Ahir els Mossos van tornar a fer ostentació del seu poder, van tornar a posicionar-se, a demostrar de quina part estan i de quina no; sempre, és clar, seguint les ordres dictades per un responsable polític que ja ha deixat repetides vegades clara la seva postura en certs àmbits.
A Lleida una trentena de persones va concentrar-se a les cinc de la tarda davant la subdelegació del govern com a mostra del seu rebuig per la visita dels reis espanyols que hi eren per inaugurar el Teatre i Palau de Congressos de Lleida La Llotja. La convocatòria l’havia feta Joves de Lleida (AJLL), el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) i la CUP. Els concentrats van cridar diverses consignes antimonàrquiques i en contra de la submissió i l’opressió que la monarquia suposa.
Fa pocs mesos els prínceps d’Astúries ja van visitar Lleida, en aquell cas per inaugurar el Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida (PCiTAL). Amb l’acte d’ahir es pretenia mostrar el rebuig a la presència dels representants monàrquics a la ciutat, perquè com a mínim hi ha una part de la població que rebutja el que representen, hi ha part de la població per a la qual no són benvinguts ni ara ni mai, però és que, a més, ara, en aquests temps de crisi en què estem sumits, despeses com les que suposen aquests actes són del tot innecessàries, tenint en compte que és la població que les assumeix.
Tenint en compte el caràcter pacífic de la concentració i la quantitat de concentrats, el desplegament policial per cobrir la protesta va ser desmesurat, tant per la quantitat com per les maneres; a part de la Guàrdia Urbana de Lleida, hi havia també Mossos d’Esquadra que anaven amb quatre furgonetes d’antidisturbis. Quan els concentrats van intentar adreçar-se a La Llotja els nombrosos efectius policials els ho van privar de fer, van envoltar els concentrats impedint que entrés o sortís ningú i, fins i tot, en acabar la concentració mossos vestits de paisà van identificar una de les persones.
El desplegament policial davant l’esquerra independentista va ser, una vegada més, desproporcionat; va demostrar, una vegada més, que aquesta no és la policia que volem, una policia repressiva que s’erigeix només pel poder que representa i simbolitza per les armes que du a sobre i que, a més, ho fa tendenciosament; volem una policia imparcial i de proximitat que ens resolgui, o ens ajudi a resoldre, els problemes de cada dia, al servei de la ciutadania; de fet, a aquesta mateixa conclusió arriba la inspectora dels Mossos d’Esquadra Rosa Gubianes en un article del 8 de març de 2006: «Formem part d'una policia demòcrata i moderna, que ha fet evolucionar el perfil del bon policia; la societat no vol una policia repressiva, vol una policia nova, propera, amb una mentalitat oberta, una nova forma d'entendre la policia que en cap cas pot marginar a qui representa».
Que no tot es quedi en paraules escrites, perquè han passat alguns anys, ja, i sembla que res no canvia, com a mínim en certs àmbits; és clar que, els Mossos d’Esquadra ja en el segle XVIII van ser creats per acabar amb els reductes dels miquelets, sembla que per més anys que passin aquest rerefons pesa. Els principals responsables, com deia al principi, però, són els representants polítics que s’entossudeixen a fornir-nos una determinada imatge policial que no és la que molts voldríem.
24 de març 2010
10 de març 2010
Dia de la dona treballadora - 10-3-10
Aprofitant que el dilluns va ser el dia de la Dona Treballadora, m’agradaria senzillament recordar una mica què s’ha fet aquests dies per la zona per tal de reivindicar la situació de la dona, una situació que senzillament pretén ser igual a la de qualsevol home, tenir els mateixos drets i les mateixes oportunitats, és cert que s’ha avançat, però encara molt de camí per recórrer, a vegades no ho sembla perquè estem massa avesats a un punt de vista masculí o masculinitzat; amb el record dels actes que s’ha fet, doncs, només vull aconseguir que es pensi una mica amb aquest contrapunt necessari que necessitem perquè aconseguim una societat més justa.
Com a culminació de diferents actes a Tarragona, Torredembarra i Reus, el mateix dia 8 de març la Coordinadora 8 de març va convocar pels carrers de Tarragona una manifestació que va començar a l’estàtua dels Despullats sota el lema «Dones! La crisi ens fa més precàries!» que va aglutinar 200 persones i va acabar amb la lectura del manifest davant de l’Ajuntament. Després encara hi va haver l’actuació de la cantautora Cecília a l’Ateneu Popular l’Espina.
Amb anterioritat a aquesta data Dones en Acció a Reus ja va realitzar diversos actes que van culminar el dissabte passat amb una gran festa a la Palma.
A tot això, vull afegir que ahir l’Observatori de la Igualtat de la URV va atorgar el premi M. Antònia Ferrer a la professora Montserrat Palau que va fer un discurs molt eloqüent que començava amb el conegut fragment del poema de Maria Mercè Marçal: «A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i de nació oprimida, i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel», per ràpidament dir que quan era petita precisament no ho agraïa, no entenia perquè per haver nascut dona, de classe menestral en la Tarragona de la postguerra havia d’estar patint el que patia; però també ràpidament es va adonar que la visió que li inculcaven d’haver d’assumir aquest rol per sempre més no era l’única, que hi havia altres possibilitats, que hi havia la possibilitat d’intentar capgirar aquesta realitat d’aleshores, en tots aquests tres àmbits: el de gènere, el de classe i el de nació, i per això va acabar demanant per a totes les dones que assolissin la seva llibertat i la seva independència.
Cal que les dones sàpiguen, siguin conscients, si no se n’han adonat ja, que encara ara hi ha molts aspectes en els quals cal treballar per aconseguir un tracte igualitari davant de la societat; en la universitat mateixa, per exemple es parla d’una estructura en tisores perquè tot i que hi entren més alumnes dones a estudiar, la gent que s’hi queda a treballar són més homes que dones, la situació es capgira. És clar que alguns o algunes ho atribuiran al fet o a la voluntat de ser mare, però és que també hi ha pares i es tracta de compartir la feina. Per aconseguir-ho cal que les dones facin valdre els seus drets, però també cal que els homes ho entenguin i col•laborin a fer-ho possible. Només és entre tots i totes que podem aconseguir que això sigui una realitat, que podem aconseguir el punt de vista masculí no sigui, de vegades, l’únic existent, que també s’inclogui el punt de vista femení necessari perquè la dona també se senti part, com qualsevol altre, d’aquesta societat.
Com a culminació de diferents actes a Tarragona, Torredembarra i Reus, el mateix dia 8 de març la Coordinadora 8 de març va convocar pels carrers de Tarragona una manifestació que va començar a l’estàtua dels Despullats sota el lema «Dones! La crisi ens fa més precàries!» que va aglutinar 200 persones i va acabar amb la lectura del manifest davant de l’Ajuntament. Després encara hi va haver l’actuació de la cantautora Cecília a l’Ateneu Popular l’Espina.
Amb anterioritat a aquesta data Dones en Acció a Reus ja va realitzar diversos actes que van culminar el dissabte passat amb una gran festa a la Palma.
A tot això, vull afegir que ahir l’Observatori de la Igualtat de la URV va atorgar el premi M. Antònia Ferrer a la professora Montserrat Palau que va fer un discurs molt eloqüent que començava amb el conegut fragment del poema de Maria Mercè Marçal: «A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i de nació oprimida, i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel», per ràpidament dir que quan era petita precisament no ho agraïa, no entenia perquè per haver nascut dona, de classe menestral en la Tarragona de la postguerra havia d’estar patint el que patia; però també ràpidament es va adonar que la visió que li inculcaven d’haver d’assumir aquest rol per sempre més no era l’única, que hi havia altres possibilitats, que hi havia la possibilitat d’intentar capgirar aquesta realitat d’aleshores, en tots aquests tres àmbits: el de gènere, el de classe i el de nació, i per això va acabar demanant per a totes les dones que assolissin la seva llibertat i la seva independència.
Cal que les dones sàpiguen, siguin conscients, si no se n’han adonat ja, que encara ara hi ha molts aspectes en els quals cal treballar per aconseguir un tracte igualitari davant de la societat; en la universitat mateixa, per exemple es parla d’una estructura en tisores perquè tot i que hi entren més alumnes dones a estudiar, la gent que s’hi queda a treballar són més homes que dones, la situació es capgira. És clar que alguns o algunes ho atribuiran al fet o a la voluntat de ser mare, però és que també hi ha pares i es tracta de compartir la feina. Per aconseguir-ho cal que les dones facin valdre els seus drets, però també cal que els homes ho entenguin i col•laborin a fer-ho possible. Només és entre tots i totes que podem aconseguir que això sigui una realitat, que podem aconseguir el punt de vista masculí no sigui, de vegades, l’únic existent, que també s’inclogui el punt de vista femení necessari perquè la dona també se senti part, com qualsevol altre, d’aquesta societat.
3 de març 2010
Reus decideix - 3-3-10
Avui em penso que després de l’acte d’ahir al Bartrina, molt emotiu, molt seriós i ben fet, i molt ben estructurat, toca tornar a parlar de Reus decideix, perquè és una iniciativa encomiable en la qual hi hauria de participar tota la població; i repeteixo, com ja ho vaig dir al seu dia, que ho dic des de fora perquè jo no hi estic posada, que estic a l’espera de què passa amb el meu poble, Mont-roig del Camp; i, per tant, el temps dirà.
A Reus que la cosa ja està en marxa, penso que ha de ser una iniciativa a la qual s’hi ha de sumar tanta gent com es pugui, és la societat civil la que ho tira endavant i, per tant, és la gent que conforma aquesta societat civil que hi ha de participar i no hi ha excusa que valgui, perquè ningú pot trobar il•lícit el dret a decidir, el dret real a la democràcia, des d’una òptica totalment oberta i transversal (els immigrants també hi poden participar i els joves a partir de 16 anys), només cal estar empadronat a Reus (fet per al qual jo no hi puc pas participar, però aquest, com ja he dit, no és pas el motiu perquè no hi participi activament) i demostrar-ho amb algun document oficial. I el que cal és participar, sigui per votar que sí o sigui per votar que no. No s’ha de veure com una cosa dirigida perquè no només hi ha una opció de vot, és una cosa dirigida no en tant que s’ha de votar que sí a la independència, sinó en tant que es demana a la població el fet que demostrin que volen decidir per ells mateixos el seu futur; és veritat que no és una consulta vinculant, però temps al temps, sense adormir-nos gaire (tot sigui dit!); s’ha de començar d’alguna manera per reivindicar la democràcia dins la qual ens fan creure que vivim. I no hi ha res més maco que una mostra de fermesa, d’unitat, de la societat civil de la qual formem part i és important que tinguem en compte que en formem part perquè no ens quedem al marge d’aquest procés participatiu, perquè hi participem i perquè ens el fem nostre i hi col•laborem en la mesura que puguem.
Vinculat a aquest fet, i amb això acabo, penso que cal que demostrem que no volem que els altres decideixin per nosaltres, que volem tenir un paper rellevant en tot allò que ens afecta, i diumenge tots acudim a Móra d’Ebre a les 12 del migdia a la manifestació convocada per la Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya, perquè demostrem el nostre rebuig a la possible instal•lació del cementiri nuclear a Ascó.
El nostre paper és important, en la consulta, en la manifestació a Móra d’Ebre, en el que fem cada dia, obrem amb conseqüència i caminem cap a la construcció del país que ens agradaria tenir, nosaltres que hi vivim hi tenim un paper transcendental.
A Reus que la cosa ja està en marxa, penso que ha de ser una iniciativa a la qual s’hi ha de sumar tanta gent com es pugui, és la societat civil la que ho tira endavant i, per tant, és la gent que conforma aquesta societat civil que hi ha de participar i no hi ha excusa que valgui, perquè ningú pot trobar il•lícit el dret a decidir, el dret real a la democràcia, des d’una òptica totalment oberta i transversal (els immigrants també hi poden participar i els joves a partir de 16 anys), només cal estar empadronat a Reus (fet per al qual jo no hi puc pas participar, però aquest, com ja he dit, no és pas el motiu perquè no hi participi activament) i demostrar-ho amb algun document oficial. I el que cal és participar, sigui per votar que sí o sigui per votar que no. No s’ha de veure com una cosa dirigida perquè no només hi ha una opció de vot, és una cosa dirigida no en tant que s’ha de votar que sí a la independència, sinó en tant que es demana a la població el fet que demostrin que volen decidir per ells mateixos el seu futur; és veritat que no és una consulta vinculant, però temps al temps, sense adormir-nos gaire (tot sigui dit!); s’ha de començar d’alguna manera per reivindicar la democràcia dins la qual ens fan creure que vivim. I no hi ha res més maco que una mostra de fermesa, d’unitat, de la societat civil de la qual formem part i és important que tinguem en compte que en formem part perquè no ens quedem al marge d’aquest procés participatiu, perquè hi participem i perquè ens el fem nostre i hi col•laborem en la mesura que puguem.
Vinculat a aquest fet, i amb això acabo, penso que cal que demostrem que no volem que els altres decideixin per nosaltres, que volem tenir un paper rellevant en tot allò que ens afecta, i diumenge tots acudim a Móra d’Ebre a les 12 del migdia a la manifestació convocada per la Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya, perquè demostrem el nostre rebuig a la possible instal•lació del cementiri nuclear a Ascó.
El nostre paper és important, en la consulta, en la manifestació a Móra d’Ebre, en el que fem cada dia, obrem amb conseqüència i caminem cap a la construcció del país que ens agradaria tenir, nosaltres que hi vivim hi tenim un paper transcendental.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
