta concessió és donar peu a què així sigui.
Per això, per evitar-ho, per tal de tirar enrere aquesta decisió, es va començar des d'Internet una campanya d'enviament massiu de correus electrònics al Conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras i el responsable de Serveis Territorials de Cultura a Tarragona, Adam Manyé, perquè reconsiderin aquesta decisió i revoquin la concessió. Cultura, però, va informar que aquest contracte s'havia fet mitjançant un concurs públic convocat pel Departament d'Economia i Finances a través de la Comissió Central de Subministraments, o sigui, que Cultura no hi tenia res a veure. Per això ara la campanya s’ha redirigit al conseller d’Economia, el Sr. Antoni Castells.
Considero que és important que tots i cadascun de nosaltres mostrem el nostre enuig davant d’aquest fet i aconseguim, així, tirar enrere la decisió presa des del Departament d’Economia i Finances, perquè és molt greu que amb els diners de tots estiguem col•laborant al manteniment d’España 2000 que, precisament, es tracta d’un d’aquests partits que segons la llei de partits hauria de desaparèixer, però que, com ja he dit en altres ocasions, és evident que aquesta llei només s’aplica en un aspecte: els partits polítics de l’esquerra abertzale basca.
El Departament de Cultura de la Generalitat va justificar la contractació d'aquesta empresa dient que complia tots els requisits legals i que era l’única que s’havia presentat al concurs de procés negociat i va recordar que la filiació partidista dels propietaris de les empreses contractistes no influeix en els concursos i que, de fet, Levantina de Serveis forma part de les empreses homologades pel Ministeri d’Interior per exercir tasques de seguretat privada. Malgrat tot això no em sembla pas justificable aquesta concessió sinó al contrari perquè amb tots els problemes que sorgeixen amb els responsables de seguretat cal anar especialment amb compte a l’hora de contractar una o altra empresa i si resulta que això vol dir que no se’n pot contractar cap, em sembla que per damunt de tot ha de prevaldre l’autèntica seguretat de les persones i que hi ha d’haver un canemàs que eviti que es pugui donar una concessió amb gent amb aquests antecedents. Tornant al País Basc, allí fins i tot s’han tancat diaris i hi ha una repressió ingent pel fet de relacionar les persones amb l’esquerra abertzale. Com he dit en altres ocasions, no pot ésser que se sigui tant primmirat per una banda i tant descurat per l’altra; se’ls veu el llautó: només interessa moure’s per aconseguir controlar els espais independentistes, al preu que sigui .
Per acabar i vinculat amb tot això us convido a la taula rodona orga que hi haurà el divendres a les 19.00 a l’Arxiu Històric, a la plaça del Castell, amb Martí Mayoral, d'Alerta Solidària; el Franki de Terrassa i el Jordi Figuerola, membre del Llamp, de Reus, en ambdós casos condemnats per ultratge a la bandera espanyola, per parlar de la repressió que hem patit i que encara patim sota el títol: Ahir com avui, qüestionar Espanya és delicte.
L'empresa de seguretat Levantina de Seguridad, que forma part del grup empresarial Grupo Levantina, té múltiples antecedents d'agressions de caràcter xenòfob, homòfob i feixista tant al País Valencià com al Principat, territoris on desenvolupa la seva activitat empresarial.
L'empresa de seguretat la componen en molts casos ex-policies nacionals i ex-guàrdia civils que, sovint, es dediquen a realitzar tasques de seguretat en locals de prostitució i discoteques al País Valencià. Però, Levantina de Seguridad també té una delegació a Tarragona, des d'on està intentant de fa anys introduir-se en el mercat de les comarques del Camp. De fet, fa uns anys, l'Ajuntament de Reus va contractar aquesta empresa i arran d’una campanya de protesta es va aconseguir rescindir el conveni contret. Ara es tracta d’aconseguir el mateix.
Per tenir una mica més de referents de qui és José Luis Roberto, cal tenir en compte que a ell es vinculen diversos gimnasos, algun d'ells investigats per organitzar campionats il•legals d’un tipus de lluita que es diu valetudo. A més, Roberto va ser detingut durant la transició per la col•locació de dues bombes en uns trobades independentistes, fets pels quals mai va ser condemnat i ha estat acusat per diversos sectors de fundar i finançar els grups Acció Radical (actiu entre 1990 i 1995) i Front antisistema (FAS), encara que no ha estat ni tan sols jutjat per això.
Sembla ser que SOS Racisme va presentar denúncies contra l'entramat de Roberto per entendre que incitava a un odi racial, a la violència i la discriminació, permetent que en les seves manifestacions siguin corejats lemes xenòfobs, racistes i nazis. El seu discurs es basa en la immigració il•legal i amb España 2000 ha trobat l’instrument polític per introduir-se a l’àmbit del poder polític. Penso, però, que és evident que no se’ls pot donar cobertura, no es pot permetre que persones que atempten contra la llibertat d’altres persones puguin fer i desfer el que els sembli. I deixar que es tiri endavant aquesta concessió és donar peu a què així sigui.
Per això, per evitar-ho, per tal de tirar enrere aquesta decisió, es va començar des d'Internet una campanya d'enviament massiu de correus electrònics al Conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras i el responsable de Serveis Territorials de Cultura a Tarragona, Adam Manyé, perquè reconsiderin aquesta decisió i revoquin la concessió. Cultura, però, va informar que aquest contracte s'havia fet mitjançant un concurs públic convocat pel Departament d'Economia i Finances a través de la Comissió Central de Subministraments, o sigui, que Cultura no hi tenia res a veure. Per això ara la campanya s’ha redirigit al conseller d’Economia, el Sr. Antoni Castells.
Considero que és important que tots i cadascun de nosaltres mostrem el nostre enuig davant d’aquest fet i aconseguim, així, tirar enrere la decisió presa des del Departament d’Economia i Finances, perquè és molt greu que amb els diners de tots estiguem col•laborant al manteniment d’España 2000 que, precisament, es tracta d’un d’aquests partits que segons la llei de partits hauria de desaparèixer, però que, com ja he dit en altres ocasions, és evident que aquesta llei només s’aplica en un aspecte: els partits polítics de l’esquerra abertzale basca.
El Departament de Cultura de la Generalitat va justificar la contractació d'aquesta empresa dient que complia tots els requisits legals i que era l’única que s’havia presentat al concurs de procés negociat i va recordar que la filiació partidista dels propietaris de les empreses contractistes no influeix en els concursos i que, de fet, Levantina de Serveis forma part de les empreses homologades pel Ministeri d’Interior per exercir tasques de seguretat privada. Malgrat tot això no em sembla pas justificable aquesta concessió sinó al contrari perquè amb tots els problemes que sorgeixen amb els responsables de seguretat cal anar especialment amb compte a l’hora de contractar una o altra empresa i si resulta que això vol dir que no se’n pot contractar cap, em sembla que per damunt de tot ha de prevaldre l’autèntica seguretat de les persones i que hi ha d’haver un canemàs que eviti que es pugui donar una concessió amb gent amb aquests antecedents. Tornant al País Basc, allí fins i tot s’han tancat diaris i hi ha una repressió ingent pel fet de relacionar les persones amb l’esquerra abertzale. Com he dit en altres ocasions, no pot ésser que se sigui tant primmirat per una banda i tant descurat per l’altra; se’ls veu el llautó: només interessa moure’s per aconseguir controlar els espais independentistes, al preu que sigui .
Per acabar i vinculat amb tot això us convido a la taula rodona orga que hi haurà el divendres a les 19.00 a l’Arxiu Històric, a la plaça del Castell, amb Martí Mayoral, d'Alerta Solidària; el Franki de Terrassa i el Jordi Figuerola, membre del Llamp, de Reus, en ambdós casos condemnats per ultratge a la bandera espanyola, per parlar de la repressió que hem patit i que encara patim sota el títol: Ahir com avui, qüestionar Espanya és delicte.
Casal Despertaferro - 28-1-09
M’agradaria parlar, avui, de la reunió que hi va haver ahir entre el Casal Despertaferro i la Síndica de Greuges, Misericòrdia Vallès, a qui es va portar un document amb el qual es demostra la persecució que està patint el Casal i les entitats vinculades amb el Casal (CE Despertaferro o Assemblea de Joves de Reus); una persecució que es pateix, casualment, des de la manifestació per demanar el No al referèndum de l’Estatut del Principat. A partir d’aquesta manifestació, doncs, no han parat d’arribar multes per penjar cartells, alguns d’ells amb cel•lo sobre d'altres i, en el cas de l'Assemblea de Joves de Reus, per penjar un gran cartell en blanc on hi havia hagut una cartellera com a acte reivindicatiu perquè aquesta cartellera es reposés. Recordem, en aquest sentit, que l’Ajuntament va adquirir la responsabilitat de resoldre el problema de les cartelleres ja fa uns quants anys, el 2006, després de reunir-se amb algunes de les entitats que sol•licitaven uns espais adreçats exclusivament a les entitats on poguessin fer propaganda de les seves activitats o de la informació i cartells diversos que generaven sense malmetre la ciutat, una campanya que, de fet, va començar ja l’any 1981. A més, cal tenir en compte que, sovint, en els mateixos espais on algunes de les entitats que han estat multades tenien algun cartell penjat, també n’hi havia del mateix Ajuntament de Reus, com es mostra en algunes de les fotografies que s’han presentat en el document que es va entregar ahir a Misericòrdia Vallès.
El Casal també va aprofitar la reunió per mostrar el seu desacord amb l’ordenança d'ús de via pública, per la qual es va sol•licitar al Casal Despertaferro una taxa de 198 euros per haver realitzat un dinar popular al carrer i és que l’Àrea de Via Pública des de fa pocs mesos aplica una taxa d’aprofitament de la via pública de manera que qualsevol activitat feta al carrer necessita no només el previ consentiment de l’Ajuntament sinó, també, el pagament de l’ús de l’espai públic en qüestió, i tant és si aquesta activitat la fa una entitat sense ànim de lucre o no. El carrer, per tant, l’espai de trobada de tota la vida, es converteix en un espai més de lucre i de benefici per a l’Ajuntament.
Per últim, el Casal va denunciar el silenci administratiu que obté com a resposta quan el mateix Casal o les entitats que hi estan vinculades presenta una instància a l’Ajuntament.
Sembla talment, doncs, que el Casal pateixi una caça de bruixes per moure’s en àmbits alternatius als que planteja l’Ajuntament i cal tenir en compte que es tracta d’una entitat reusenca més, formada per gent de la ciutat, perquè precisament el que pretén és un model de ciutat més participatiu i més actiu i encarat als ciutadans i als joves, que és la deficiència que sovint es troba en les accions impulsades des de l’Ajuntament i l’Ajuntament no pot pretendre fer front a la crisi que tots patim a través del Casal o d’altres entitats reusenques sense ànim de lucre, perquè precisament si són sense ànim de lucre, l’Ajuntament el que hauria de fer és intentar donar-los suport i no intentar ensorrar-les, però suposo que quan aquestes entitats suposen un desacord amb les polítiques que l’Ajuntament impulsa és fàcil dur aquesta cacera de bruixes a la que feia referència.
El Casal també va aprofitar la reunió per mostrar el seu desacord amb l’ordenança d'ús de via pública, per la qual es va sol•licitar al Casal Despertaferro una taxa de 198 euros per haver realitzat un dinar popular al carrer i és que l’Àrea de Via Pública des de fa pocs mesos aplica una taxa d’aprofitament de la via pública de manera que qualsevol activitat feta al carrer necessita no només el previ consentiment de l’Ajuntament sinó, també, el pagament de l’ús de l’espai públic en qüestió, i tant és si aquesta activitat la fa una entitat sense ànim de lucre o no. El carrer, per tant, l’espai de trobada de tota la vida, es converteix en un espai més de lucre i de benefici per a l’Ajuntament.
Per últim, el Casal va denunciar el silenci administratiu que obté com a resposta quan el mateix Casal o les entitats que hi estan vinculades presenta una instància a l’Ajuntament.
Sembla talment, doncs, que el Casal pateixi una caça de bruixes per moure’s en àmbits alternatius als que planteja l’Ajuntament i cal tenir en compte que es tracta d’una entitat reusenca més, formada per gent de la ciutat, perquè precisament el que pretén és un model de ciutat més participatiu i més actiu i encarat als ciutadans i als joves, que és la deficiència que sovint es troba en les accions impulsades des de l’Ajuntament i l’Ajuntament no pot pretendre fer front a la crisi que tots patim a través del Casal o d’altres entitats reusenques sense ànim de lucre, perquè precisament si són sense ànim de lucre, l’Ajuntament el que hauria de fer és intentar donar-los suport i no intentar ensorrar-les, però suposo que quan aquestes entitats suposen un desacord amb les polítiques que l’Ajuntament impulsa és fàcil dur aquesta cacera de bruixes a la que feia referència.
ARE - 21-1-09
Avui m’agradaria tornar a parlar de l’ARE que afecta Reus ja que el divendres passat es va aprovar en el ple.
Recordo que es tracta d’una àrea residencial estratègica que es preveu construir entre les carreteres de Falset i Castellvell, al voltant del futur Passeig Nord que comptarà amb més de 100 hectàrees, exactament 112 hectàrees, de manera que es tracta d’una de les ARE més extenses de Catalunya, que privarà, per tant, els reusencs i les reusenques de zones verdes que es perdran per sempre més, de zones verdes que la ciutat necessita per oxigenar-se. La CUP-Reus va incloure aquest punt de vista en les al•legacions presentades al Pla Territorial del Camp de Tarragona i es tracta d’una iniciativa impulsada des de la Generalitat que en alguns ajuntaments ha estat rebutjada però a la qual ha donat llum verda l’Ajuntament de Reus, malgrat tots els aspectes negatius que comporta.
I crec que cal anar en compte en com ens ho venen els partits polítics que hi han donat suport, perquè se’ns ven des del punt de vista de la gran quantitat de pisos de protecció oficial que representarà aquesta construcció de l’ARE, però cal que això no ens faci perdre el nord, el que s’ha de fer és apostar per un altre tipus de model urbanístic; cal promoure en primer terme ocupar les cases que ja hi ha construïdes amb una ajuda potser més bona a l’hora de rehabilitar aquestes cases i/o llogar-los, perquè no s’hi val deixar-nos perdre les zones verdes naturals que encara conservem, al contrari, cal intentar mantenir-les, com més n’hi hagi millor.
Cal tenir en compte que l’ARE planteja la construcció de 7000 habitatges nous en blocs de fins a 15 pisos d'alçada en una extensa zona de masos i eminentment agrícola que es deixeran perdre i que aquesta política no respon a cap tipus de necessitat d'habitatge, ja que a Reus hi ha oferta pisos de sobre per cobrir les necessitats de la ciutat. L'Informe sobre el sector de l’habitatge a Catalunya del 2007, fet pel Departament de Medi Ambient de la Generalitat, ens diu que l'any 2006 a Reus hi havia 1.387 habitatges en oferta i 1.885 el 2007; i la situació actual fa pensar que aquesta xifra seguirà creixent. I mentre les edificacions no siguin del tot necessàries és absurd treure les zones verdes naturals que tenim per crear-ne d’artificials dins de la ciutat, en cas que es faci, perquè cal tenir en compte que tenim grans espais oberts on l’espai verd real és merament representatiu.
Si es tira endavant aquest pla s’alterarà el tradicional passeig de la Boca de la Mina, s'enderrocaran antics masos, alguns d'ells centenaris i amb refugis privats de la guerra civil, s’expropiaran els pocs camps de conreu actius que queden i s'aglomeraran el trànsit i les persones en un dels pocs pulmons verds que ara encara té la nostra ciutat. Aquesta és la realitat, cal que en siguem conscients.
Recordo que es tracta d’una àrea residencial estratègica que es preveu construir entre les carreteres de Falset i Castellvell, al voltant del futur Passeig Nord que comptarà amb més de 100 hectàrees, exactament 112 hectàrees, de manera que es tracta d’una de les ARE més extenses de Catalunya, que privarà, per tant, els reusencs i les reusenques de zones verdes que es perdran per sempre més, de zones verdes que la ciutat necessita per oxigenar-se. La CUP-Reus va incloure aquest punt de vista en les al•legacions presentades al Pla Territorial del Camp de Tarragona i es tracta d’una iniciativa impulsada des de la Generalitat que en alguns ajuntaments ha estat rebutjada però a la qual ha donat llum verda l’Ajuntament de Reus, malgrat tots els aspectes negatius que comporta.
I crec que cal anar en compte en com ens ho venen els partits polítics que hi han donat suport, perquè se’ns ven des del punt de vista de la gran quantitat de pisos de protecció oficial que representarà aquesta construcció de l’ARE, però cal que això no ens faci perdre el nord, el que s’ha de fer és apostar per un altre tipus de model urbanístic; cal promoure en primer terme ocupar les cases que ja hi ha construïdes amb una ajuda potser més bona a l’hora de rehabilitar aquestes cases i/o llogar-los, perquè no s’hi val deixar-nos perdre les zones verdes naturals que encara conservem, al contrari, cal intentar mantenir-les, com més n’hi hagi millor.
Cal tenir en compte que l’ARE planteja la construcció de 7000 habitatges nous en blocs de fins a 15 pisos d'alçada en una extensa zona de masos i eminentment agrícola que es deixeran perdre i que aquesta política no respon a cap tipus de necessitat d'habitatge, ja que a Reus hi ha oferta pisos de sobre per cobrir les necessitats de la ciutat. L'Informe sobre el sector de l’habitatge a Catalunya del 2007, fet pel Departament de Medi Ambient de la Generalitat, ens diu que l'any 2006 a Reus hi havia 1.387 habitatges en oferta i 1.885 el 2007; i la situació actual fa pensar que aquesta xifra seguirà creixent. I mentre les edificacions no siguin del tot necessàries és absurd treure les zones verdes naturals que tenim per crear-ne d’artificials dins de la ciutat, en cas que es faci, perquè cal tenir en compte que tenim grans espais oberts on l’espai verd real és merament representatiu.
Si es tira endavant aquest pla s’alterarà el tradicional passeig de la Boca de la Mina, s'enderrocaran antics masos, alguns d'ells centenaris i amb refugis privats de la guerra civil, s’expropiaran els pocs camps de conreu actius que queden i s'aglomeraran el trànsit i les persones en un dels pocs pulmons verds que ara encara té la nostra ciutat. Aquesta és la realitat, cal que en siguem conscients.
Nadal - 24-12-08
Penso que en un dia com avui és inevitable parlar dels valors de Nadal i de les tradicions més nostrades.
Cal tenir en compte que avui a la nit és quan, tradicionalment, la gent feia cagar el tió per venerar el solstici d’hivern i l’arbre que havia d’afruitar de nou quan vingués més bon temps, d’aquí que se li doni un cop de bastó, per ajudar-lo a aconseguir-ho, per ressuscitar la saba que ja no es produeix però que, malgrat tot, sí que pot produir calentor, per la qual cosa, tradicionalment al voltant de la llar del foc, se l’hi acabava tirant.
És inevitable que passi el temps i és inevitable que les típiques estampes nadalenques siguin cada vegada més difícils de trobar; i en això em refereixo a aquesta imatge que acabo de descriure, d’una família al voltant de la llar de foc. Però, malgrat tot, crec que és important conservar les festivitats pròpies en aquests dies, perquè són el que han de fer-nos-els sentir més nostres i ens han de fer sentir més a prop de la gent, sobretot de la nostra gent. Així que, a l’igual que durant la castanyada, no s’ha de recórrer al Halloween perquè ja tenim una festa nostrada, ara tampoc cal recórrer al Pare Noël que tant es veu pels carrers, sinó que cal apostar pel tió. És com en lingüística, una paraula estrangera no s’accepta quan ja n’hi ha una de pròpia que té aquell mateix significat, per això, han passat al castellà paraules catalanes com all-i-oli, per donar nom a una realitat que ells no tenien però que van apropiar-se, i recentment passen al català tantes paraules provinents de l’anglès, perquè l’anglès és la mare de les noves tecnologies i, per tant, és la mare de tot de noves creacions a les que cal donar nom... En canvi no s’han acceptat determinades paraules castellanes, que es consideren barbarismes, perquè ja n’hi ha una de pròpia per designar el mateix. Doncs bé, tornant al tema del tió i de les tradicions pròpies, cal tenir en compte que, a més, amb el tió, s’està ensenyant als nens a tenir cura del tió, perquè se l’ha d’alimentar i se l’ha de cuidar tan bé com es pugui per aconseguir que cagui força, ajudant-lo, això sí, d’un bon cop de bastó.
Per tant, cal que a Catalunya portem a casa el tió, de la mateixa manera que al País Basc cal que hi arribi l’Olentzero i a Galícia l’Apalpador. Figures, unes amb més anys de tradició que d’altres al darrere, però que, sigui com sigui, representen una cosa més pròpia, més nostrada i, si per Nadal, es tracta de tornar a casa, al redós de la família, i d’estar-hi ben lligats, que no quedin enrere les nostres tradicions, que són les que ens poden fer acabar de sentir al nostre lloc.
A part queda el caganer, que, aquest, fins ha aconseguit traspassar fronteres, tot i que de la mateixa manera que ho ha aconseguit el caganer, per atrevit, per cridar l’atenció, per poca-solta, també ho pot fer el tió. Mireu, si no, pel Youtube, hi ha algunes entrevistes o visions del tió fetes per estrangers que són tota una joia i que, precisament hi són, perquè, com el caganer, el tió també desperta molta admiració.
De bracet, doncs, del tió i del caganer, entrem en aquestes festes per fer-les més nostres i per, en tot cas, oferir la nostra cultura, ben escatològica i peculiar, al món.
En relació als valors, cal senzillament recordar que enmig del capitalisme i de l’hipocresia que envaeix aquestes festes, cal que tinguem en compte que cada dia és un gran dia i que no serem millors perquè regalem més, mengem més o perquè tractem millor o pitjor algú durant aquests dies, que cal ser constants en el nostre fet de ser humans i humanitaris; i no cal anar massa enllà, no estic demanant res de l’altre món, si el món d’avui dia ens engoleix i quasi ens priva de mirar per ningú més que per nosaltres mateixos, enmig d’aquesta situació, cal que sempre trobem temps per estar amb els qui més estimem i amb els qui més ens estimen, sinó res té sentit. Tan senzill com això, tan difícil com això.
Enmig d’aquest panorama sembla que els papers privats de catalans que contenia l’arxiu de Salamanca, com si ens els hagués fet arribat el tió, arriben; que la resta, ho acabin fent, també.
Cal tenir en compte que avui a la nit és quan, tradicionalment, la gent feia cagar el tió per venerar el solstici d’hivern i l’arbre que havia d’afruitar de nou quan vingués més bon temps, d’aquí que se li doni un cop de bastó, per ajudar-lo a aconseguir-ho, per ressuscitar la saba que ja no es produeix però que, malgrat tot, sí que pot produir calentor, per la qual cosa, tradicionalment al voltant de la llar del foc, se l’hi acabava tirant.
És inevitable que passi el temps i és inevitable que les típiques estampes nadalenques siguin cada vegada més difícils de trobar; i en això em refereixo a aquesta imatge que acabo de descriure, d’una família al voltant de la llar de foc. Però, malgrat tot, crec que és important conservar les festivitats pròpies en aquests dies, perquè són el que han de fer-nos-els sentir més nostres i ens han de fer sentir més a prop de la gent, sobretot de la nostra gent. Així que, a l’igual que durant la castanyada, no s’ha de recórrer al Halloween perquè ja tenim una festa nostrada, ara tampoc cal recórrer al Pare Noël que tant es veu pels carrers, sinó que cal apostar pel tió. És com en lingüística, una paraula estrangera no s’accepta quan ja n’hi ha una de pròpia que té aquell mateix significat, per això, han passat al castellà paraules catalanes com all-i-oli, per donar nom a una realitat que ells no tenien però que van apropiar-se, i recentment passen al català tantes paraules provinents de l’anglès, perquè l’anglès és la mare de les noves tecnologies i, per tant, és la mare de tot de noves creacions a les que cal donar nom... En canvi no s’han acceptat determinades paraules castellanes, que es consideren barbarismes, perquè ja n’hi ha una de pròpia per designar el mateix. Doncs bé, tornant al tema del tió i de les tradicions pròpies, cal tenir en compte que, a més, amb el tió, s’està ensenyant als nens a tenir cura del tió, perquè se l’ha d’alimentar i se l’ha de cuidar tan bé com es pugui per aconseguir que cagui força, ajudant-lo, això sí, d’un bon cop de bastó.
Per tant, cal que a Catalunya portem a casa el tió, de la mateixa manera que al País Basc cal que hi arribi l’Olentzero i a Galícia l’Apalpador. Figures, unes amb més anys de tradició que d’altres al darrere, però que, sigui com sigui, representen una cosa més pròpia, més nostrada i, si per Nadal, es tracta de tornar a casa, al redós de la família, i d’estar-hi ben lligats, que no quedin enrere les nostres tradicions, que són les que ens poden fer acabar de sentir al nostre lloc.
A part queda el caganer, que, aquest, fins ha aconseguit traspassar fronteres, tot i que de la mateixa manera que ho ha aconseguit el caganer, per atrevit, per cridar l’atenció, per poca-solta, també ho pot fer el tió. Mireu, si no, pel Youtube, hi ha algunes entrevistes o visions del tió fetes per estrangers que són tota una joia i que, precisament hi són, perquè, com el caganer, el tió també desperta molta admiració.
De bracet, doncs, del tió i del caganer, entrem en aquestes festes per fer-les més nostres i per, en tot cas, oferir la nostra cultura, ben escatològica i peculiar, al món.
En relació als valors, cal senzillament recordar que enmig del capitalisme i de l’hipocresia que envaeix aquestes festes, cal que tinguem en compte que cada dia és un gran dia i que no serem millors perquè regalem més, mengem més o perquè tractem millor o pitjor algú durant aquests dies, que cal ser constants en el nostre fet de ser humans i humanitaris; i no cal anar massa enllà, no estic demanant res de l’altre món, si el món d’avui dia ens engoleix i quasi ens priva de mirar per ningú més que per nosaltres mateixos, enmig d’aquesta situació, cal que sempre trobem temps per estar amb els qui més estimem i amb els qui més ens estimen, sinó res té sentit. Tan senzill com això, tan difícil com això.
Enmig d’aquest panorama sembla que els papers privats de catalans que contenia l’arxiu de Salamanca, com si ens els hagués fet arribat el tió, arriben; que la resta, ho acabin fent, també.
Democràcia? - 17-12-08
Aquest cap de setmana passat l’Assemblea de Joves de Reus va retirar més de 50 plaques del Ministerio de Vivienda amb “el yugo y las flechas” de les que podem veure a més de 200 portals diferents a la ciutat de Reus, tal com la CUP vam preocupar-nos d’inventariar; com a protesta perquè l’ajuntament no ho fa i és qui en té la competència i és, per tant, qui pot no només netejar la ciutat, en aquest sentit, sinó mostrar, també, que vetlla per una ciutat més justa i més oberta a les llibertats de la gent. Com sempre, però, l’Ajuntament, tot i que sí que, a través de les queixes de la CUP, va acabar retirant del barri Gaudí una placa commemorativa de la seva fundació amb el nom del Generalísimo, poca cosa més ha fet.
No sé per què els esforços només es destinen cap a una banda i no és la més democràtica, precisament; recordem la crema de les senyeres catalanes que hi va haver a la plaça del Prim i que ja s’ha realitzat en diverses ocasions; però, en clau nacional, aquest també és el pa de cada dia. Hi ha un cert sector que té impunitat, com si els i les independentistes no estiguéssim reclamant una cosa justa i raonable.
En relació als Països Catalans, doncs, recordem que ara fa 15 anys que van matar Guillem Agulló, un jove maulet de Burjassot. El van matar un grup de joves d’extrema dreta que el van apunyalar el 12 d’abril del 1993. El 1995 es va condemnar Pedro Cuevas que es va declarar autor de la ganivetada sense imputar ningú més. Pedro Cuevas va ser condemnat a 14 anys de presó, però només n’hi va estar 4. El més trist del cas és que el 2007, en les eleccions municipials, va poder-se presentar a les llistes d’Alianza Nacional; que pretenguin explicar-los al País Basc que hi ha una llei de partits que és aplicable més enllà d’Euskal Herria.
Tots sabem que la llei de partits es va crear per anar només en contra d’uns determinats partits. Perquè si el que pretén és impedir "que un partit polític pugui, de forma reiterada i greu, atemptar contra aquest règim democràtic de llibertats, justificar el racisme i la xenofòbia o donar suport políticament la violència i les activitats de les bandes terroristes"; deixant-hi posar a les llistes, a part tindríem, ja, el partit en si, però vaja, centrant-nos en Pedro Cuevas, deixant-hi posar una persona que s’ha declarat autora d’uns fets violents i xenòfobs no ho estan impedint pas.
Un altre succés, que va per la línia, és el que han denunciat un grup de 21 encausats per la crema de fotografies del rei perquè els Mossos han utilitzat, per encausar-los, uns fitxers il•legals, ja que només són permesos els fitxers que tenen com a finalitat evitar un perill de salut pública o evitar la comissió d’un delicte, circumstància que no es dóna en cap dels casos, fet que demostra que els arxius en qüestió van ser creats només amb voluntat política i que, per tant, vulneren la seva protecció de dades.
Tornant a Reus i, per demostrar que es vetlla per la democràcia crec que és important fer aquests passos, si s’hi ha de destinar pressupost, ara que és tema d’actualitat, que s’hi destini; però després més de 30 de la mort del dictador crec que ja comença a ser hora que les coses, aquestes coses, d’altres no es poden canviar, comencin a posar-se al seu lloc, precisament perquè n’hi ha d’altres que no tenen remei.
No sé per què els esforços només es destinen cap a una banda i no és la més democràtica, precisament; recordem la crema de les senyeres catalanes que hi va haver a la plaça del Prim i que ja s’ha realitzat en diverses ocasions; però, en clau nacional, aquest també és el pa de cada dia. Hi ha un cert sector que té impunitat, com si els i les independentistes no estiguéssim reclamant una cosa justa i raonable.
En relació als Països Catalans, doncs, recordem que ara fa 15 anys que van matar Guillem Agulló, un jove maulet de Burjassot. El van matar un grup de joves d’extrema dreta que el van apunyalar el 12 d’abril del 1993. El 1995 es va condemnar Pedro Cuevas que es va declarar autor de la ganivetada sense imputar ningú més. Pedro Cuevas va ser condemnat a 14 anys de presó, però només n’hi va estar 4. El més trist del cas és que el 2007, en les eleccions municipials, va poder-se presentar a les llistes d’Alianza Nacional; que pretenguin explicar-los al País Basc que hi ha una llei de partits que és aplicable més enllà d’Euskal Herria.
Tots sabem que la llei de partits es va crear per anar només en contra d’uns determinats partits. Perquè si el que pretén és impedir "que un partit polític pugui, de forma reiterada i greu, atemptar contra aquest règim democràtic de llibertats, justificar el racisme i la xenofòbia o donar suport políticament la violència i les activitats de les bandes terroristes"; deixant-hi posar a les llistes, a part tindríem, ja, el partit en si, però vaja, centrant-nos en Pedro Cuevas, deixant-hi posar una persona que s’ha declarat autora d’uns fets violents i xenòfobs no ho estan impedint pas.
Un altre succés, que va per la línia, és el que han denunciat un grup de 21 encausats per la crema de fotografies del rei perquè els Mossos han utilitzat, per encausar-los, uns fitxers il•legals, ja que només són permesos els fitxers que tenen com a finalitat evitar un perill de salut pública o evitar la comissió d’un delicte, circumstància que no es dóna en cap dels casos, fet que demostra que els arxius en qüestió van ser creats només amb voluntat política i que, per tant, vulneren la seva protecció de dades.
Tornant a Reus i, per demostrar que es vetlla per la democràcia crec que és important fer aquests passos, si s’hi ha de destinar pressupost, ara que és tema d’actualitat, que s’hi destini; però després més de 30 de la mort del dictador crec que ja comença a ser hora que les coses, aquestes coses, d’altres no es poden canviar, comencin a posar-se al seu lloc, precisament perquè n’hi ha d’altres que no tenen remei.
La cultura a Reus - 10-12-08
Avui em vull centrar en la cultura de Reus, d’aquell Reus que és l’exponent de la cultura, com deia una campanya antiga. Però, em pregunto, de quina cultura? De la cultura del COS, de la cultura del Trapezi... d’una cultura espectacle que, tot i ser molt cara, també és molt rendible perquè arriba a molta gent al mateix moment i fa que gent d’arreu vingui a Reus, cosa que trobo molt correcte. I en aquest sentit destaquen els títols d’alguns festivals que es fan a la ciutat: Festival europeu de curtmetratges, Festival internacional de jazz de Reus, Festivals de músiques del món, Festival europeu de cinema i televisió... sempre acompanyats d’un adjectiu que els dóna una importància cabdal, sense la qual no serien el mateix: “europeu”, “del món”... sembla que la globalització se’ns hagi col•locat a dins de casa i no la puguem evitar. I, de fet, no està pas malament que es promocioni tot això, com deia, si això porta vida i caliu a la ciutat.
Però... què passa de la cultura més elitista o més intel•lectualoide, per dir-ho d’alguna manera? I, sense anar tan ellà, què passa amb la cultura de casa? Que només són bons els de fora? La globalització que ens serveix, perquè, com deia, sembla impossible defugir-la, doncs, posats a servir-se’n, la que ens serveix és aquella que també inclou una bona localització, l’anomenada glocalització.
Crec que potser ha arribat l’hora de mirar portes endins i de fer-nos valorar, de fer valorar tot allò que de bo tenim, tal com mostra l’exposició de Ramon Ferran que hi ha ara en aquests moments al Museu d’Història i Art o tal com mostra la Història amb diferents reusencs, com pot ser el cas de Gaudí i de tants altres, com, per exemple, agafant de mostra el temps del mateix Gaudí: el grup de modernistes de Reus que s’inclouen dins de la bohèmia tràgica o negra, dins de la història de la literatura o de l’art catalans; perquè a part de façanes i cases modernistes, hi ha tota una història reusenca entorn aquests artistes que també caldria explicar, que també caldria vetllar per donar a conèixer. I com aquest cas concret, tants d’altres, que Reus ha estat una ciutat cultural de referència, però sembla que ara volem passar a ser-ho d’un altre tipus de cultura...
Tot cal dir que hi ha altres festivals com la Taca d’Oli o el CAER que són més nostrats, tot i que, malgrat això, encara ho podrien ser més i promocionar més els poetes i/o escriptors reusencs i, en relació al CAER, els actors i les actrius de la ciutat. A part de tenir teatres com el Fortuny o el Bartrina també persones de qualitat.
Que no passi com sembla que va passar amb el meu poble, Mont-roig del Camp, que mentre Miró era viu ell es prestava a fer un museu d’art contemporani posant-hi algunes obres seves per començar i llavors l’Ajuntament no ho va voler i ara s’intenta promoure la imatge de Miró, tenint per fer-ho només el poble i els punts des dels quals va pintar algunes de les seves obres i algunes reproduccions. A vegades cal mirar més cap a casa i fer valorar el que hi tenim o és que, com diu la dita, ningú és profeta a casa seva? Seria una llàstima deixar-nos perdre bones oportunitats.
Però sembla que el cas de Reus sigui com el de la cultura catalana que promovem també a l’exterior, una cultura d’espectacle, una cultura de grans masses. Aquest cap de setmana passat precisament l’Institut Ramon Llull a través del seu director, Josep Bargalló, des de Durango (i així parlo d’alguna cosa que em toca a prop, com a lectora de català al País Basc), on va asssitir acompanyat de Quim Monzó perquè s’hi realitzava la fira del llibre i del disc basc més gran i prestigiosa del seu sector; doncs, bé, Josep Bargalló va declarar que la cultura catalana és la convidada per a la propera fira; és la convidada, però, a còpia de talonari, com m’han informat de primera mà; de manera que de diners per promoure la cultura catalana n’hi ha, també a la Fira de Frankfurt se’n van utilitzar molts, però es destinen només per a una cultura de masses. I, així, per exemple, jo que vaig demanar que contribuissin al II Premi de Literatura Catalana a la Universitat del País Basc que l’any passat els va costar 300 euros a tot estirar, m’han denegat l’ajuda; és clar, el premi no arriba tanta gent. Doncs a Reus passa una cosa similar.
I ja que parlem de premis i tornem a Reus, m’agradaria saber què ha passat amb els Premis Reus, aquells que fins al 2007 comptaven amb tota una retòlica de premis com la Beca de Recerca Dr. Frias, el Premi de Teatre Joaquim M. Bartrina, la Beca de recerca Frederica Montseny i Mañé, el Premi a la recerca i innovació educatives Angeleta Ferrer i Sensat, la Beca de recerca premi memorial Josep M. Prous i Vila o els Premis Reus d’idees per a promoure l’ús del català. Em consta que alguns d’ells s’han convocat també aquest 2008, com és el cas dels premis literaris Baix Camp que es promouen des de l’Òmnium Baix Camp, però no sé què ha passat amb la gran majoria. I no ho sé, perquè vaig preguntar-ho a la regidoria de cultura a través d’un missatge de correu electrònic des d’una adreça que em permetia veure si el missatge es llegia o no i tot i que el missatge es va llegir no se’m va respondre.
Però... què passa de la cultura més elitista o més intel•lectualoide, per dir-ho d’alguna manera? I, sense anar tan ellà, què passa amb la cultura de casa? Que només són bons els de fora? La globalització que ens serveix, perquè, com deia, sembla impossible defugir-la, doncs, posats a servir-se’n, la que ens serveix és aquella que també inclou una bona localització, l’anomenada glocalització.
Crec que potser ha arribat l’hora de mirar portes endins i de fer-nos valorar, de fer valorar tot allò que de bo tenim, tal com mostra l’exposició de Ramon Ferran que hi ha ara en aquests moments al Museu d’Història i Art o tal com mostra la Història amb diferents reusencs, com pot ser el cas de Gaudí i de tants altres, com, per exemple, agafant de mostra el temps del mateix Gaudí: el grup de modernistes de Reus que s’inclouen dins de la bohèmia tràgica o negra, dins de la història de la literatura o de l’art catalans; perquè a part de façanes i cases modernistes, hi ha tota una història reusenca entorn aquests artistes que també caldria explicar, que també caldria vetllar per donar a conèixer. I com aquest cas concret, tants d’altres, que Reus ha estat una ciutat cultural de referència, però sembla que ara volem passar a ser-ho d’un altre tipus de cultura...
Tot cal dir que hi ha altres festivals com la Taca d’Oli o el CAER que són més nostrats, tot i que, malgrat això, encara ho podrien ser més i promocionar més els poetes i/o escriptors reusencs i, en relació al CAER, els actors i les actrius de la ciutat. A part de tenir teatres com el Fortuny o el Bartrina també persones de qualitat.
Que no passi com sembla que va passar amb el meu poble, Mont-roig del Camp, que mentre Miró era viu ell es prestava a fer un museu d’art contemporani posant-hi algunes obres seves per començar i llavors l’Ajuntament no ho va voler i ara s’intenta promoure la imatge de Miró, tenint per fer-ho només el poble i els punts des dels quals va pintar algunes de les seves obres i algunes reproduccions. A vegades cal mirar més cap a casa i fer valorar el que hi tenim o és que, com diu la dita, ningú és profeta a casa seva? Seria una llàstima deixar-nos perdre bones oportunitats.
Però sembla que el cas de Reus sigui com el de la cultura catalana que promovem també a l’exterior, una cultura d’espectacle, una cultura de grans masses. Aquest cap de setmana passat precisament l’Institut Ramon Llull a través del seu director, Josep Bargalló, des de Durango (i així parlo d’alguna cosa que em toca a prop, com a lectora de català al País Basc), on va asssitir acompanyat de Quim Monzó perquè s’hi realitzava la fira del llibre i del disc basc més gran i prestigiosa del seu sector; doncs, bé, Josep Bargalló va declarar que la cultura catalana és la convidada per a la propera fira; és la convidada, però, a còpia de talonari, com m’han informat de primera mà; de manera que de diners per promoure la cultura catalana n’hi ha, també a la Fira de Frankfurt se’n van utilitzar molts, però es destinen només per a una cultura de masses. I, així, per exemple, jo que vaig demanar que contribuissin al II Premi de Literatura Catalana a la Universitat del País Basc que l’any passat els va costar 300 euros a tot estirar, m’han denegat l’ajuda; és clar, el premi no arriba tanta gent. Doncs a Reus passa una cosa similar.
I ja que parlem de premis i tornem a Reus, m’agradaria saber què ha passat amb els Premis Reus, aquells que fins al 2007 comptaven amb tota una retòlica de premis com la Beca de Recerca Dr. Frias, el Premi de Teatre Joaquim M. Bartrina, la Beca de recerca Frederica Montseny i Mañé, el Premi a la recerca i innovació educatives Angeleta Ferrer i Sensat, la Beca de recerca premi memorial Josep M. Prous i Vila o els Premis Reus d’idees per a promoure l’ús del català. Em consta que alguns d’ells s’han convocat també aquest 2008, com és el cas dels premis literaris Baix Camp que es promouen des de l’Òmnium Baix Camp, però no sé què ha passat amb la gran majoria. I no ho sé, perquè vaig preguntar-ho a la regidoria de cultura a través d’un missatge de correu electrònic des d’una adreça que em permetia veure si el missatge es llegia o no i tot i que el missatge es va llegir no se’m va respondre.
Via pública - 12-11-08
M’agradaria parlar, avui, del Servei de Mobilitat i Circulació de l’Àrea de Via Pública de l’Ajuntament i de la Guàrdia Urbana i de la seva gestió, perquè penso que es tracta només de buscar formes de finançament per a l’Ajuntament de Reus. I vull parlar d’això perquè suposo que ja hi ha gent que fa referència a la LEC ja que demà hi ha convocada la vaga i jo, com a exprofessora de secundària del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya i potencial futura professora, perquè no descarto tornar-hi, estic en contra d’aquesta Llei d’Educació de Catalunya que suposa un avanç cap a la privatització, l’empresarització jerarquitzada i la guetització de l’ensenyament públic; però, com deia, suposo que ja hi fan referència o hi faran referència d’altres contertulians i jo ja vaig tocar el tema de l’ensenyament en la meva primera intervenció i, a més, penso que que hi hagi aquest tema d’actualitat tampoc no ens ha de fer evitar parlar d’altres qüestions que també ens afecten i de manera més directa, perquè es refereixen no a l’àmbit de tot el Principat sinó a l’àmbit de la ciutat on vivim, a l’àmbit concret de Reus.
Doncs bé, anant al cas, l’Àrea de Via Pública des de fa pocs mesos aplica una taxa d’aprofitament de la via pública de manera que qualsevol activitat feta al carrer necessita no només el previ consentiment de l’Ajuntament sinó, també, el pagament de l’ús de l’espai públic en qüestió, i tant és si aquesta activitat la fa una associació o entitat sense ànim de lucre. El carrer, per tant, l’espai de trobada de tota la vida, es converteix en un espai més de lucre i de benefici per a l’Ajuntament. S’apliquen, d’aquesta manera, els imports marcats per l’ordenança fiscal número 18 que, si bé ja existia, en el cas referit a les associacions i entitats muncipals fins ara no s’aplicava, de manera que tot sembla apuntar que és la manera per la qual l’Ajuntament aposta de fer front a la crisi, una crisi que serveix d’excusa perquè la paguin, com sempre, els que menys se n’haurien de fer càrrec; una crisi que fa, també, que, en relació a la via pública, en el cas concret, però, de les escoles, quan els pares i les mares dels infants han sol•licitat que agents de la Guàrdia Urbana (els encarregats, en principi, de la seguretat ciutadana) controlin l’entrada i la sortida de les escoles en les hores, òbviament, d’entrada i sortida de l’escola dels infants, la Guàrdia Urbana respongui que no té prou dotació de guàrdies i que, per tant, aquest control haurà d’anar a càrrec dels familiars equipats d’un peto que els distingeix, uns familiars que poden realitzar un curset accelerat de gestió de la via pública; una solució que no trobo pas encertada, sobretot si tenim en compte que l’Ajuntament de Reus sí que destina diners a, per exemple, la creació d’un escamot que vetlli pel civisme a Reus, sembla que es tracti només de donar certa imatge quan, en el fons de la qüestió, la gestió és pèssima, o que primin només els diners perquè sí que hi ha agents patrullant per la ciutat per posar multes o, també, persones que es poden fer càrrec de les zones blaves.
A més, en relació a l’Àrea de Via Pública, cal tenir en compte que últimament s’ha encarregat de multar a entitats diverses de la ciutat per enganxar cartells o per penjar pancartes, també potser per pal•liar la crisi a través d’aquestes multes, i no crec que aquesta sigui la manera, ja que això només demostra que hi ha un problema que encara no s’ha resolt, tot i que l’Ajuntament adquirís la responsabilitat de resoldre’l ja fa uns quants anys, el 2006, després de reunir-se amb algunes de les entitats que sol•licitaven uns espais adreçats exclusivament a les entitats on poguessin fer propaganda de les seves activitats o de la informació i cartells diversos que generaven sense malmetre la ciutat. A més, cal tenir en compte que, sovint, en els mateixos espais on algunes de les entitats que han estat multades tenien algun cartell penjat, també n’hi havia del mateix Ajuntament de Reus.
Penso, doncs, que si la funció de l’Àrea de Via Pública és la d’exercir «l’estudi, definició i proposta d’estratègies, plans, projectes i directrius en matèria de manteniment i ocupació de la via pública», la proposta feta en els casos que he assenyalat no és, ni molt menys, la correcta i, encara menys, la satisfactòria, pensant sempre, és clar, des del punt de vista del ciutadà que és, per qui realment s’hauria de vetllar; tenint-ho en compte des del punt de vista lucratiu, llavors sí que és la manera correcta de fer les gestions, però penso que això no és el que els ciutadans volem.
Doncs bé, anant al cas, l’Àrea de Via Pública des de fa pocs mesos aplica una taxa d’aprofitament de la via pública de manera que qualsevol activitat feta al carrer necessita no només el previ consentiment de l’Ajuntament sinó, també, el pagament de l’ús de l’espai públic en qüestió, i tant és si aquesta activitat la fa una associació o entitat sense ànim de lucre. El carrer, per tant, l’espai de trobada de tota la vida, es converteix en un espai més de lucre i de benefici per a l’Ajuntament. S’apliquen, d’aquesta manera, els imports marcats per l’ordenança fiscal número 18 que, si bé ja existia, en el cas referit a les associacions i entitats muncipals fins ara no s’aplicava, de manera que tot sembla apuntar que és la manera per la qual l’Ajuntament aposta de fer front a la crisi, una crisi que serveix d’excusa perquè la paguin, com sempre, els que menys se n’haurien de fer càrrec; una crisi que fa, també, que, en relació a la via pública, en el cas concret, però, de les escoles, quan els pares i les mares dels infants han sol•licitat que agents de la Guàrdia Urbana (els encarregats, en principi, de la seguretat ciutadana) controlin l’entrada i la sortida de les escoles en les hores, òbviament, d’entrada i sortida de l’escola dels infants, la Guàrdia Urbana respongui que no té prou dotació de guàrdies i que, per tant, aquest control haurà d’anar a càrrec dels familiars equipats d’un peto que els distingeix, uns familiars que poden realitzar un curset accelerat de gestió de la via pública; una solució que no trobo pas encertada, sobretot si tenim en compte que l’Ajuntament de Reus sí que destina diners a, per exemple, la creació d’un escamot que vetlli pel civisme a Reus, sembla que es tracti només de donar certa imatge quan, en el fons de la qüestió, la gestió és pèssima, o que primin només els diners perquè sí que hi ha agents patrullant per la ciutat per posar multes o, també, persones que es poden fer càrrec de les zones blaves.
A més, en relació a l’Àrea de Via Pública, cal tenir en compte que últimament s’ha encarregat de multar a entitats diverses de la ciutat per enganxar cartells o per penjar pancartes, també potser per pal•liar la crisi a través d’aquestes multes, i no crec que aquesta sigui la manera, ja que això només demostra que hi ha un problema que encara no s’ha resolt, tot i que l’Ajuntament adquirís la responsabilitat de resoldre’l ja fa uns quants anys, el 2006, després de reunir-se amb algunes de les entitats que sol•licitaven uns espais adreçats exclusivament a les entitats on poguessin fer propaganda de les seves activitats o de la informació i cartells diversos que generaven sense malmetre la ciutat. A més, cal tenir en compte que, sovint, en els mateixos espais on algunes de les entitats que han estat multades tenien algun cartell penjat, també n’hi havia del mateix Ajuntament de Reus.
Penso, doncs, que si la funció de l’Àrea de Via Pública és la d’exercir «l’estudi, definició i proposta d’estratègies, plans, projectes i directrius en matèria de manteniment i ocupació de la via pública», la proposta feta en els casos que he assenyalat no és, ni molt menys, la correcta i, encara menys, la satisfactòria, pensant sempre, és clar, des del punt de vista del ciutadà que és, per qui realment s’hauria de vetllar; tenint-ho en compte des del punt de vista lucratiu, llavors sí que és la manera correcta de fer les gestions, però penso que això no és el que els ciutadans volem.
Aturem l'ofensiva del ciment - 7-11-08
Avui m’agradaria parlar de la política d’urbanisme impulsada per l’Ajuntament de Reus, que sembla no tenir en compte les necessitats reals de la ciutat i de la seva gent, sinó només la voluntat especulativa d’alguns, ja que malgrat la situació actual de l’habitatge es projecten construir tot un conjunt d’habitatges nous i innecessaris a la ciutat.
Es preveu construir entre les carreteres de Falset i Castellvell una àrea residencial estratègica, al voltant del futur Passeig Nord, i, de fet, parlo d’aquest tema i en primer lloc d’aquest espai perquè els afectats ja han rebut les cartes on se’ls notifica que el projecte d’ARE tira endavant. Cal tenir en compte que aquesta ARE comptarà amb més de 100 hectàrees, exactament 112 hectàrees, de manera que es tracta d’una de les ARE més estenses de Catalunya, que privarà els reusencs i les reusenques de zones verdes que es perdran per sempre més, de zones verdes que la ciutat necessita per oxigenar-se. La CUP-Reus ha inclòs aquest punt de vista en les al•legacions presentades al Pla Territorial del Camp de Tarragona.
Crec que cal fer una aposta per un altre tipus de model urbanístic; cal vetllar en primer terme per ocupar les cases que ja hi ha construïdes i no deixar-nos perdre les zones verdes naturals que encara conservem, al contrari, cal intentar conservar-les, com més n’hi hagi millor. Per tant, mentre les edificacions no siguin del tot necessàries –que no ho són– és absurd treure les zones verdes naturals que tenim per crear-ne d’artificials dins de la ciutat, en cas que es faci, perquè cal tenir en compte que tenim grans espais oberts, com la plaça de la Llibertat, on l’espai verd és merament representatiu.
Com sabeu jo us parlo del País Basc, des de Gasteiz, en concret; aquí, doncs, a Gasteiz la quantitat de metres quadrats per persona és de 23, a Reus n’hi ha 7, de metres quadrats per persona; és cert que a Gasteiz plou molt més i això en facilita el manteniment, però la diferència és abismal, no hi ha punt de comparació. A més, cal tenir en compte que l’Organització Mundial de la Salut aconsella que aquesta xifra es mogui entre els 10 i els 15 metres quadrats i, per tant, Reus no arriba ni a la xifra mínima. I això que el Pla General d’Ordenació Urbanística Municipal parla de la «Protecció del sòl rústic entenent com a tal: rieres, camins, conjunt de masos i arbrat d’interès històric artístic com a part important d’equilibri mediambiental, tant pels seus valors naturals i de paisatge, com per tot el sòl agrícola que no deixa de ser el gran parc de la ciutat» i que inclou la «Redefinició de les operacions de modificació del sòl urbà i dels sectors de sòl urbanitzable simplificant la gestió i millorant l’entorn i en definitiva la qualitat de vida, per tal de resoldre la problemàtica i les dificultats que s’han plantejat durant el període de vigència del pla.» Punts que crec que realment no es duen a terme.
Tampoc, en el cas de l’ARE, cal deixar-se enlluernar quan des de l’Ajuntament se’ns diu que la meitat d’aquestes edificacions seran de protecció oficial, això tampoc no les justifica, perquè es poden buscar altres alternatives per facilitar l’accés a un habitatge digne. Les xifres parlen per si soles, s’estima que hi ha un total de 6000 habitatges desocupats en tota la ciutat i aquest projecte en pretén incorporar 7000 de nous.
Però el model urbanístic, òbviament, va més enllà, no és només en el cas de l’ARE que falla, també preocupa el pla de reforma el barri del Carme, el cas de la Sedera, el projecte de polígon industrial de la carretera de Constantí i el Tecnoparc.
El barri del Carme perquè entenem que les persones afectades estan patint una voluntat especuladora sense límits que ha deixat degradar el barri perquè ara necessiti una remodelació important, sense que els afectats rebin indemnitzacions coherents amb el greuge que pateixen.
El cas de la Sedera perquè no és clar el projecte que l’Ajuntament pretén tirar-hi endavant i sembla que no tindrà massa en compte l’opinió dels veïns d’utilitzar-lo com a espai social o com a espai de serveis, perquè sembla que ja s’ha especulat amb la zona.
El projecte de polígon industrial de la carretera de Constantí perquè crec que ja hi ha altres espais destinats a aquesta finalitat –a ser polígon industrial– que, a més, no estan ocupats, ni molt menys, en la seva totalitat, posem per cas el polígon AgroReus, però sembla que tot això no es tingui en compte i només s’intenti incrementar les hectàrees de sòl industrial –que es pretén que a final del 2008 hagi crescut en 170,74 noves hectàrees, des de principi d’any– sense una vertadera gestió de l’espai al darrere.
I, finalment, el Tecnoparc perquè hi ha una manca de transparència sospitosa i s’ha parlat d’instal•lar-hi Singenta, que és productora d’aliments transgènics.
Penso, per tant, que el Pla Local de l’Habitatge amb què compta Reus s’hauria d’utilitzar per fer un estudi més a fons de les necessitats de la ciutat partint del coneixement de la seva situació real en aquests moments i promovent un desenvolupament urbanístic intensiu i no extensiu, aprofitant els espais que hi ha a la ciutat i no malbaratant-ne de nous de manera insensata i innecessària, com s’està promovent ara, un model que no beneficia gens la ciutat ni qui hi viu. Cal que es pensi més en la qualitat de vida de la gent que viu a Reus i no tant en el lucre de l’Ajuntament, o d’altres beneficiaris, que comporten altres projectes.
Es preveu construir entre les carreteres de Falset i Castellvell una àrea residencial estratègica, al voltant del futur Passeig Nord, i, de fet, parlo d’aquest tema i en primer lloc d’aquest espai perquè els afectats ja han rebut les cartes on se’ls notifica que el projecte d’ARE tira endavant. Cal tenir en compte que aquesta ARE comptarà amb més de 100 hectàrees, exactament 112 hectàrees, de manera que es tracta d’una de les ARE més estenses de Catalunya, que privarà els reusencs i les reusenques de zones verdes que es perdran per sempre més, de zones verdes que la ciutat necessita per oxigenar-se. La CUP-Reus ha inclòs aquest punt de vista en les al•legacions presentades al Pla Territorial del Camp de Tarragona.
Crec que cal fer una aposta per un altre tipus de model urbanístic; cal vetllar en primer terme per ocupar les cases que ja hi ha construïdes i no deixar-nos perdre les zones verdes naturals que encara conservem, al contrari, cal intentar conservar-les, com més n’hi hagi millor. Per tant, mentre les edificacions no siguin del tot necessàries –que no ho són– és absurd treure les zones verdes naturals que tenim per crear-ne d’artificials dins de la ciutat, en cas que es faci, perquè cal tenir en compte que tenim grans espais oberts, com la plaça de la Llibertat, on l’espai verd és merament representatiu.
Com sabeu jo us parlo del País Basc, des de Gasteiz, en concret; aquí, doncs, a Gasteiz la quantitat de metres quadrats per persona és de 23, a Reus n’hi ha 7, de metres quadrats per persona; és cert que a Gasteiz plou molt més i això en facilita el manteniment, però la diferència és abismal, no hi ha punt de comparació. A més, cal tenir en compte que l’Organització Mundial de la Salut aconsella que aquesta xifra es mogui entre els 10 i els 15 metres quadrats i, per tant, Reus no arriba ni a la xifra mínima. I això que el Pla General d’Ordenació Urbanística Municipal parla de la «Protecció del sòl rústic entenent com a tal: rieres, camins, conjunt de masos i arbrat d’interès històric artístic com a part important d’equilibri mediambiental, tant pels seus valors naturals i de paisatge, com per tot el sòl agrícola que no deixa de ser el gran parc de la ciutat» i que inclou la «Redefinició de les operacions de modificació del sòl urbà i dels sectors de sòl urbanitzable simplificant la gestió i millorant l’entorn i en definitiva la qualitat de vida, per tal de resoldre la problemàtica i les dificultats que s’han plantejat durant el període de vigència del pla.» Punts que crec que realment no es duen a terme.
Tampoc, en el cas de l’ARE, cal deixar-se enlluernar quan des de l’Ajuntament se’ns diu que la meitat d’aquestes edificacions seran de protecció oficial, això tampoc no les justifica, perquè es poden buscar altres alternatives per facilitar l’accés a un habitatge digne. Les xifres parlen per si soles, s’estima que hi ha un total de 6000 habitatges desocupats en tota la ciutat i aquest projecte en pretén incorporar 7000 de nous.
Però el model urbanístic, òbviament, va més enllà, no és només en el cas de l’ARE que falla, també preocupa el pla de reforma el barri del Carme, el cas de la Sedera, el projecte de polígon industrial de la carretera de Constantí i el Tecnoparc.
El barri del Carme perquè entenem que les persones afectades estan patint una voluntat especuladora sense límits que ha deixat degradar el barri perquè ara necessiti una remodelació important, sense que els afectats rebin indemnitzacions coherents amb el greuge que pateixen.
El cas de la Sedera perquè no és clar el projecte que l’Ajuntament pretén tirar-hi endavant i sembla que no tindrà massa en compte l’opinió dels veïns d’utilitzar-lo com a espai social o com a espai de serveis, perquè sembla que ja s’ha especulat amb la zona.
El projecte de polígon industrial de la carretera de Constantí perquè crec que ja hi ha altres espais destinats a aquesta finalitat –a ser polígon industrial– que, a més, no estan ocupats, ni molt menys, en la seva totalitat, posem per cas el polígon AgroReus, però sembla que tot això no es tingui en compte i només s’intenti incrementar les hectàrees de sòl industrial –que es pretén que a final del 2008 hagi crescut en 170,74 noves hectàrees, des de principi d’any– sense una vertadera gestió de l’espai al darrere.
I, finalment, el Tecnoparc perquè hi ha una manca de transparència sospitosa i s’ha parlat d’instal•lar-hi Singenta, que és productora d’aliments transgènics.
Penso, per tant, que el Pla Local de l’Habitatge amb què compta Reus s’hauria d’utilitzar per fer un estudi més a fons de les necessitats de la ciutat partint del coneixement de la seva situació real en aquests moments i promovent un desenvolupament urbanístic intensiu i no extensiu, aprofitant els espais que hi ha a la ciutat i no malbaratant-ne de nous de manera insensata i innecessària, com s’està promovent ara, un model que no beneficia gens la ciutat ni qui hi viu. Cal que es pensi més en la qualitat de vida de la gent que viu a Reus i no tant en el lucre de l’Ajuntament, o d’altres beneficiaris, que comporten altres projectes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
